dimarts, 27 de març del 2012

Shock (part 3)

El primer que veig en molts dies de veure el sol i el temps passar són els preciosos ulls d'en Finn mirant-me. No ens feien falta paraules, les nostres mirades parlaven soles. Fins aquell moment no m'havia donat compte de com l'havia trobat a faltar, de com sola em sentia i que era ell el que m'omplia.


-Quin dia és?- li pregunto.
-Han passat 6 dies- diu, sabia que volia saber.-Té, menja- em diu, donant-me un tall de pa.
-Hi ha aigua?-
Em dona una ampolla petita d'aigua i me la bec tota sense respirar. Quant acabo em sento una mica millor encara que el coll em fa una mica de mal per tenir-lo tant ressec. 
Mengo el pa, i no diem res. Però sé que li agradaria saber que m'ha passat, però no en vull parlar i ell tampoc pregunta.
-On és la teva família?-em pregunta.
-No ho sé, realment, l'últim cop que recordo haver-los vist estaven a casa-
-Tots?-
-A que et refereixes?- sé cap on vol anar i no m'agrada
-A si tothom estava bé-
Em deixo anar, amagar coses d'en Finn mai ha sigut el meu fort tampoc.
-El meu germà ha mort, va morir en aquella estúpida guerra fa 6 dies, no ens volen tornar el cos, sobretot perquè està tot mutilat, però els meus pares el volen enterrar com deu mana- continuu això no ha sigut l'únic que em va fer entrar en aquell estat.- el meu altre germà en una de les cartes ens explicava com la guerra empitjorava i que aviat arribaria aquí, el meu pare es preparava per anar a lluitar al costat del seu fill, deixant-nos a la meva mare i a mi aquí. La meva avià que viu a la frontera va morir per un atac bomba i ens vam enterar el mateix dia que la mort del meu germà.- Paro, noto les llàgrimes baixar-me per la cara i estic mirant les meves mans. 
-Ho sento- em diu -I en Fred, que tal?- 
En Fred era el meu novio que va marxar i desde llavors no he sapigut res d'ell.
-Ho vam deixar i ja no sé res més- contesto.
-Així que la guerra se'ns apropa-
-Sí-
-I no hauriem de fugir, doncs?-
-Prefereixo morir que deixar la meva llar-
-Aquestes paraules són molt dures-
-És l'únic que tinc-
-No, no és l'únic, també tens els rècords i la gent estimada-
-De gent estimada només me'n queda la meitat i els rècords marxen igual que el temps-
-Però se'n creen de nous-
Em callo i el miro els ulls, preguntant-me si estaria disposat de deixar enrere tot el que té tota la seva infantesa per fugir de la guerra, sense lluitar.
-Ja sé que això de fugir, sembla de gent dèbil, però quin mèrit hi hauria en que em matessin, i ara mateix haig de cuidar de la meva mare, no puc deixar-la i anar a la guerra això ja ho va fer el meu pare i no tornarà-
-I les teves germanes que no la podrien cuidar?-
-No ho saps, les van enviar a la guerra com a infermeres pels seus coneixements, desde llavors no en sabem res d'elles.-
-No ho sabia-
I jo soc la que estava en shock ho hauria d'estar ell, ell ha perdut a més gent i ha patit més i jo sóc la covarda que m'amago al meu interior sense deixar que res de l'exterior m'afecti.







dilluns, 26 de març del 2012

Shock (part 2)

Portava dies sense menjar, ni moure's, en realitat no feia res de res nomès mirava a l'horitzó amb la vista completament perduda. 


Vaig veure-la sentar-se sota el seu arbre preferit i quedar-se així, immòbil. Al principi pensava que quan es fes fosc s'aixecaria i aniria a dormir, però no ho va fer es va quedar tota la nit allà sentada, no sé si realment va tancar el ulls en algun moment i va quedar dormida, però ho dubto. Ella ja no hi era, havia marxat en un lloc amagat de la seva ment i no sé si tornaria. 


Desprès de donar-me'n compte vaig decidir fer-li companyia, perquè sàpigues que algú estava amb ella i que no estava sola i perquè, sobretot, volia que tornès. De petits havíem sigut amics, i els anys ens havien distanciat, de tant en tant parlàvem però no era com abans.


I ara això, trobar-me-la així era insuportable, però la seva família ara tenia altres problemes i casi no li feien cas, trobava que era el meu deure acompanyar-la. No sabia ben bé que havia passat per fer-la tancar d'aquesta manera però ho superaria, era forta i no es rendia mai, i ara tampoc ho faria. Però, tot i això, necessitava el seu temps i procuraria estar sempre al seu costat, no sé si ajudaria però tampoc li ho podia preguntar.


Com que tampoc tenia res a fer allà sentat amb ella procurava portar algun llibre i li llegia en veu alta, no sé si em sentia però això també m'ajudava a no sentir-me tant sol i era com apropar-me a ella. De petits era ella qui em llegia, tenia una veu tant dolça i pronunciava tant bé per a la seva edat que moltes vegades la obligava, per dir-ho d'alguna manera, a llegir-me, ara li tornava el favor.


Passaven els dies i ella continuava igual, no menjava i això em preocupava, només la deixava sola per anar a buscar el menjar, però ella mai es movia ni provava la seva part. No podria continuar gaire més temps així, però tampoc sabia ben bé que fer, ho havia de superar i ho faria sola. Per això vaig triar el seu llibre preferit i ja l'estava acabant.
-L'amor és com el vent, no el veus però pots sentir-lo- llegia. Sabia que alguna cosa havia canviat. No es movia però ja ho sabia abans que digues res.
-Hola, Finn- diu, amb veu clara, sense deixar de mirar a l'horitzó ni moure's. Però sé que ha tornat i em quedo mirant-la sorprès de que hagi dit el meu nom. Sap que sóc aquí ho ha sapigut sempre. 


I sé que esperava que l'ajudes a sortir i ho he aconseguit.



divendres, 23 de març del 2012

Shock (part 1)



De petita vaig plantar un arbre, una llavor, una petita llavor que contenia una vida d'una immensa forma i excel·lència. A poc a poc, l'arbre anava creixent en el petit jardí de davant de casa meva, creixia amb mi, els anys ens passaven als dos. 
Ara mateix l'arbre es tan alt com la finestra de la meva habitació d'un segon pis. Al llevar-me i mirar per la finestra el contemplo per saber en què ha canviat durant la nit, si ha crescut, una fulla de més, una flor que s'ha obert,... Sempre veig alguna cosa diferent que em mostra que és un nou dia, diferent del d'ahir. 
La meva llavor ara era un arbre un preciós arbre que contenia molta vida i anava d'acord amb l'estació de l'any. Un cirerer magnífic on les seves flors em sorprenien cada primavera i cobrien el terra d'un color rosat que m'agradava fotografiar.


Porto bastants dies sentada al seu costat, em nego a menjar i a estar amb gent. No vull estar amb ningú no vull tornar a sentir només vull quedar-me sentada allà mirant l'horitzó amb la ment completament perduda en algun indret més càlid que el meu cor. M'agradaria no sentir-me tant buida. Suposo que a l'horitzó estic buscant alguna cosa que em faci tornar a sentir viva i amb ganes de viure, però no ho trobo només hi ha un rècord que ve i va, el rècord de que mai més tornarà, el rècord de que sé que no tornaré a sentir alguna cosa per ell, el rècord de que ja no està ni estarà mai més al meu costat.


Prefereixo estar sola que veure com tots els que he arribat a estimar marxen, i em deixen  cada cop més sola, perquè no vull sentir aquest dolor que em trava el pit i no em deixa respirar i em dona ganes de plorar. Prefereixo no estimar, així no trobaré a faltar, així no tindre ganes de plorar ni sentiré mai més aquest dolor. Però em sembla que això és inevitable i tornaré a passar-hi cop rere cop.


Durant tots aquests dies que he estat absent el meu veí ha vingut cada dia i m'ha fet companyia sense esperar res a canvi. Només esperava que se'm passes sense cap presa m'ha deixat fer i m'ha donat suport només per està sentat allà la majoria del temps mentre que jo no m'he mogut de lloc en dies. Només marxava instants per anar a buscar menjar i anar al lavabo cosa que jo no he fet encara, però no ho trobo a faltar. Només trobo a faltar a una persona que sé que mai tornarà. El sentia llegir de lluny però no amb gaire claredat, portava temps fent-ho però no m'havia donat compte fins que vaig reconèixer el llibre i una frase em fa fer tornar a la realitat a un món feliç, em va donar esperances i la força necessària per continuar. <L'amor és com el vent, no el veus però el pots sentir, Nicolas Sparks>


-Hola, Finn- són les primeres paraules que em surten desprès de dies callada i quieta. Continuu mirant l'horitzó però sé que una cosa ha canviat, torno a sentir fred i tinc les extremitats adormides de tants de dies en la mateixa postura, però només noto amb una intensitat nova per a mi la mirada de sorpresa del noi del meu costat.

dijous, 22 de març del 2012

Sempre hi haurà un record que et farà plorar.

Creia que sabia acabat tot, que tot el que em quedava era començar altra vegada perquè del passat ja no em quedava res i intentava oblidar els rècords que un dia em van fer feliç i em van entristir. Començar de nou és el que tocava però en realitat el que volia era que el temps passat em golpejès un altre cop i tornar a viure aquelles experiències que ara era millor oblidar, menys mal, menys maldecaps.
Volia una segona oportunitat que mai tindria per poder viure un altre cop encara que fos cometen els mateixos errors, però aquesta vegada aprendria, n'aprendria d'ells.
L'aigua de la pluja em queia cara avall, dissimulant les llàgrimes dels meus ulls, ningú veia a la noia palplantada davant la tomb de la seva família, que era jo. tothom passava de llarg, a ningú no l'importava que estigués sola i no sabes on anar ara o que fer.
Cansada d'estar dreta em vaig seure allà davant, just al lloc on havia estat dreta i vaig contemplar l'inscripció al màrmol altre vegada. 'Els coneixements i l'amor és tot el que em podrieu haver donat i ja ho heu fet'. L'havia pensat i escrit jo, eren ells. Jo ara havia de viure sense ells i per a ells i això em dolia immensament, no em quedava res ni ningú.
L'endemà al matí aniria a viure amb els meus padrins, un senyors que només havia vins un cop, el dia del meu bateig, que no recordava. No sabien ni dignat a venir al funeral, era la única persona viva present que hi ha anat, a part del cura. La resta de la meva família, avis, tiets, cosins,.. ja feia temps que hi eren, al cementiri.


dimecres, 21 de març del 2012

A terra

Aprens a creixer a mesura de caure, caure i caure. Aprens estimar a mesura de que tothom t'ignori excepte els estimats. Aprens a madurar a mesura de riure't de tu mateix i aprens a oblidar a mesura que... mai oblides. Ningú, res, s'oblida per molt que ho vulguis només aprens a conviure amb això i aprens a deixar que les coses no t'afectin, sense sentiments, freda. Així es supera una dificultat en el camí? O hi ha alguna altre manera millor?
Cada cop que caus i et rendeixes és en definitiva un signe de debilitat per a molta gent, però quant portes tant de temps caien arriba un moment que se't fa tant difícil aixecar que prefereixes quedar-te a terra i plorar, plorar per tot i plorar per res. Però encara que no ho vulguis, només per el fet d'estar viva t'aixecaràs i faràs tot el possible per continuar caminant per sempre.
O fins que et tornis a caure.
Estic en aquell moment de dir ja està, para de plorar i aixeca't aixeca't per a tota la resta de gent que t'ha fet feliç, aixeca't i comparteix amb ells millors moments, aixeca't i estima, aixeca't i riu, aixeca't i viu.
tumblr_lb0lbtKuuc1qdhhro.jpg (300×300) 

dilluns, 19 de març del 2012

Algun dia ho supararè

Em vull tornar més freda que una roca. No vull tornar a sentir res de res. Ni pena ni alegria. Sacrifico la meva felicitat per que ningú em torni a fer mal, ningú.
No vull tornar a passar per tot el que acabo de passar i per aquest motiu només vull estimar a les persones que m'han demostrat la mateixa estima, perquè els tornaré tots els bons moments que m'han fet passar, però dels altres que els bombin, per a ells vull ser freda i no deixar-me entabanar per no patir mai més.
Sort que he après a dissimular tot el dolor que sento amb un somriure, és l'única arma que tinc.
Un somriure amaga totes les preocupacions i evita que altre gent pregunti que et passa, normalment la gent feliç o que aparenta felicitat és la que passa més desapercebuda que és el que vull.
Mai he volgut ser el centre d'atenció, però alguns cops ho he sigut i ho he passat fatal i ha acabat malament. No vull tornar-ho a ser mai més, prefereixo ser solitària i invisible.
I quan tot es desmorona és llavors quan saps qui realment importa i qui no.

Moltíssimes gracies a aquelles poques persones que saben treure'm un somriure fins i tot en els dies més negres. Vosaltres si que us mereixeu tota la felicitat del món. Moltes gracies, m'agradaria ser com vosaltres :).

dijous, 15 de març del 2012

The Hunger Games


But now Peeta has made me an object of love. Not just his. To hear him tell it I have many admirers. And if the audience really thinks we're in love…I remember how strongly they responded to his confession. Star-crossed lovers. Haymitch is right, they eat that stuff up in the Capitol.

dimarts, 13 de març del 2012

Pàgina en blanc

I que hi ha dins un quadern? Res, d'aquí el seu encant. Si emplenessin les seves pàgines d'equacions, receptes de cuina o discursos, no el compraria ningú perquè ja no serien quaderns, sinó llibres. En aquell moment a qui li interessa un llibre? La circumstància de que estiguin plens de res significa que imaginàriament estan plens de tot.



divendres, 9 de març del 2012

Etern


I allà estava jo, esperant, esperant algú que mai vindria, que mai arribaria que ni tant sols sabia que l’estava esperant. Per què? Pues la veritat no ho sé.
Em sentia estranya, fins i tot el meu despertar havia sigut estrany. Me despertat uns segons abans que toques el despertador, amb el record de l’angoixa del somni, que és l’únic que em provoquen els somnis, angoixa. Però no recordava res més, no recordava que havia passat o que havia sentit, a part de l’angoixa, i això em frustrava. Normalment el sentiment va disminuint al pas dels minuts desprès de llevar-me però avui ha sigut diferent no disminuïa sinó que augmentava, el somni havia sigut tant fort que no deixava que aquest sentiment s’esfumés com si res. I aquesta emoció ha portat a una de més fort, la impotència que ha acabat amb la soledat. 
Em sento sola, totalment sola. I porto bastanta estona sentint-m’hi. Ara mateix estic sentada al parc mirant com la gent passa i els nens juguen sense ni tan sols adonar-se que els estic observant, semblo invisible i potser això augmenta la meva sensació de solitud.  Això ha portat a que esperi algú, alguna persona que es doni compte que estic aquí sola. I és el que espero. En el fons sé que no vindrà ningú i que quan em cansi m’aixecaré de banc i m’allunyaré caminant fins a casa o ens meus pares segur que ja m’estan esperant. Ells si que m’esperen, però quan dic que estic esperant algú no em refereixo a ells. Ells m’estimen i jo a ells però jo vull conèixer l’altre amor. Per molt efímer que sigui m’agradaria provar-lo.

Al meu costat, a una punta del banc on estic sentada, s’ha sentat un senyor gran; de la butxaca treu una bossa plena d’engrunes i les tira a terra on un grup de coloms ja s’ha agrupat per menjar. Observo el senyor atentament, cada gest el fa amb consciència i reparteix les engrunes pel grup sense amuntegar-les i fa que tots els coloms puguin menjar.
La meva ment comença a divagar molt lluny del banc i del parc, i començo a pensar en com és la vida d’aquest senyor. Pel que sé, ja que porta un anell és que està casat. Per ser un senyor gran és bell, a la seva manera, segur que de jove era un Travolta. I la dona que va aconseguir esposar-lo deu estar orgullosa de tenir un home així al seu costat. O potser no. Potser la dona també és guapa i fan una parella perfecta i tenen fills, i fins, i tot néts. I són feliços.
-Nena, perdona’m- diu el senyor assenyalant la meva sabata. –Un cop de vent ha tirat les engrunes a sobre la teva sabata-
Miro la sabata com si acabés de despertat i hagués xocat contra la realitat altre cop.
-Oh, no passa res- dic espolsant-me la sabata.
-Què fas aquí sola?- em pregunta.
Em sorprèn i no puc respondre, tampoc sé que respondre, en realitat no faig res allà. En aquests casos millor dir la veritat.
-No ho sé, diria que res-
-Està bé això- respon.
És ironia?
-Està bé?- li pregunto.
-Sí, està bé-respon- a vegades va bé no fer res i deixar que la ment viatgi, a vegades la ment sola pot resoldre les cabòries i a vegades no però ajuda a aclarir la ment-
-Sí, suposo que és això el que estic fent, aclarir la ment- dic en veu alta, però més per a mi que no pas pel senyor.
-Quins problemes tens?- pregunta- si et no fa res explicar-los, es clar-
-Oh, problemes?- dic sorpresa, no tenia problemes o potser sí- no, només em sento una mica estranya avui i no sé com he anat a parar en aquest banc-
-I jo també he anat a parar al banc- diu.
Com que no dic res continua parlant.
-Avui també em sentia estrany i, sol i he decidit anar al parc a pensar o desconnectar i per si les mosques m’he emportat una bossa amb engrunes, per dissimular- explica.
-Vostè, també es sent sol?- pregunto astorada, i jo que me l’havia imaginat amb dona, fills i néts. Com podia estar sol?
-Pues sí- respon- Tothom en algun moment de la seva vida es sent sol, per molta gent que tingui al seu voltant, troba que aquesta gent no el comprèn i això fa que la solitud surti, un sentiment que molta gent intenta eliminar amb diners però, en la meva opinió, és bo sentir-se sol de tant en tant així quan estàs envoltat de la gent que realment t’estima els aprecies més.-
Les seves paraules tenen raó, ell té raó. És normal no sentir-se igual sempre, va bé que hi hagi canvis per així apreciar més el que es té.
-Encara que últimament aquest sentiment no marxa del tot- continua parlant el senyor.
-Com és això?-pregunto, no sé perquè però no vull que es senti sol aquest home, sembla bona persona.
-Com que sembla que acabo de fer una nova amiga i això a la meva edat va molt bé, t’ho explicaré- diu el senyor amb un petit somriure als llavis.- La meva dona fa poc que ha mort.
Em quedo parada, que es diu en aquestes ocasions ‘Ho sento’? però realment no ho sentia no coneixia la seva dona, i a ell l’acabava de conèixer.
-Ostres, quina pena- em surt, substituint el ‘ho sento’
-Pues sí, nena- diu.-Però millor així, ara ja no pateix.
-Què estava malalta?-
-Sí, nena i ja sabíem que no li quedava gaire, però vaig estar al seu costat fins l’últim moment, i ho hagués fet mil cops només per tornar-la a veure- diu mirant-se les mans.
-Sí que l’estimava-
-Moltíssim, era, és la millor persona que he conegut mai i la única que va aconseguir robar-me el cor, però va valdre la pena- diu amb un somriure de nostàlgia.-Em va canviar la vida i ella ho sabia quan ho va fer. Encara que al principi no semblava que acabaríem així però gracies a deu que va passar no crec que hagués pogut viure tants anys sense ella. Però ara viure per a ella, perquè li ho vaig prometre.
-Sembla un amor de pel·lícula, l’amor que molta gent aspira i mai troben-
-No, nena, no era un amor de pel·lícula, les pel·lícules es van inspirar en el nostre amor- diu amb una rialleta- És broma, però si era un amor com pocs i em sento afortunat de que m’hagi passat a mi.
-Sí, quina sort- dic suspirant.
-Ui, nena, tranquil·la que a tu segur que també t’arriba- diu suposo que per animar-me- Amb lo preciosa que ets segur que trobes aquella persona que et canviarà la vida. I segur que ho sabràs.
-Jo no estic pas tant convençuda-
-Ets molt jove per pensar així, jo la vaig conèixer amb vint-i-molts anys i no per això ha sigut un amor diferent, la meva experiència diu que els amors eterns arriben quan les dues persones maduren, quan veuen un futur igual i el destí els uneix-
-Però i si no puc esperar tant?-
-Com que no pots esperar tant? Tens tota una vida per davant, tot un munt d’experiències per viure i gent per conèixer i món per veure. No et tanquis en un moment de la teva vida per no trobar una cosa que pot arribar en qualsevol moment, en qualsevol lloc de la teva vida, fins i tot en el teu últim alè. Per què l’amor etern ha de durar anys, pot ser que només duri uns dies, mesos, setmanes però el canvi que l’amor provoca és etern, saps que aquella persona es quedarà per sempre en el teu cor i que ningú el podrà substituir, això és un amor etern i no necessàriament la gent que es casa o viuen junts estan enamorats eternament, segur que estan enamorats però no és aquell amor. No condicionis l’amor, perquè ell és incondicional.
-Pues ja no sé què faig aquí- dic sense pensar.
-Ah, ja entenc. Però petita per esperar en un banc realment creies que vindria?-
-Sí, diria que ho creia una mica-
-L’amor arriba vivint, nena, no esperant, s’espera vivint. Si vius estimes. La gent que espera s’impacienta i no espera odia, odia a tothom i a tot-
-Jo no odio a ningú-
-Ara potser no, perquè no deus portat molt de temps esperant, però arriba un moment que l’espera es fa eterna i la gent s’impacienta, però l’espera sense vida mai porta a l’amor, nena-
-Millor viure què esperar, doncs?-
-Es clar, petita, viu i no perdis aquests temps tant valuós que tens per fer tantes coses i et prometo que ja arribarà-
-Com es pot prometre això?-
-Oh, petita, sempre arriba, sempre, d’això n’estic segur, quan menys t’ho esperis et trobaràs immersa en un amor i també quan menys t’ho esperis l’estaràs recordant-
-Com vostè?-
-Sí, nena sí, i quins records més fantàstics que m’han quedat per mai oblidar- diu somrient.
-Vostè a la meva edat ja ho sabia tot això, o també esperava?-
-Jo a la teva edat, nena, vaig tenir la sort de saber escoltar, igual que tu, i un home savi em va dir el que t’acabo d’explicar-
-Em sento afortunada de que hagi compartit aquest coneixement amb mi-
-I jo em sento afortunat de poder compartir aquest coneixement amb algú-
-No li ha dit mai a ningú?-
-No, petita, els meus fill no m’escolten mai ho han fet, però suposo que qui a la seva joventut ha escoltat els seus pares?, sort que he trobat a una noia per poder-li explicar, que m’escolti i que sàpiga fer d’aquesta explicació un aprenentatge i l’utilitzi sàviament i algun dia li expliqui algú i l’ajudi igual que he fet jo-
-Li ho prometo que ho faré- dic- Té fills?-
-Sí, petita, i néts-
<Ho sabia> dic per a mi mateixa.
Ja era fosc i les faroles del carrer ja feia estona que s’havien encès. Havia de tornar a casa abans que els meus pares es preocupessin i com si el senyor entengués el mateix ens vam aixecar a l’hora i va dir:
-Val, més que marxi i no facis preocupar els teus pares-
-Sí, per cert em dic Raquel-
-Encantat de coneixe’t Raquel, el meu nom és Enric-
-Encantada, i per cert que ja he trobat a la persona que buscava avui-
Entenen a qui em referia:
-Jo també he trobat a la que em buscava-
Somric i em somriu.
M’allunyo d’ell a contracor. M’ha canviat. És això al que es referia quan ha parlat de l’amor etern? No potser, ell és un senyor que m’ha ensenyat que és l’amor des de el seu punt de vista. Però em sento diferent de com em sentia aquell dematí. Però si ho fos segons ell ho sabria perquè aquestes coses es saben.
Em giro un últim cop per veure’l, i potser per fer-li una última pregunta que segurament portaria a més preguntes, però ja no hi és. No hi ha ningú. I marxo cap a casa.

dijous, 8 de març del 2012

A qui li puc explicar?




Per què encara que et trenqui el cor vols que sigui feliç? Per què em dic a mi mateixa 'Si estimes algú el deixaràs marxar' però si realment t'estima tornarà? Aquest anhel perquè torni no disminueix. M'agradaria refer la meva vida, amb una altre persona però com es pot substituir a una persona que t'ha marcat al cor?
Ja em va ser difícil trobar-lo, i ara mateix no em veig en cor de tornar a començar.
Espero que això sigui una petita dificultat al destí per retrobar-me amb ell, un altre cop.