dilluns, 17 de desembre del 2012


Nit de lluna plena sentada al seu costat mirant l'horitzó. Un paisatge idílic si no fos perquè estic sentada al costat de la persona equivocada.
Tornem enrere.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Sense títol :)

Normalment la gent escriu perquè tenen alguna cosa a explicar i la volen donar a conèixer per compartir experiències.
Jo en canvi, escric perqué m'agrada escriure i ara mateix no tinc res per explicar, però ja ho trobaré. Fins aleshores us haureu de conformar en llegir el meu dia a dia i procuraré fer-ho divertit i avorrit alhora igual que la vida mateixa.

dilluns, 10 de setembre del 2012

The lovely bones (death)

“Buckley followed the three of them into the kitchen and asked, as he had at least once a day, “Where’s Susie?”

They were silent. Samuel looked at Lindsey.

“Buckley,” my father called from the adjoining room, “come play Monopoly with me.”

My brother had never been invited to play Monopoly. Everyone said he was too young, but this was the magic of Christmas. He rushed into the family room, and my father picked him up and sat him on his lap.

“See this shoe?” my father said.

Buckley nodded his head.

“I want you to listen to everything I say about it, okay?”

“Susie?” my brother asked, somehow connecting the two.

“Yes, I’m going to tell you where Susie is.”

I began to cry up in heaven. What else was there for me to do?

“This shoe was the piece Susie played Monopoly with,” he said. “I play with the car or sometimes the wheelbarrow. Lindsey plays with the iron, and when you mother plays, she likes the cannon.”

“Is that a dog?”

“Yes, that’s a Scottie.”


“Okay,” my father said. He was patient. He had found a way to explain it. He held his son in his lap, and as he spoke, he felt Buckley’s small body on his knee-the very human, very warm, very alive weight of it. It comforted him. “The Scottie will be your piece from now on. Which piece is Susie’s again?”

“The shoe?” Buckley asked.

“Right, and I’m the car, your sister’s the iron, and your mother is the cannon.”

My brother concentrated very hard.

“Now let’s put all the pieces on the board, okay? You go ahead and do it for me.”

Buckley grabbed a fist of pieces and then another, until all the pieces lay between the Chance and Community Chest cards.

“Let’s say the other pieces are our friends?”

“Like Nate?”

“Right, we’ll make your friend Nate the hat. And the board is the world. Now if I were to tell you that when I rolled the dice, one of the pieces would be taken away, what would that mean?”

“They can’t play anymore?”


“Why?” Buckley asked.

He looked up at my father; my father flinched.

“Why?” my brother asked again.

My father did not want to say “because life is unfair” or “because that’s how it is”. He wanted something neat, something that could explain death to a four-year-old He placed his hand on the small of Buckley’s back.

“Susie is dead,” he said now, unable to make it fit in the rules of any game. “Do you know what that means?”

Buckley reached over with his hand and covered the shoe. He looked up to see if his answer was right.

My father nodded. "You won’t see Susie anymore, honey. None of us will.” My father cried. Buckley looked up into the eyes of our father and did not really understand.

Buckley kept the shoe on his dresser, until one day it wasn't there anymore and no amount of looking for it could turn up.” 
― Alice SeboldThe Lovely Bones

dissabte, 8 de setembre del 2012

The lovely bones

“You don't notice the dead leaving when they really choose to leave you. You're not meant to. At most you feel them as a whisper or the wave of a whisper undulating down. I would compare it to a woman in the back of a lecture hall or theater whom no one notices until she slips out.Then only those near the door themselves, like Grandma Lynn, notice; to the rest it is like an unexplained breeze in a closed room.
Grandma Lynn died several years later, but I have yet to see her here. I imagine her tying it on in her heaven, drinking mint juleps with Tennessee Williams and Dean Martin. She'll be here in her own sweet time, I'm sure. 
If I'm to be honest with you, I still sneak away to watch my family sometimes. I can't help it, and sometimes they still think of me. They can't help it....
It was a suprise to everyone when Lindsey found out she was pregnant...My father dreamed that one day he might teach another child to love ships in bottles. He knew there would be both sadness and joy in it; that it would always hold an echo of me.
I would like to tell you that it is beautiful here, that I am, and you will one day be, forever safe. But this heaven is not about safety just as, in its graciousness, it isn't about gritty reality. We have fun. 
We do things that leave humans stumped and grateful, like Buckley's garden coming up one year, all of its crazy jumble of plants blooming all at once. I did that for my mother who, having stayed, found herself facing the yard again. Marvel was what she did at all the flowers and herbs and budding weeds. Marveling was what she mostly did after she came back- at the twists life took. 
And my parents gave my leftover possessions to the Goodwill, along with Grandma Lynn's things.
They kept sharing when they felt me. Being together, thinking and talking about the dead, became a perfectly normal part of their life. And I listened to my brother, Buckley, as he beat the drums. 
Ray became Dr. Singh... And he had more and more moments that he chose not to disbelieve. Even if surrounding him were the serious surgeons and scientists who ruled over a world of black and white, he maintained this possibility: that the ushering strangers that sometimes appeared to the dying were not the results of strokes, that he had called Ruth by my name, and that he had, indeed, made love to me.
If he ever doubted, he called Ruth. Ruth, who graduated from a closet to a closet-sized studio on the Lower East Side. Ruth, who was still trying to find a way to write down whom she saw and what she had experienced. Ruth, who wanted everyone to believe what she knew: that the dead truly talk to us, that in the air between the living, spirits bob and weave and laugh with us. They are the oxygen we breathe.
Now I am in the place I call this wide wide Heaven because it includes all my simplest desires but also the most humble and grand. The word my grandfather uses is comfort.
So there are cakes and pillows and colors galore, but underneath this more obvious patchwork quilt are places like a quiet room where you can go and hold someone's hand and not have to say anything. Give no story. Make no claim. Where you can live at the edge of your skin for as long as you wish. This wide wide Heaven is about flathead nails and the soft down of new leaves, wide roller coaster rides and escaped marbles that fall then hang then take you somewhere you could never have imagined in your small-heaven dreams.” 
― Alice SeboldThe Lovely Bones

divendres, 27 de juliol del 2012

Cazadores de sombras

Tú nunca has parecido necesitar realmente a nadie, Clary. Siempre has sido tan... contenida. Todo lo que has necesitado han sido tus lápices y tus mundos imaginarios. Tantísimas veces he tenido que decir las cosas seis, siete veces antes de que me respondieras, de tan lejos como estabas. Y entonces te volvías a mí y me dedicabas esa curiosa sonrisa tuya, y yo sabía que te habías olvidado completamente de mí y acababas de acordarte..., pero nunca me enojé contigo. La mitad de tu atención es mejor que toda la de cualquier otra persona.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Cometent errors es creix

No sé pas com m'ho faig, que sempre la cago, un cop rere l'altre, i mai aprenc dels meus errors. Sembla com si estigués predisposada als errors encara que m'hi esforci i intenti posar bona cara i inclús veient el costat bo de les coses, sempre arriba, l'error que creia impossible ho destrossa tot, relacions, amistats,...
El meu problema és que no sé com arreglar-ho em vinc abaix i d'allà no sorto fins que trobo un bri d'esperança, una llumeta per tenue que sigui o una escletxa de llum procedent d'una porta a mig obrir que m'ajuda a aixecar-me amb força per tornar al mateix tragic final.
No puc aconseguir fer d'alguna cosa més o menys correcte?
Si l'intenció és el que compte com és que molta gent només espera resultats? i sobretot resultats bons?

Mirantles meves petites i escasses experiències viscudes trobo que en elles manquen resultats i valentia. Només hi han intencions que normalment no donen resultats i esperança, molta esperança com si l'espera portes a algun lloc i si que li porta, a la mort no porta enlloc més així que o començo a viure o ja em puc anar despedint. Sí, però és més fàcil dir-ho, fàcil proposar-ho però és fàcil fer-ho?
Em de pensar que sí, però pensar i dir les coses amb el cor, em d'actuar. sí, però actuar amb el cor. Tot ha de passar pel cap i després pel cor, una cosa feta amb estima i feta cuidadosament té més éxit que una cosa pensada i executada ràpida. O no?

Hi ha tantes maneres d'errar i tant poques de solucionar-ho. Val més que comenci a aprendre a viure abans que la vida comenci a equivocar-se.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Aferrar-se al passat

Creia que sabia acabat tot, que tot el que em quedava era començar altra vegada perquè del passat ja no em quedava res i intentava oblidar els records que un dia em van fer feliç i em van entristir. Començar de nou és el que tocava però en realitat el que volia era que el temps passat em golpejes un altre cop i tornar a viure aquelles experiencies que ara era millor ovlidar, menys mal, menys maldecaps.
Volia una segona oportunitat que mai tindria per poder viure un altre cop, encara que fos cometen els mateixos errors, però aquesta vegada aprendria, n'aprendia d'ells.
L'aigua de la pluja em queia cara avall, dissimulant les llàgrimes dels meus ulls, ningú veia a la noia palplantada davant la tomba de la seva família, que era jo. Tothom passava de llarg, a ningú no l'importava que estigués sola i no sabes on anar ara o que fer.
Cansada d'estar dreta em vaig seure allà davant, just el lloc on havia estat dreta i vaig contemplar l'inscripció al màrmol altre vagada.
'Els coneixements i l'amor és tot el que em podrieu haver donat i ja ho heu fet'. L'havia pensat i escrit jo, eren ells. Jo ara havia de viure sense ells i per a ells, i això em dolia immensament, no em quedava res ni ningú.
L'endemà al matí aniria a viure amb els meus padrins, uns senyors que només havia vist un cop, el dia del meu bateig, que no recordava. No sabien ni dignat a venir al funeral, era la única persona viva present que hi ha anat, a part del cura. La resta de la meva família, avis, tiets, cosins,... ja feia temps que hi eren al cementiri.
Era per molt la més jove de la família i això m'ha passat factura. I ara quan més els necessitava ja no hi eren. No et preparen per alguna cosa així.
Estava observant el moviment de les flors que havia dipositat feia estona el vent les feia moure suaument dins el seu gerro de vidre. Havia triat els colors rosa, blanc i blau, eren unes flors precioses però sabia que no durarien gaire i es farien malbé aviat. Ja em van avisar i em van recomanar flors artíficials però jo les volia naturals així expressaven millor el temps que passaria a partir d'avui. el temps que hauria estat sense ells. Les llagrimes i la pluja em van deixar copa, sort que no feia fred, però tampoc m'importava. Una part de mi es volia reunir amb ells altre vagada, i tornar a ser feliços i acabar de viure la vida que els quedava i no havien pojut aprofitar, la vida que em van donar i ara no vull sense ells. 
Amb el dit vaig trobar els seus noms en relleu resegint cada lletra a poc a poc sentint el fred màrmol sota els meus dits, index i cor i tancant els ulls per encara sentri-ho amb més intensitat. Els seus noms de 5 i 9 lletres respectivament havien estat tant ignorants durant la meva infantesa i substituits per un comú 'mama i papa' ara no els volia oblidar mai més.
Els núvols i la pluja lentament va anar desapareixent mostrant el sol d'una aposta de sol marevallés i perfecte. Sabia que ara els meus pares formaven part de cada color que havia al cel, de cada fulla d'arbre i cada arbre que havia en aquest petit cementiri, de cada brot de gespa del terra, de cada ploma de cada ocell que volava a prop alegrement abans d'anar a dormir, de cada cel·lula de cada flor que hi havia en el ram que havia portat però sobretot estaven a cada cel·lúla del meu ser i a cada molécula d'aire que respirava. Ara ells ho eren tot de tothom quan abans ho havien sigut tot de mi.
Encara no m'imaginava el futur sense ells mentre el mantell fosc de la nit cobria lentament el cel i les faroles del fons s'encenien donant puntents taronjes de llum a l'horitzó. Els colors van anar perdent el protagonisme per donar pas a la foscor. Una foscor intensa dins n cementiri. En un altre context m'jauria fet molta por estar aquí i hauria anat corrents cap a casa amb els meus pares, ara no tenia por i tampc tenia casa. Preferia quedar-me aquñi amb ells encara que això signifiques estar incomode sentada al terra, abans que anar a dormir a la meva habitació, ara un lloc desconegut ple de maletes i caixes amb totes les meves pertinences i recors dins. Aquell lloc s'havia convertit en hòstil i fred i el cementiri era un lloc una mica més càlid.
Em vaig estirar al terra prop del màrmol el tocava amb una part de l'esquena i amb les espatlles toco el gerro amb flors, això em fa enrecordar a les carícies de la meva mare quan em venia a dir bona nit quan era petita i em deia 'Somia amb papallones, reina!'. No sé si mai ho vaig fer peró el que sé es que ara ells segur que estan en un lloc màgic ple de papallones de totos colors i formes. Un lloc més acollidor que aquest cementiri on resten els seus cossos, un cos sempre estimat per mi. Uns rostres que mai podré ni voldré oblidar. Unes mans que m'aguantaven i m'ajudaven sempre, unes paraules que em van ensenyar i uns petons que m'ho curaven tot.
Us trobo a faltar.

Em vaig despartar pel contacte sobtat d'una mà a la meva espatlla. Un senyor em mirava encuriosit i amb ulls tendres. La seva senyora era darrera seu però es va acostar immediatament:
-Per fi et trobem, preciosa- va dir em veu amable.
Em vaig incorporar lentament, ja sabia qui eren i que feien aquí.
Em vaig resignar i amb l'ajuda del senyor vaig aconseguir aixecar el meu cos adolorit i rígid pel fred de la nit.
Em van acompanyar fins el cotxe, el cotxe que em conduiria al principi de la meva nova vida. Miro per últim cop enrere per veure la mateixa pedra, les mateixes lletres i números, intento reprimir una llàgrima mentre vocalitzo. Sempre Junts.
Pujo al cotxe dissimulant les llàgrimes que em cauen sense èxit mentre m'allunyo de tot el que tenia que ja no tinc.

divendres, 6 de juliol del 2012

divendres, 15 de juny del 2012


Com es surt d'un pou cada cop més profund. Com he pugut caure tant avall. Sortirà millor o anirà a pitjor?
Hi ha nits on la meva foscor interior maclapara i no em deixa estar bé amb mi mateixa. On han anat els dies bons.

dijous, 7 de juny del 2012



Els sentiments del teatre

S'ha acabat la representació. Tothom marxa cap a casa seva, alguns amb els sentiments a flor de pell, d'altres amb pell de gallina i d'altres indiferents peró el que és segur és que a tothom li ha marcat una part de cada espectador s'ha sentit identificat en algun moment durant l'obra, i aixó és el que importa.

dijous, 24 de maig del 2012


No sé si estar contenta o trista, si preocupar-me o no. No se si li importo o no, no se si de veritat em parla per no fer un lleig o realment li agrada parlar-me. No se si aixó realment em fa més mal que ve.
Alguns cops m'agradaria llegir la ment de la gent per saber realment el que pensen i així potser no tindria tants dubtes. O potser en tindria més: Per què pensa aixó, per què creu lo altre?
En definitiva, els dubtes sempre hi són.

El que sé segur, és que no sent el mateix i que jo hauria d'oblidar-ho quan més aviat millor.

dimecres, 9 de maig del 2012


Per sempre

Passejant pel parc, passant per la vora el petit estany que hi ha, em va sorprendre la imatge del reflex del sol a l'aigua. Com amb cada gota brillava com si de llum es tractes. Vaig donar la volta fins una part del camí que entrava dins l'aigua, allà al final em vaig sentar per quedar-me una estona allà observant l'horitzó que formava l'aigua; però al fons hi havia un objecte que brillava moltíssim que va captar la meva atenció. No se per què però semblava que l'objecte em crides, i sense pensar-m'ho em vaig tirar a l'aigua per recollir-lo.

Em pensava que l'estany era més fondo però l'aigua m'arribava a la cintura i anava caminant fins el lloc on havia vist brillar aquell objecte.
Al arribar em vaig enfonsar per poder-lo agafar, tenia un tacte dur i fred però al poc temps es va tornar càlid. Mentre l'observava i el girava en els meus dits em va recordar a alguna cosa que no sabia situar.

Era un penjoll d'or una mica brut pel temps que devia haver passar submergit però la seva resplendor encara era vívida. Tenia una inscripció al dors d'una petita papallona Sempre.

Ja ho recordava, el penjoll era meu el vaig perdre un dia que estava jugant amb un amic. Me l'havia donat el meu avi abans de morir i va dir que era el penjoll de l'àvia i que li hagués agradat que el dogues jo, desde llavors mai me l'havia tret per res, era com una part del meus avis i no volia que em deixes mai. Quan el vaig perdre no vaig parar de plorar durant molts dies semblava que amb el penjoll també havia perdut els meus avis per sempre i no ho podia suportar. Amb el pas dels dies i amb l'ajuda dels meus pares i el meu millor amic va millor la situació i vaig poder parar de sentir-me culpable, però la pèrdua i l'absència del penjoll encara continuava amb mi, cada dia menys però sempre allà com una espina que no aconsegueixes treure't del damunt.

Ara mentre estava a les meves mans notava el calor de les abraçades de la meva àvia vívides a la meva pell i els petons del meu avi al front abans d'anar a dormir i sabia que per molt que el penjoll hagués estat lluny de mi els meus avis mai m'havien deixat d'estimar en cap moment i que continuaven cuidant-me allà on estiguessin, on segur que estaven junts i eren feliços per fi, per sempre.

divendres, 4 de maig del 2012

Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 2:

He anat mirant el creixement de l'arbre que vaig plantar quan era petita amb la constant vigilància de la finestra que ho veu tot.
Ja han passat tants anys i tant poc canvis, ara mateix no tinc gaires coses per explicar-li per això trobo que el silenci i la companyia que ens proporcionem mútuament, ja ho diuen tot.
Allà hi havia passat molts dies sobretot d'estiu, llegint llibres sota les seves ombres, a vegades fins i tot li havia llegit en veu alta.
Sentada ara allà, a sota la seva petita ombra amb fulles que surten i atrauen el bon temps miro la finestra amunt. Continua allà, ja ho suposava però el seu reflex varia, em mostra coses que estan més allà de la meva vista, em mostra el cel blau, algun avió o ocell que passa intentant passar desapercebut, sense saber que el veiem.
També m'ensenya una visió idíl·lica sorgida de la meva ment, dels meus desitjos més profunds; de jo sentada al mateix lloc però acompanyada. Acompanyada d'una persona que em fa feliç, d'una persona que encara no li he posat cara però sé que és la persona que m'estima incondicionalment i jo li torno aquest amor, una persona que encara no he trobat. I és la que m'ensenya una altre forma d'amor de la que ja sé.
Un amor sense paraules, només mirades i gestos, un amor que anhelo, que vull però no tinc moltes esperances en trobar-lo per això giro el cap, deixo de mirar la finestra, no vull tornar a veure-la ara, no vull que em recordi el que no tinc.
No vull sentir-me sola.

dijous, 3 de maig del 2012

Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 1:

Potser no sóc la noia dels contes, potser no hi ha cap conte escrit per a mi. Per això, per si de cas, jo mateixa m'escric la meva pròpia història, on tothom hi pot participar. Tothom pot dir-li la seva, actuar com vulgui,...
I aquesta història la visc cada dia inclús abans de llevar-me. Perquè escric la meva vida i no sóc pas l'única, per molt que us sembli estrany escric el meu punt de vista de la meva vida.
I aquesta finestra és la meva inspiració, és la meva còmplice de les meves paranoies, és la que aguanta els meus estats d'ànim, sempre és allà per mostrar-me un món nou i consolar-me sense paraules.
Sempre m'ensenya una cosa nova, un món nou que està lluny de mi però a la vegada aprop, molt aprop. Aquell paisatge que ja em sé de memòria, on podria dir amb seguretat on és tot amb els ulls tancats, aquell paisatge aturat que alhora està en constant i em deixa fer volar la meva imaginació.
On es creen històries a través dels arbres, un lloc idíl·lic per viure i deixar viure amb tot de criatures més aviat fantàstiques que m'agradaria conèixer no només a través dels meus somnis.
Amb cada ocell que passa volant pel cel m'imagino com es deu veure aquell paisatge des d'allà d'alt, com el veu l'ocell i no li dona la mateixa importància que li dono jo.
Com els ocells s'enamoren quan arriba la primavera i volen junts escrivint paraules d'amor en l'aire que els envolta, perseguit pel seu estimat que fa el mateix en un llenguatge amorós.
Com m'agradaria entendre'l.

dimarts, 1 de maig del 2012


Lets children be children.




And never ever let you child die out of you!

divendres, 27 d’abril del 2012

Fly away

Una jaqueta fosca penjada en un penjador al costat de la paret, una bufanda llarga i vermella al costat de la jaqueta i unes botes negres a terra sota el conjunt anterior. Aquests objectes són els únics que hi ha pintats en el quadre que m'ha captat l'atenció.
En el costat inferior dret del quadre hi havia la data en el qual va ser pintat, 2008. Aquell any va ser l'any que vaig marxar de casa dels meus pares, on hi havia passat la meva infantesa, on hi havia la meva habitació en la qual hi havia passat tantes nits en vetlla pensant en el meu futur pròxim, l'escriptori on hi havia estudiat tant i les parets decorades amb dibuixos fets per mi. Aquell va ser l'any que el meu novio i jo vam decidir anar a viure junt en un nou pis, per veure si funcionaria la convivència en família, d'això ja haurien passat tres anys.

* * * tres any enrere * * *

No sé que més posar a les caixes. Hi he posat totes els meus llibres preferits i els meus quadres i dibuixos menys quatre, els que agradaven més a la meva mare que els he deixat apilonats en un racó. He baixat els dibuixos de la parets i els he guardat en la carpeta que 'emporto. Tota la meva roba ja està al pis nou.
-El cotxe t'espera- el meu pare m'avisa desde la porta.
-Ja estic, ja vinc- contesto. El meu novio ja ha arribat.
Baixo les últimes caixes i dono un últim cop d'ull a la meva habitació on hi he passat 20 anys. És una part de mi que deixo enrere, no sé si serà per sempre, el que sé segur és que la meva infantesa ja fa anys que ha marxat del meu costat.
Pujo les caixes al cotxe i faig dos petons a la mare, prometent que la visitaria sempre que pogués i dic adéu i abraço a la meva germana i al meu pare. Sé que sempre estaran al meu costat i que puc comptar amb ells pel que faci falta però no puc evitar sentir-me trista. M'aguanto les ganes de plorar i pujo al cotxe preparada per una nova aventura.

El quadre de la meva vida

'Els anys, les accions, les opinions, les paraules són les que perfilen el teu jo; els que et fan diferent i especial, són les coses que et van dibuixant dia a dia, perfilen i pinten fins el final dels teus dies la teva obra no estarà mai acabada i tu ets l'únic autor, la resta de la gent et pot influir però mai crear o destruir' això és el que em va dir un vell conegut quan jo era petita i em sembla que mai el podré oblidar.

dijous, 26 d’abril del 2012

I somia

Amb la brisa acariciant-me els cabells i el tacte calent del sol en el meu cos, la sorra tova sota meu on hi recolzo tot el cos. El soroll de les onades del mar arribant a la costa. Olor a aigua de mar que ve juntament amb la brisa. Amb els ulls tancats disfutant el moment, vivint cada segon.

Per què aquell moment no podia durar tota una vida? És el millor per passar l'eternitat, per passar l'eternitat amb tu.

diumenge, 15 d’abril del 2012

Típica i alhora única

Si fos una mica més guapa i més llesta potser tindria el valor de parlar amb ell.
No acostumo a deixar que la gent em conegui, no sé si és per por, desconfiança, simplement timidesa o temor a que em poguin fer mal; i és horrible, amb totes les coses que podria conèixer i em tanco com una cloïssa.
No crec que tingui res bo per mostrar a la gent, sóc típica, res extraordinari, i passo desapercebuda fàcilment. No sóc de les que destaquen, ni per bellesa ni per intel·ligència, però crec que en el fons no vull destacar només vull que em vegin la gent que realment m'interessa, però tampoc ho aconsegueixo.

Una noia típica amb res que la faci destacar, però malgrat tot sóc una peça irremplaçable per qui realment m'estima i això em fa única a poca gent però és la més important a la meva vida. Potser en multitud serè la última que destaqui però en la meva vida sóc la primera i única que pot fer i desfer el futur, encara que no m'ho vulgui creure.

Perquè tothom té una perla dins la cloïssa.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Shock (part 5)

En el meu cap només sento la bala, la bala que acaba de matar a la meva mare. També noto els braços d'en Finn, com m'agradaria donar-li un cop de puny i que em deixes anar d'una vegada però em té massa ben agafada i se'm fa difícil moure'm.

Al principi lluito amb molta força per que em deixi anar i poder anar a matar aquell que m'han arrebatat a la meva família i poder anar a ajudar a la meva mare, que sé que és morta però no m'ho vull creure. Però a mesura que passen els minuts els braços i les cames se'm debiliten i cessen a la pressió d'en Finn que disminueix quan veu que ja no faig tanta força però no em deixa anar. 

Encara tinc la seva mà a la meva boca. Sort que estem força amagats. En Finn m'ha fet caure a terra i el mantell de la taula ens separa i ens tapa dels intrusos que quan han registrat tota la part de dalt marxen tal i com han entrat.

Em quedo paralitzada, veig a la meva mare estesa a terra amb la sang al seu voltant. Només la veig en ella però quan noto que en Finn em gira el cap per mirar-lo a ell m'alegro que els seus ull em fagin oblidar per un moment aquella imatge. 
-Em de fugir d'aquí- diu xiuxiuejant.
-No, no penso fugir, esperaré aquí fins que torni el meu pare- dic també xiuxiuejant.
-No, no deixaré que et matin i si et quedes ho faran-
-No, no ho faran-
-Annie que no has vist el que han fet a la teva mare sense raò, a tu també t'ho haurien fet si no t'hagués aguantat- 
Això ha sigut un cop baix i m'obliga a mirar a la meva mare, ara que els intrusos han marxat en Finn em deixa anar cap on esta estirada.
Li agafo la mà, encara està càlida. Em quedo molta estona amb la seva mà agafada i sentada al seu costat mirant-la. 

Noto la mà d'en Finn a l'espatlla i per la finestra veig que comença a sortir el sol. Però no vull moure'm del seu costat. Com que no em moc ja sento la tensió d'en Finn. Potser pensa que torno estar absent i potser hi estic no sento tant de dolor al sentir la meva mare morta al meu costat és com si li passes a una altre persona.

-Annie?- diu en Finn.
No contesto, no puc contestar.
-Si us plau, Annie no tornis a marxar- 
Giro el cap per mirar-lo i veig que està plorant. Però al adonar-se que estic aquí m'abraça fort, molt fort.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Shock (part 4)

Veig per la seva expressió que es sent culpable, però culpable per a què? No hauria hagut de dir res sobre les meves germanes, sort que no li he dit que jo també hauria d'estar allà lluitant a primera fila amb altres nois de la meva edat però que m'estic amagant com un fugitiu per poder salvar a la meva mare, potser per això sento que l'única solució que tinc per salvar a la gent que estimo es fugint, fugir lluny d'aquí. I entra la gent estimada amb qui voldria fugir l'afegeixo a ella. Però la pregunta que no puc evitar arriba:
-Com es que encara estàs aquí?-
-A què et refereixes?- Ja ho sé però no li vull contestar.
-Doncs, que tots els nois van ser cridat per anar a files, com es que tu no hi ets?-
No puc mirar-la als ull, però li haig de dir la veritat se la mereix, ho ha de saber, però potser això la distanciarà de mi, ja que, els seus germans van ser cridats i hi van haver d'anar. I ara un d'ells és mort. I què li dic doncs? Una mentida, que es convertirà en una mentida rere l'altre? Millor la veritat i que passi el que hagi de passar.
-M'estic amagant-
-Com?- la cara de sorpresa, canvia ràpidament a una de ràbia- Per això vols fugir d'aquí, perquè com que ara saps que s'acosta i tu no vols anar a lluitar i defensar la teva llar prefereixes fugir!-
-No, no és això, però i la meva mare, l'hauria deixat sola-
-No posis excuses, Finn-
-No és cap excusa, tu no vas veure la seva cara de sofriment quan va perdre les seves dues filles, no en pot perdre un altre ara-
-Però..- S'ha quedat sense paraules, l'he deixada sense paraules suposo que no vol parlar més amb mi. Espero que no marxi.
No diu res. Durant molta estona, però no marxa. Bona senyal?

Quant sentim crits i passes fortes a casa d'ella, se'm posa la pell de gallina. Hi ha gent armada dins la casa. Amb l'únic que puc pensar és en amagar l'Annie, portar-la en un lloc segur, però ella ja està corrents dins la casa i la segueixo per veure com un dels homes armats dispara a la seva mare al crani, deixant-la estesa a terra. El meu únic acte reflex és tapar la boca de l'Annie abans que cridi i mantenir-la quieta, ja que els homes no s'han enterat que hi som. L'Annie es mou amb força intentant escapar-se dels meus braços i anar a atacar aquells que acaben de matar a la seva mare però no la deixo, ja no pot fer-hi res i la matarien quan si acostes. No permetre que mai li facin cap mal.

dimarts, 27 de març del 2012

Shock (part 3)

El primer que veig en molts dies de veure el sol i el temps passar són els preciosos ulls d'en Finn mirant-me. No ens feien falta paraules, les nostres mirades parlaven soles. Fins aquell moment no m'havia donat compte de com l'havia trobat a faltar, de com sola em sentia i que era ell el que m'omplia.

-Quin dia és?- li pregunto.
-Han passat 6 dies- diu, sabia que volia saber.-Té, menja- em diu, donant-me un tall de pa.
-Hi ha aigua?-
Em dona una ampolla petita d'aigua i me la bec tota sense respirar. Quant acabo em sento una mica millor encara que el coll em fa una mica de mal per tenir-lo tant ressec. 
Mengo el pa, i no diem res. Però sé que li agradaria saber que m'ha passat, però no en vull parlar i ell tampoc pregunta.
-On és la teva família?-em pregunta.
-No ho sé, realment, l'últim cop que recordo haver-los vist estaven a casa-
-A que et refereixes?- sé cap on vol anar i no m'agrada
-A si tothom estava bé-
Em deixo anar, amagar coses d'en Finn mai ha sigut el meu fort tampoc.
-El meu germà ha mort, va morir en aquella estúpida guerra fa 6 dies, no ens volen tornar el cos, sobretot perquè està tot mutilat, però els meus pares el volen enterrar com deu mana- continuu això no ha sigut l'únic que em va fer entrar en aquell estat.- el meu altre germà en una de les cartes ens explicava com la guerra empitjorava i que aviat arribaria aquí, el meu pare es preparava per anar a lluitar al costat del seu fill, deixant-nos a la meva mare i a mi aquí. La meva avià que viu a la frontera va morir per un atac bomba i ens vam enterar el mateix dia que la mort del meu germà.- Paro, noto les llàgrimes baixar-me per la cara i estic mirant les meves mans. 
-Ho sento- em diu -I en Fred, que tal?- 
En Fred era el meu novio que va marxar i desde llavors no he sapigut res d'ell.
-Ho vam deixar i ja no sé res més- contesto.
-Així que la guerra se'ns apropa-
-I no hauriem de fugir, doncs?-
-Prefereixo morir que deixar la meva llar-
-Aquestes paraules són molt dures-
-És l'únic que tinc-
-No, no és l'únic, també tens els rècords i la gent estimada-
-De gent estimada només me'n queda la meitat i els rècords marxen igual que el temps-
-Però se'n creen de nous-
Em callo i el miro els ulls, preguntant-me si estaria disposat de deixar enrere tot el que té tota la seva infantesa per fugir de la guerra, sense lluitar.
-Ja sé que això de fugir, sembla de gent dèbil, però quin mèrit hi hauria en que em matessin, i ara mateix haig de cuidar de la meva mare, no puc deixar-la i anar a la guerra això ja ho va fer el meu pare i no tornarà-
-I les teves germanes que no la podrien cuidar?-
-No ho saps, les van enviar a la guerra com a infermeres pels seus coneixements, desde llavors no en sabem res d'elles.-
-No ho sabia-
I jo soc la que estava en shock ho hauria d'estar ell, ell ha perdut a més gent i ha patit més i jo sóc la covarda que m'amago al meu interior sense deixar que res de l'exterior m'afecti.

dilluns, 26 de març del 2012

Shock (part 2)

Portava dies sense menjar, ni moure's, en realitat no feia res de res nomès mirava a l'horitzó amb la vista completament perduda. 

Vaig veure-la sentar-se sota el seu arbre preferit i quedar-se així, immòbil. Al principi pensava que quan es fes fosc s'aixecaria i aniria a dormir, però no ho va fer es va quedar tota la nit allà sentada, no sé si realment va tancar el ulls en algun moment i va quedar dormida, però ho dubto. Ella ja no hi era, havia marxat en un lloc amagat de la seva ment i no sé si tornaria. 

Desprès de donar-me'n compte vaig decidir fer-li companyia, perquè sàpigues que algú estava amb ella i que no estava sola i perquè, sobretot, volia que tornès. De petits havíem sigut amics, i els anys ens havien distanciat, de tant en tant parlàvem però no era com abans.

I ara això, trobar-me-la així era insuportable, però la seva família ara tenia altres problemes i casi no li feien cas, trobava que era el meu deure acompanyar-la. No sabia ben bé que havia passat per fer-la tancar d'aquesta manera però ho superaria, era forta i no es rendia mai, i ara tampoc ho faria. Però, tot i això, necessitava el seu temps i procuraria estar sempre al seu costat, no sé si ajudaria però tampoc li ho podia preguntar.

Com que tampoc tenia res a fer allà sentat amb ella procurava portar algun llibre i li llegia en veu alta, no sé si em sentia però això també m'ajudava a no sentir-me tant sol i era com apropar-me a ella. De petits era ella qui em llegia, tenia una veu tant dolça i pronunciava tant bé per a la seva edat que moltes vegades la obligava, per dir-ho d'alguna manera, a llegir-me, ara li tornava el favor.

Passaven els dies i ella continuava igual, no menjava i això em preocupava, només la deixava sola per anar a buscar el menjar, però ella mai es movia ni provava la seva part. No podria continuar gaire més temps així, però tampoc sabia ben bé que fer, ho havia de superar i ho faria sola. Per això vaig triar el seu llibre preferit i ja l'estava acabant.
-L'amor és com el vent, no el veus però pots sentir-lo- llegia. Sabia que alguna cosa havia canviat. No es movia però ja ho sabia abans que digues res.
-Hola, Finn- diu, amb veu clara, sense deixar de mirar a l'horitzó ni moure's. Però sé que ha tornat i em quedo mirant-la sorprès de que hagi dit el meu nom. Sap que sóc aquí ho ha sapigut sempre. 

I sé que esperava que l'ajudes a sortir i ho he aconseguit.

divendres, 23 de març del 2012

Shock (part 1)

De petita vaig plantar un arbre, una llavor, una petita llavor que contenia una vida d'una immensa forma i excel·lència. A poc a poc, l'arbre anava creixent en el petit jardí de davant de casa meva, creixia amb mi, els anys ens passaven als dos. 
Ara mateix l'arbre es tan alt com la finestra de la meva habitació d'un segon pis. Al llevar-me i mirar per la finestra el contemplo per saber en què ha canviat durant la nit, si ha crescut, una fulla de més, una flor que s'ha obert,... Sempre veig alguna cosa diferent que em mostra que és un nou dia, diferent del d'ahir. 
La meva llavor ara era un arbre un preciós arbre que contenia molta vida i anava d'acord amb l'estació de l'any. Un cirerer magnífic on les seves flors em sorprenien cada primavera i cobrien el terra d'un color rosat que m'agradava fotografiar.

Porto bastants dies sentada al seu costat, em nego a menjar i a estar amb gent. No vull estar amb ningú no vull tornar a sentir només vull quedar-me sentada allà mirant l'horitzó amb la ment completament perduda en algun indret més càlid que el meu cor. M'agradaria no sentir-me tant buida. Suposo que a l'horitzó estic buscant alguna cosa que em faci tornar a sentir viva i amb ganes de viure, però no ho trobo només hi ha un rècord que ve i va, el rècord de que mai més tornarà, el rècord de que sé que no tornaré a sentir alguna cosa per ell, el rècord de que ja no està ni estarà mai més al meu costat.

Prefereixo estar sola que veure com tots els que he arribat a estimar marxen, i em deixen  cada cop més sola, perquè no vull sentir aquest dolor que em trava el pit i no em deixa respirar i em dona ganes de plorar. Prefereixo no estimar, així no trobaré a faltar, així no tindre ganes de plorar ni sentiré mai més aquest dolor. Però em sembla que això és inevitable i tornaré a passar-hi cop rere cop.

Durant tots aquests dies que he estat absent el meu veí ha vingut cada dia i m'ha fet companyia sense esperar res a canvi. Només esperava que se'm passes sense cap presa m'ha deixat fer i m'ha donat suport només per està sentat allà la majoria del temps mentre que jo no m'he mogut de lloc en dies. Només marxava instants per anar a buscar menjar i anar al lavabo cosa que jo no he fet encara, però no ho trobo a faltar. Només trobo a faltar a una persona que sé que mai tornarà. El sentia llegir de lluny però no amb gaire claredat, portava temps fent-ho però no m'havia donat compte fins que vaig reconèixer el llibre i una frase em fa fer tornar a la realitat a un món feliç, em va donar esperances i la força necessària per continuar. <L'amor és com el vent, no el veus però el pots sentir, Nicolas Sparks>

-Hola, Finn- són les primeres paraules que em surten desprès de dies callada i quieta. Continuu mirant l'horitzó però sé que una cosa ha canviat, torno a sentir fred i tinc les extremitats adormides de tants de dies en la mateixa postura, però només noto amb una intensitat nova per a mi la mirada de sorpresa del noi del meu costat.

dijous, 22 de març del 2012

Sempre hi haurà un record que et farà plorar.

Creia que sabia acabat tot, que tot el que em quedava era començar altra vegada perquè del passat ja no em quedava res i intentava oblidar els rècords que un dia em van fer feliç i em van entristir. Començar de nou és el que tocava però en realitat el que volia era que el temps passat em golpejès un altre cop i tornar a viure aquelles experiències que ara era millor oblidar, menys mal, menys maldecaps.
Volia una segona oportunitat que mai tindria per poder viure un altre cop encara que fos cometen els mateixos errors, però aquesta vegada aprendria, n'aprendria d'ells.
L'aigua de la pluja em queia cara avall, dissimulant les llàgrimes dels meus ulls, ningú veia a la noia palplantada davant la tomb de la seva família, que era jo. tothom passava de llarg, a ningú no l'importava que estigués sola i no sabes on anar ara o que fer.
Cansada d'estar dreta em vaig seure allà davant, just al lloc on havia estat dreta i vaig contemplar l'inscripció al màrmol altre vegada. 'Els coneixements i l'amor és tot el que em podrieu haver donat i ja ho heu fet'. L'havia pensat i escrit jo, eren ells. Jo ara havia de viure sense ells i per a ells i això em dolia immensament, no em quedava res ni ningú.
L'endemà al matí aniria a viure amb els meus padrins, un senyors que només havia vins un cop, el dia del meu bateig, que no recordava. No sabien ni dignat a venir al funeral, era la única persona viva present que hi ha anat, a part del cura. La resta de la meva família, avis, tiets, cosins,.. ja feia temps que hi eren, al cementiri.

dimecres, 21 de març del 2012

A terra

Aprens a creixer a mesura de caure, caure i caure. Aprens estimar a mesura de que tothom t'ignori excepte els estimats. Aprens a madurar a mesura de riure't de tu mateix i aprens a oblidar a mesura que... mai oblides. Ningú, res, s'oblida per molt que ho vulguis només aprens a conviure amb això i aprens a deixar que les coses no t'afectin, sense sentiments, freda. Així es supera una dificultat en el camí? O hi ha alguna altre manera millor?
Cada cop que caus i et rendeixes és en definitiva un signe de debilitat per a molta gent, però quant portes tant de temps caien arriba un moment que se't fa tant difícil aixecar que prefereixes quedar-te a terra i plorar, plorar per tot i plorar per res. Però encara que no ho vulguis, només per el fet d'estar viva t'aixecaràs i faràs tot el possible per continuar caminant per sempre.
O fins que et tornis a caure.
Estic en aquell moment de dir ja està, para de plorar i aixeca't aixeca't per a tota la resta de gent que t'ha fet feliç, aixeca't i comparteix amb ells millors moments, aixeca't i estima, aixeca't i riu, aixeca't i viu.
tumblr_lb0lbtKuuc1qdhhro.jpg (300×300) 

dilluns, 19 de març del 2012

Algun dia ho supararè

Em vull tornar més freda que una roca. No vull tornar a sentir res de res. Ni pena ni alegria. Sacrifico la meva felicitat per que ningú em torni a fer mal, ningú.
No vull tornar a passar per tot el que acabo de passar i per aquest motiu només vull estimar a les persones que m'han demostrat la mateixa estima, perquè els tornaré tots els bons moments que m'han fet passar, però dels altres que els bombin, per a ells vull ser freda i no deixar-me entabanar per no patir mai més.
Sort que he après a dissimular tot el dolor que sento amb un somriure, és l'única arma que tinc.
Un somriure amaga totes les preocupacions i evita que altre gent pregunti que et passa, normalment la gent feliç o que aparenta felicitat és la que passa més desapercebuda que és el que vull.
Mai he volgut ser el centre d'atenció, però alguns cops ho he sigut i ho he passat fatal i ha acabat malament. No vull tornar-ho a ser mai més, prefereixo ser solitària i invisible.
I quan tot es desmorona és llavors quan saps qui realment importa i qui no.

Moltíssimes gracies a aquelles poques persones que saben treure'm un somriure fins i tot en els dies més negres. Vosaltres si que us mereixeu tota la felicitat del món. Moltes gracies, m'agradaria ser com vosaltres :).

dijous, 15 de març del 2012

The Hunger Games

But now Peeta has made me an object of love. Not just his. To hear him tell it I have many admirers. And if the audience really thinks we're in love…I remember how strongly they responded to his confession. Star-crossed lovers. Haymitch is right, they eat that stuff up in the Capitol.

dimarts, 13 de març del 2012

Pàgina en blanc

I que hi ha dins un quadern? Res, d'aquí el seu encant. Si emplenessin les seves pàgines d'equacions, receptes de cuina o discursos, no el compraria ningú perquè ja no serien quaderns, sinó llibres. En aquell moment a qui li interessa un llibre? La circumstància de que estiguin plens de res significa que imaginàriament estan plens de tot.

divendres, 9 de març del 2012


I allà estava jo, esperant, esperant algú que mai vindria, que mai arribaria que ni tant sols sabia que l’estava esperant. Per què? Pues la veritat no ho sé.
Em sentia estranya, fins i tot el meu despertar havia sigut estrany. Me despertat uns segons abans que toques el despertador, amb el record de l’angoixa del somni, que és l’únic que em provoquen els somnis, angoixa. Però no recordava res més, no recordava que havia passat o que havia sentit, a part de l’angoixa, i això em frustrava. Normalment el sentiment va disminuint al pas dels minuts desprès de llevar-me però avui ha sigut diferent no disminuïa sinó que augmentava, el somni havia sigut tant fort que no deixava que aquest sentiment s’esfumés com si res. I aquesta emoció ha portat a una de més fort, la impotència que ha acabat amb la soledat. 
Em sento sola, totalment sola. I porto bastanta estona sentint-m’hi. Ara mateix estic sentada al parc mirant com la gent passa i els nens juguen sense ni tan sols adonar-se que els estic observant, semblo invisible i potser això augmenta la meva sensació de solitud.  Això ha portat a que esperi algú, alguna persona que es doni compte que estic aquí sola. I és el que espero. En el fons sé que no vindrà ningú i que quan em cansi m’aixecaré de banc i m’allunyaré caminant fins a casa o ens meus pares segur que ja m’estan esperant. Ells si que m’esperen, però quan dic que estic esperant algú no em refereixo a ells. Ells m’estimen i jo a ells però jo vull conèixer l’altre amor. Per molt efímer que sigui m’agradaria provar-lo.

Al meu costat, a una punta del banc on estic sentada, s’ha sentat un senyor gran; de la butxaca treu una bossa plena d’engrunes i les tira a terra on un grup de coloms ja s’ha agrupat per menjar. Observo el senyor atentament, cada gest el fa amb consciència i reparteix les engrunes pel grup sense amuntegar-les i fa que tots els coloms puguin menjar.
La meva ment comença a divagar molt lluny del banc i del parc, i començo a pensar en com és la vida d’aquest senyor. Pel que sé, ja que porta un anell és que està casat. Per ser un senyor gran és bell, a la seva manera, segur que de jove era un Travolta. I la dona que va aconseguir esposar-lo deu estar orgullosa de tenir un home així al seu costat. O potser no. Potser la dona també és guapa i fan una parella perfecta i tenen fills, i fins, i tot néts. I són feliços.
-Nena, perdona’m- diu el senyor assenyalant la meva sabata. –Un cop de vent ha tirat les engrunes a sobre la teva sabata-
Miro la sabata com si acabés de despertat i hagués xocat contra la realitat altre cop.
-Oh, no passa res- dic espolsant-me la sabata.
-Què fas aquí sola?- em pregunta.
Em sorprèn i no puc respondre, tampoc sé que respondre, en realitat no faig res allà. En aquests casos millor dir la veritat.
-No ho sé, diria que res-
-Està bé això- respon.
És ironia?
-Està bé?- li pregunto.
-Sí, està bé-respon- a vegades va bé no fer res i deixar que la ment viatgi, a vegades la ment sola pot resoldre les cabòries i a vegades no però ajuda a aclarir la ment-
-Sí, suposo que és això el que estic fent, aclarir la ment- dic en veu alta, però més per a mi que no pas pel senyor.
-Quins problemes tens?- pregunta- si et no fa res explicar-los, es clar-
-Oh, problemes?- dic sorpresa, no tenia problemes o potser sí- no, només em sento una mica estranya avui i no sé com he anat a parar en aquest banc-
-I jo també he anat a parar al banc- diu.
Com que no dic res continua parlant.
-Avui també em sentia estrany i, sol i he decidit anar al parc a pensar o desconnectar i per si les mosques m’he emportat una bossa amb engrunes, per dissimular- explica.
-Vostè, també es sent sol?- pregunto astorada, i jo que me l’havia imaginat amb dona, fills i néts. Com podia estar sol?
-Pues sí- respon- Tothom en algun moment de la seva vida es sent sol, per molta gent que tingui al seu voltant, troba que aquesta gent no el comprèn i això fa que la solitud surti, un sentiment que molta gent intenta eliminar amb diners però, en la meva opinió, és bo sentir-se sol de tant en tant així quan estàs envoltat de la gent que realment t’estima els aprecies més.-
Les seves paraules tenen raó, ell té raó. És normal no sentir-se igual sempre, va bé que hi hagi canvis per així apreciar més el que es té.
-Encara que últimament aquest sentiment no marxa del tot- continua parlant el senyor.
-Com és això?-pregunto, no sé perquè però no vull que es senti sol aquest home, sembla bona persona.
-Com que sembla que acabo de fer una nova amiga i això a la meva edat va molt bé, t’ho explicaré- diu el senyor amb un petit somriure als llavis.- La meva dona fa poc que ha mort.
Em quedo parada, que es diu en aquestes ocasions ‘Ho sento’? però realment no ho sentia no coneixia la seva dona, i a ell l’acabava de conèixer.
-Ostres, quina pena- em surt, substituint el ‘ho sento’
-Pues sí, nena- diu.-Però millor així, ara ja no pateix.
-Què estava malalta?-
-Sí, nena i ja sabíem que no li quedava gaire, però vaig estar al seu costat fins l’últim moment, i ho hagués fet mil cops només per tornar-la a veure- diu mirant-se les mans.
-Sí que l’estimava-
-Moltíssim, era, és la millor persona que he conegut mai i la única que va aconseguir robar-me el cor, però va valdre la pena- diu amb un somriure de nostàlgia.-Em va canviar la vida i ella ho sabia quan ho va fer. Encara que al principi no semblava que acabaríem així però gracies a deu que va passar no crec que hagués pogut viure tants anys sense ella. Però ara viure per a ella, perquè li ho vaig prometre.
-Sembla un amor de pel·lícula, l’amor que molta gent aspira i mai troben-
-No, nena, no era un amor de pel·lícula, les pel·lícules es van inspirar en el nostre amor- diu amb una rialleta- És broma, però si era un amor com pocs i em sento afortunat de que m’hagi passat a mi.
-Sí, quina sort- dic suspirant.
-Ui, nena, tranquil·la que a tu segur que també t’arriba- diu suposo que per animar-me- Amb lo preciosa que ets segur que trobes aquella persona que et canviarà la vida. I segur que ho sabràs.
-Jo no estic pas tant convençuda-
-Ets molt jove per pensar així, jo la vaig conèixer amb vint-i-molts anys i no per això ha sigut un amor diferent, la meva experiència diu que els amors eterns arriben quan les dues persones maduren, quan veuen un futur igual i el destí els uneix-
-Però i si no puc esperar tant?-
-Com que no pots esperar tant? Tens tota una vida per davant, tot un munt d’experiències per viure i gent per conèixer i món per veure. No et tanquis en un moment de la teva vida per no trobar una cosa que pot arribar en qualsevol moment, en qualsevol lloc de la teva vida, fins i tot en el teu últim alè. Per què l’amor etern ha de durar anys, pot ser que només duri uns dies, mesos, setmanes però el canvi que l’amor provoca és etern, saps que aquella persona es quedarà per sempre en el teu cor i que ningú el podrà substituir, això és un amor etern i no necessàriament la gent que es casa o viuen junts estan enamorats eternament, segur que estan enamorats però no és aquell amor. No condicionis l’amor, perquè ell és incondicional.
-Pues ja no sé què faig aquí- dic sense pensar.
-Ah, ja entenc. Però petita per esperar en un banc realment creies que vindria?-
-Sí, diria que ho creia una mica-
-L’amor arriba vivint, nena, no esperant, s’espera vivint. Si vius estimes. La gent que espera s’impacienta i no espera odia, odia a tothom i a tot-
-Jo no odio a ningú-
-Ara potser no, perquè no deus portat molt de temps esperant, però arriba un moment que l’espera es fa eterna i la gent s’impacienta, però l’espera sense vida mai porta a l’amor, nena-
-Millor viure què esperar, doncs?-
-Es clar, petita, viu i no perdis aquests temps tant valuós que tens per fer tantes coses i et prometo que ja arribarà-
-Com es pot prometre això?-
-Oh, petita, sempre arriba, sempre, d’això n’estic segur, quan menys t’ho esperis et trobaràs immersa en un amor i també quan menys t’ho esperis l’estaràs recordant-
-Com vostè?-
-Sí, nena sí, i quins records més fantàstics que m’han quedat per mai oblidar- diu somrient.
-Vostè a la meva edat ja ho sabia tot això, o també esperava?-
-Jo a la teva edat, nena, vaig tenir la sort de saber escoltar, igual que tu, i un home savi em va dir el que t’acabo d’explicar-
-Em sento afortunada de que hagi compartit aquest coneixement amb mi-
-I jo em sento afortunat de poder compartir aquest coneixement amb algú-
-No li ha dit mai a ningú?-
-No, petita, els meus fill no m’escolten mai ho han fet, però suposo que qui a la seva joventut ha escoltat els seus pares?, sort que he trobat a una noia per poder-li explicar, que m’escolti i que sàpiga fer d’aquesta explicació un aprenentatge i l’utilitzi sàviament i algun dia li expliqui algú i l’ajudi igual que he fet jo-
-Li ho prometo que ho faré- dic- Té fills?-
-Sí, petita, i néts-
<Ho sabia> dic per a mi mateixa.
Ja era fosc i les faroles del carrer ja feia estona que s’havien encès. Havia de tornar a casa abans que els meus pares es preocupessin i com si el senyor entengués el mateix ens vam aixecar a l’hora i va dir:
-Val, més que marxi i no facis preocupar els teus pares-
-Sí, per cert em dic Raquel-
-Encantat de coneixe’t Raquel, el meu nom és Enric-
-Encantada, i per cert que ja he trobat a la persona que buscava avui-
Entenen a qui em referia:
-Jo també he trobat a la que em buscava-
Somric i em somriu.
M’allunyo d’ell a contracor. M’ha canviat. És això al que es referia quan ha parlat de l’amor etern? No potser, ell és un senyor que m’ha ensenyat que és l’amor des de el seu punt de vista. Però em sento diferent de com em sentia aquell dematí. Però si ho fos segons ell ho sabria perquè aquestes coses es saben.
Em giro un últim cop per veure’l, i potser per fer-li una última pregunta que segurament portaria a més preguntes, però ja no hi és. No hi ha ningú. I marxo cap a casa.