Solitud

Quan et separen dels qui estimes per anar a viure la teva vida, al principi sempre et trobes sol. La gent segurament dirà, normal. Però per a mi no ho és, vulgui o no sempre he estat acompanyada i això és el que m'ha fet com sóc, jo.
Ara mateix estic sola, bastant sola, conectada al ordinador que és l'únic que m'apropa als que estimo, que trist ser tan tímida. Ja m'agradaria a mi poder parlar amb tothom explicar'ls-hi les meves coses i jo escoltar les seves, però que hi farem, no puc canviar d'un dia per l'altre.
Ara mateix estava parlant amb un gat, més ben dit, estava parlant sola però m'agrada imaginar-me que em sent, m'escolta i em compren. Però ella encara ho ha passat més malament, a ella la van separar de la seva mare i era més petita que jo, la deu anyorar.
No ho sé, però si que anyoro a la meva mare, a la meva germana, al meu pare, en definitiva a tota la meva família i els meus amics.
Que se'm faci tant díficil fer nous amics. Ja m'agradaria a mi haver nascut extrovertida i altament sociable.
Jo sé escoltar a mi nomès em fa falta algú que parli.
Parlar quina paraula més maca. Poder expressar en paraules el que sents, les teves emocions, els teus pensaments i que se'ls emporti el vent i que només una paraula d'un milió quedi en el cor d'algú:
t'estimo
t'enyoro
et trobo a faltar
adeu
gracies
m'agrada
Aquestes paraules són les que ho diuen tot sense dir res.
Potser que trobis a faltar algu que mai has tingut?
A mi em sembla que si i que ho trobo a faltar.

Injustícia

El premio no se lo lleva siempre el que más se lo merece

Irena Sendler

Una señora de 98 años llamada Irena acaba de fallecer.
Durante la 2ª Guerra Mundial, Irena consiguió un permiso para trabajar en el Ghetto de Varsovia como especialista de alcantarillado y tuberías.
Pero sus planes iban más allá... Sabía cuales eran los planes de los nazis para los judíos (siendo alemana)
Irena sacaba niños escondidos en el fondo de su caja de herramientas y llevaba un saco de arpillera en la parte de atrás de su camioneta (para niños de mayor tamaño). También llevaba en la parte de atrás un perro al que entrenó para ladrar a los soldados nazis cuando salía y entraba del Ghetto. Por supuesto, los soldados no querían tener nada que ver con el perro y los ladridos ocultaban los ruidos de los niños.
Mientras estuvo haciendo esto consiguió sacar de allí y salvar 2500 niños
Los nazis la cogieron y le rompieron ambas piernas, los brazos y la pegaron brutalmente
Irena mantenía un registro de los nombres de todos los niños que sacó y lo guardaba en un tarro de cristal enterrado bajo un árbol en su jardín. Después de la guerra, intentó localizar a los padres que pudieran haber sobrevivido y reunir a la familia. La mayoría habían sido llevados a la cámara de gas. Aquellos niños a los que ayudó encontraron casas de acogida o fueron adoptados.

 
El año pasado Irena fue propuesta para recibir el Premio Nobel de la Paz... Pero no fue seleccionada

Se lo llevó Al Gore, por unas diapositivas sobre el Calentamiento Global

Gran mensaje, especialmente en la viñeta. ¡No permitamos que se olvide nunca!

In  MEMORIAM  - 63 YEARS LATER
In Memoriam - 63 años después


In Memoriam



 

Traducción de las viñeta:
Niña:Tengo que decirle, señor... Lleva en su brazo un tatuaje mortalmente aburrido. Es sólo un montón de números
Señor: Bueno, tendría tu edad cuando me lo hicieron. Lo mantengo como un recordatorio
Niña: Oh! ... Un recuerdo de días más felices
Señor: No, de un tiempo en el que el mundo se volvió loco
"Imagínate a ti misma en un país en el que tus compatriotas siguen la voz de un político extremista al que no le gusta tu religión.
Imagínate que te quitan todo, que a toda tu familia la envían a un campo de concentración para trabajar como esclavos, y ser asesinados sistemáticamente. En este sitio te quitan hasta tu nombre para ser sustituido por un número tatuado en tu brazo.
Se llamó El Holocausto, cuando millones de personas perecieron sólo por sus creencias..."
Niña: Entonces lo lleva para acordarse el peligro de las políticas extremistas
Señor: No, cariño. Para recordártelo a ti.




Han pasado más de 60 años desde que terminó la 2ª Guerra Mundial en Europa. Este e-mail se está reenviando como una cadena conmemorativa, en memoria de los 6 millones de judíos, 20 millones de rusos, 10 millones de cristianos y 1.900 sacerdotes católicos que fueron asesinados, masacrados, violados, matados de hambre y humillados con los pueblos de Alemania y Rusia mirando al otro lado  
Ahora, más que nunca, con Iraq, Irán y otros proclamando que el Holocausto es un mito, es imperativo asegurarse de que el mundo nunca olvide,  

Què és l'amor?

Avui us vull parlar de l’amor.

Sí, ja ho sé, aquesta cosa.

Com diria Woody Allen, <aquesta cosa sobrevalorada>.

Què és l’amor? Un estat d’ànim? Una situació individual que busca ser dual? Una droga? Un verí? Una insatisfacció que busca perpetuar-se? Una palla mental? Una reacció enfront de la por de la vida? Un crit enfront de la desesperació de la mort?

La meva iaia llegeix novel·les d’amor.

Diu que són com la vida mateixa, encara que resultin exagerades o semblin un <culebrón>.

Un home i una dona (o dos homes, o dues dones) es coneixen, i les seves feromones interactuen. Els fluixos físics i químics entren en reacció. No h ha res més natural. Física i químic, com també les matemàtiques, creen l’estructura de la vida, dels mateix univers. Però en diem amor, per no ser freds i declarar que hi ha hagut < una reacció>.

 Una paia entra en un club, hi ha vint nois, el segon de la dreta és guapíssim, però ella es fixa en el cinquè de l’esquerra. Per què? No ho sap ningú. Tan sols la física i la química dels seus cossos. Un paio entra en una discoteca, hi ha vint noies, la tercera de l’esquerra és preciosa, però ell es fixa en la novena de la dreta. Per què? Pel mateix motiu.

I de què s’alimenta l’amor?

En primer lloc, per molt que la vista sigui elemental i es produeixin aquelles reaccions, per l’olfacte. El nas ens obre el camí, fa que ell trempi o que ella es mulli i desitgi tenir-lo entre els braços o entre les cames. Desprès de l’olfacte arriba la veu, la seducció auditiva. En acabat el tacte. Tocar una pell humana que desitges és com arribar al primer orgasme dels sentits. I, per acabat, el gust. La primera vegada que fas un petó a la boca que desitges et quedes el seu gust per sempre més. I esperes emborratxar-te’n.

Un cop sadollats els cinc sentits, l’amor s’alimenta de sexe. No vulguem dissimular-ho. El sexe és la benedicció que ho fon tot: vista, oïda, tacte, olfacte i gust. Per això és pecat, perquè és tan bo. Per això comporta tants riscos, perquè és perillós. Per això cridem a l’instant suprem, perquè ens envaeix la por de no saber quan tornarem a sentir-lo.

N’hi ha que estan enamorats de l’amor.

I és que té un sentit tràgic.

Morir d’amor i aquestes coses.

Sofrir.

L’amor el perseguim com desesperats, el desitgem fins a embogir, ens delim per ell. I quan el tenim ens dol, ens mata, ens impedeix viure i, alhora, ens impedeix de morir. Si el mantenim sense alimentar-lo, el temps el converteix en rutina. SI el perdem ens sentim tan buits com espaordida queda la ment en pensar en la mort, en l’eternitat sense nosaltres. N’hi ha que són capaços d’oblidar un amor en pocs dies, i canviar de parella en molt menys temps. Mireu les revistes del cor. N’hi ha d’altres que passen tota la vida juntes. Mireu els vellets que passegen agafats de la mà com riuen. N’hi ha que simplement es desperten al matí i somriuen. Mireu les parelles que festegen als parcs.

Crec que la millor definició de l’amor la va donar el qui va dir:

<És un reflex>.

Comença per estimar-te una miqueta a tu mateix.

Perdona’t.

Encara que no creguis es res, creu en l’esperança.

Sense ella sí que no hi ha futur.

¿la muerte es un final?

Una fuerza me estaba estirando, levantándome, haciéndome volar, volar fuera del mundo donde no volvería.  No volvería a sentir la dulce brisa del mar en invierno, no volvería a tocar mi suave muñeco de peluche  de la infancia, no volvería a hablar con mi hermana de 9 años, ni a mis padres, no volvería a saborear otra comida de mi abuela, ni a sentir esa tristeza cuando has acabado de leer  ‘La última canción’, mi libro favorito.

Estaba saliendo paro no volver, saliendo de todo lo humano y material, para adentrarme a un mundo nuevo y desconocido. Mi cielo. Mi mundo. Donde podría hacer, ver, oír y tocar todo lo que quisiera. Hacer mis sueños realidad, como bajar con trineo por una montaña con y sin nieve, bucear son millones de peces, tocar el cielo con la mano…

Mis sueños se estaban haciendo realidad pero me faltaba algo, faltaba el amor, mi amor, por eso volví a la tierra en mi forma fantasmal, para describirlo de alguna manera. Quería ver a mis padres, mi familia.

Era de noche y fui a ver a mi hermana, estaba durmiendo, había cambiado, no se parecía en nada a la niña que vi antes de irme, estaba triste, una tristeza que yo nunca sentiría. Pues la había causada yo, con mi ida. Pero ella tenía que seguir viviendo, sin mí. Tenía que crecer, cosa que yo nunca haría, pues me había quedado a los 15 para siempre, en mi cielo, mi cielo que ya no parecía tan perfecto. ¿Cómo podía estar tan contenta mientras mi familia sufría tanto? Tenía que…

-       Bibi, ¿volverás? – dijo en sueños.

-       No, pero volveremos a estar juntas te lo prometo – respondí aunque sabía que no me oía.

Mi madre tampoco me había olvidado igual que mi padre, mis fotos ya no estaban en las estanterías, una prueba fundamental de que su dolor estaba allí.

Y mi habitación, mi habitación estaba igual de desordenada como la deje, la única diferencia es que se sentía una especie de desolación cuando entre.

Mis padres estaban destrozados, y todo por mi culpa. ¿Porque me tuve que morir? Mis padres no podían vivir con ello.

Mi madre ya no cuidaba las flores del jardín, mi padres trabajaba más horas, para no volver a casa. Y mi hermana no quería llorar, no quería echarme de menos.

Me fui a mi mundo, a mi cielo que se estaba desmoronándose. Volví.

Mi madre tenía que volver a cuidar las flores, mi padre tenía que vivir con mi ausencia igual que mi hermana, no le podía destrozar la vida así. Me sentía tan impotente.

-       ¡Mi muerte ha sido provocada!, si encontrase al culpable…- grite.

-       No te entrometas, las cosas pasaros por algo, tu familia lo superará, a su ritmo - dijo una chica.

-       ¿Tu quien eres? -

-       Charlotte -dijo – Bibi, todo el mundo muere, déjalo como está.

Mi hermana encontró mi diario y lo leyó, se dio cuenta de que la quería, y mucho. Eso no la hizo echarme más de menos sino que la hizo más fuerte. Ahora es sicóloga, ayuda a la gente que ha perdido a alguien, como ella.

Mi madre volvió a cuidar flores, de esa manera le parecía que estaba más cerca de mí, cosa que era cierta, pero no solo cuando cuidaba flores. También entro en mi habitación poco después de mi primera visita, y sentí como si alguien me estuviera abrazando, con todo el cariño del mundo.

Mi padre se jubiló y paso mucho tiempo en casa, cosa que hizo que volviera a poner mis fotos y a escribir un libro, el libro de su vida, donde yo salía bastante, como la protagonista.

Mi habitación está totalmente cambiada, esta lista para acoger a una nueva persona, mi sobrina llamada Bibiana, como yo. Aunque para mi será mi pequeña Bibi. Mi hermana ha encontrado lo que yo nunca busqué. el amor de su vida.

Y yo estay con ellos, siempre, aunque no lo sepan. A veces me parece que lo saben, y por eso me alegro de estar allí aunque sea solo por hacerles compañía.

Cree mi mundo y me quede con mi familia, mi amor y mi vida.

Como la vida misma

La llibertat és una esquerda a la porta de la por

La llibertat sempre troba la forma de pasar l’estona

Els meus cabells són forts, aspres, hirsuts. Em coronen el cap

Els meus peus tenen deu dits. Tots van en la mateixa direcció

Que no et clonin, digue-ho, crida-ho. Que no et clonin

Casa meva és on poso les sabates, però vaig descalça

Aquí tots plorem mentre àngels i dimonis ballen

Cada home és tants homes que costa trobar el teu

Tinc raó, la tinc sempre, i estic equivocada

Hi ha noranta-set maneres de dir <t’estimo>, i totes valen

Si el teu amor s’avorreix, porta’l a veure la Lluna Plena

Estic mullada, em sento mullada, tinc el cervell sec

Avisa’m quan comenci la vida, em vull despertar

Nou, set, cinc, abril, maig, gener, per què?

Hi ha dies eterns que no necessiten cap número

Això és el circ de la vida? Hola, sóc el pallasso

Barreja els colors i beu-te el got. Mira la teva merda

Escup al cel i aparta’t ràpidament

Ara sé moltes més coses que quan era vella

El temps et dibuixa la cara, a cops de cisell i Martell

Vull entrar dintre teu, però no vull trucar a la teva porta

Despulla’t, treu-t’ho tot, però queda’t el cor

Ella és calenta de dia i freda de nit. Contracorrent

Ell espera de dia i plora de nit. Contracorrent

Quan el dolor arriba massa aviat ja és massa tard

Per què m’hauries d’oblidar si un dia em vas estimar?

M’has buscat durant tota la teva vida, i sempre he estat dintre teu

Et faré sentir tots els plaers, però després afluixa i trenca’t

Aquí no hi havia estat mai, per això no sé què fer

Ets a dalt, ets a baix, ets al mig. Enlloc

No puc veure el color de la teva ira si no t’obres, cor meu

Quina hora és? Quina hora és? Ja ha arribat el moment?

Vaig anar a comprar futur al súper. Am van dir que estava a <congelats>

Em sento tan sola que si tingués llàgrimes ploraria

La vida em deu alguna cosa, i tant que sí!, però he perdut el resguard

<Adéu, tinc una feina millor.> Era el meu àngel de la guarda

Llegeix la lletra menuda. La vida és un contracte molt llarg

He baixat dels cavallets. Només feia voltes en cercle

No escriguis cançons d’amor si no estàs enamorat

Sóc una perdedora, ho sóc. He guanyat el primer premi

Sóc una guanyadora, ho sóc. He perdut les pors mentre vivia

Què t’hi jugues que sóc més infeliç que tu! Dos contra un?

Tenir mala sort és molt millor que no tenir-ne fens

El dolor li pujava pel coll, i se’l va empassar a poc a poc

El teu esquelet és una gran arpa sense cordes

Portava uns quants somnis per menjar, però ens hem descuidat el pa

Hi ha un camí cap a l’amor. Per què no hi han fet un pont?

Adéu, mare, me’n vaig. Tornaré si no trobo cap entrada

Ei, tu, la del mirall, es pot saber què mires?

Obre la finestra. No, aquesta no, la que dóna a la vida

No t’estimo, no t’estimo, però me’n pots convèncer

Truquen a la teva porta, surt mans enlaire o disparant

Un dels dos se n’anirà primer. Avisa’m si sóc jo

No pots complaure a tothom. N’hi ha prou que et complaguis a tu mateix

La vida és una novel·la que no acaba mai bé: el protagonista sempre es mor

Va pasar una papallona i em va cridar: <Massa tard>.

Però encara és aviat, encara és aviat, encara és aviat… oi que sí?

Guaita, ja torno a ser aquí i això s’ha acabat

La gimnàstica rítmica

http://www.iloveffgr.com/v/304e740e2a5620da93ad682b396da76428d96fad

La gimnàstica rítmica en la meva opinió és l’art del cos, semblant al ballet però no tan clàssic. En aquest art la música és la clau, pot ser moderna però el que si que no pot tenir és lletra. Es poden utilitzar objectes, em sembla que fins i tot és obligatori utilitzar-los, i aquests poden ser la cinta, la pilota, el cèrcol, les masses i la corda.

És un esport femení, on reina la plasticitat, la gràcia i la bellesa. També es un esport que combina elements del ballet, la gimnàstica i la dansa, s’acompanya de música per mantenir un ritme en els moviments. És pot fer sol o en grups.

La flexibilitat i la gràcia dels moviments és un punt molt important en aquest esport, ja que és el que fa que aquest esport sigui com és. Cada moviment que fan em recorda a una escultura, es harmònica i melòdica al mateix temps, és un esport per contemplar encara que és facin competicions i exhibicions.

 Aquest esport neix a l’antiga Unió de Repúbliques Soviètiques Socialistes, URSS, en una època caracteritzada per la Revolució Industrial, on es va permetre una varietat de pensaments nous que van impulsar la participació de la dona més enllà del habitual en tots els camps socials, el de la investigació, en el professional, en el laboral i òbviament en el esportiu. En un període relativament curt va tenir molta pujada i es van crear competències de molt alt nivell.

El primer campionat mundial d'aquesta especialitat fou celebrat al 1963, i es va convertir en un esport olímpic al 1984 a Los Àngeles, on per prioritats polítiques no va participar la URSS, coronant-se com a campiona olímpica la canadenca Lory Fung.

La base de la gimnàstica rítmica, sempre ha estat la coreografia clàssica i els seus iniciadors van ser mestres en dansa, especialistes en coreografia, i no entrenadors esportius com podria pensar-se.