Si ha de ser, serà

Creure en aquesta expressió pot ser bo o no. Amb una actitud de <si ha de ser, serà<, un troba que li és fàcil fer front a situacions complicades o difícils d'entendre. Però una actitud així també ens pot arrabassar el poder que exercim sobre la nostra vida i deslliurar-nos de la responsabilitat que tenim. Si les coses funcionen, vol dir que tot els nostres esforços han estat inútils perquè, al cap i a la fi, el que ha passat havia de passar tant si ens esforçàvem com si no. Ella havia de decidir si creia en ella mateixa més que no pas en el destí.

El destí; hi ha gent que hi creu i gent que no, en la meva opinió, tot el que passa, passa per alguna raó. Quina? ningú ho sap però n'hi ha una.

Jo sempre he pensat que desprès d'una cosa dolenta en ve una de bona; és com quan arribes al final d'un pou l'únic que pots fer és pujar, això és el que crec.

Res passa perquè sí, res.

L'únic que puc dir és que tot el que ha passat en les nostres vides per dolent o bo que hagui sigut cada moment viscut, aquell moment no ha passat en va ha marcat un present i un passat, potser és aquesta la raó de les coses ser passat, encara que algunes són oblidades i d'altres el marquen per tot la vida.

I que esperaveu?, la vida no és fàcil...

Estar enamorat d'algú que ni tan sols sap que existeixes no és la pitjor cosa del món

De fet és ben bé el contrari. És una mica com quan has fet un examen al final del trimestre i t'ha anat fatal. Desprès ve el període de temps abans que et donin la nota, aquella mena d'exhalació, quan encara no t'han rebutjat, tot i que ets conscient que ho faran. Pel que fa al noi, la noia volia esperar tant com fos possible que li tornessin l'examen.

Però esperar-se fins i tot quan acabes de morir, bé, potser és exagerar-ho un pèl massa... o  potser no.

És una sensació, et sents invisible quan realment voldries sentir-te el centre d'atenció perquè tothom es fixes en tu, sobretot ell.

La pregunta que em faig és:

Això com es fa?

Si tota la vida has sigut invisible com pots tornar-te visible per a ell d'un dia per l'altre?

Per altre banda:

Perquè és tant difícil dir ' T'estimo' a algú?

Amb lo fàcil que seria obrir el teu cor a algú altre per no tenir el dubte de si hauria sigut o no, o què hagués passat si li hagués dit. I que l'altre també ho fes.

Encara que si això passes, l'amor seria mès fàcil?

Mai no creus que et passarà a tu

T'imagines com deu ser. Veus l'escena una vegada i una altra amb petites variacions, però, en el fons, no creus mai que et pugui passar a tu. És una cosa qeu nomès passa als altres.

Ja ha passat, sí i t'ha passat a tu, cosa que creies impossible, increíble. I ara que hi pots fer, al passat ja no hi pots tornar, així que millor segui endavant, adaptar-se i mirar les coses positivament.

Després d'una mort, un accident, una ruptura o fins i tot una mala experiència, és millor no rendir-se, quan deixis que alguna cosa dolenta et faci tirar la tovallola, ja serà massa tard per tornar a viure.

Quan es perd la il·lusió és que t'has mort en vida.

Els altre ets tu, encara que no t'ho creguis et pot passar tot. Experimentar-ho no és dolent, el dolent és veure sempre la part negativa.

Pluja de Flors

En un món on els sentits estàn limitats, on les persones no senten els sorolls més importants, els de la natura. On la vista, les imatges són sempre les mateixes, canviant una petita part de la imatge però en l'essència és sempre la mateixa. On el tacte està sobrevalurat, on el tacte de les gotes de pluja ja no es noten, la brisa esl molesta i el sol només l'utilitzen per raons estètiques. On el gust s'ha perdut i tot el menjar és insípid, només varia el color. On l'olfacte és sempre igual, sempre la mateixa olor impregnant els cosos, impregnant els objectes.
Hi ha una cosa que ho vol canviar tot, alguna cosa irracional, imaginada que vol que tornin els sentits oblidats de la gent, per no tornar a caure en la monotonia i tornar a la imaginació perduda.
On tot és possible.
La pluja de flors, pluja de colors, pluja d'olors que quan cau i et toca tot tenen un tacte diferent; suaus, aspre... Tots els colors que fan volar la imaginació i tambè per les seves olors; dulzura, natura,...
La gent del carrer a abaixat els paraigües i miren amunt, veient els colors que cauen del cel amb les seves diferents formes.
Deixen que les flors el toquin per notar noves sensacions, fins i tot hi ha alguns que les proben; agre, dolç, salat,...

Canvi màgic, canvi Radical.

Una imatge val més que mil paraules

Hi ha fotos, dibuixos, pintures que un cop contemplades et deixen sense alè i fan que siguin difícils d'oblidar. Però això no solament ho fan les fotografies també ho pot fer un instant congelat en la nostra memòria d'alguna cosa que hem viscut, aquestes són les més profundes, les que desperten les emocions internes del nostre cos i ens fan més sensibles a la vida i fins i tot, aquest instant, aquest rècord pot esdevenir un dejà vú;
un d'aquells que et posen els pèls de punta.
Però trobar aquestes imatges és difícil, has de fer milions d'intents, fixar-te en un milió de coses que normalment duren un instant.
D'aquí ve la senzillesa de les paraules que amb una o dues pots fer que el lector deixi viatjar la seva imaginació i transportar-te allà on tu vols amb unes quantes paraules més.
Però no sempre és així, no tothom té la capacitat d'imaginar-se el que està llegint i quedar immers en un món nou, que una imatge et dona ja fet.
En un món on ara mateix, en l'actualitat, es dona importància a la visió, les imatges són fonamentals, però la imaginació és la creadora de tota la visió i la lectura ho fomenta.

Mireu-ho tot amb l'imaginació oberta.

18

Tinc els nervis a flor de pell i no sé si podré dormir. En un mes he tingut que madurar de cop, he deixat enrere la meva infantesa per plantar cara al futur i no m'agrada gens.
Sóc massa tímida per enfrontar-m'hi amb dignitat i sé que ho passaré molt malament però m'encanten les coses noves.
odio caure en la rutina.
La rutina que tinc, que em fa totalment previsible, l'odio però per molt que vulgui sempre hi caic.
Un nou canvi comporta una nova rutina, un nou horari.
M'encantaria veure cada dia diferent encara que fossin iguals, cada dia una cosa nova, una cosa que em canviï la vida.
És el que faig cada dia que vaig que es fa igual a l'anterior busco algu diferent, un objecte, una persona, un núvol, un sentiment, un raig de sol, que fagui diferent el dia que estic vivint avui, el present diferent, únic, irrepetible.
Cada dia és un rècord com cada dia s'amarrisa el cabell diferent, cada ris és el present i quan canviï el futur i el rècord del primer ris el passat, així vull la meva vida cada dia un ris diferent, únic.
Però per molt que ho vulgui es fa difícil perquè hem de tenir una rutina per ser feliços, sempre planejant el futur sense pensar en el present i lamentant-nos del passat.
Cada dia vull veure el trenc d'alba i l'aposta de sol perquè em desperten cada dia un nou sentiment que no coneixia el dia anterior.

Viure el moment és ara.
És difícil parlar de temps perquè el passat ho és tot, el present és ara i el futur no existeix.

Estimat avi,

Com se li diu a la teva millor amiga que és anorèxica?
Mai hagués cregut que em passaria això a mi, però perque no em pot passar?
Pues ja ha passat.
Total que avui havia de ser un dia de festa i nit de barraques però acabà siguent dia de pluga i nit de vomit.
Començo.
Fa una setmana haviem quedat per anar avui a fires de Girona amb la meva millor amiga i 5 persones més, per passar-ho bé, però ha acabat que la meva amiga s'ha emborratxat i ha sortit a la llum la seva anorèxia.
Demà serà un dia dur, perquè ella no se'n recordarà de res i demà li haurè d'explicar tot de nou i no se com fer-ho.
Tornar a repetir sensecions que intento oblidar no és fàcil.
Ella aquí dormint, no se si sap el que sé o ni s'ho imagina però l'haig d'ajudar i si per això la internen en un hospital i m'odia per sempre ho suportarè.
Però vull tenir a la meva amiga, a la noia que em va canviar, em va fer doneta; la vull tornar a veure, a sentir i no aquesta noia que té el mateix nom, la mateixa veu i el mateix cos però molt més prim; que ha canviat tant que quasi no la reconèixo.
La gent canvia això ho accepto però no vull que canviï malalta.
Tant dolent és ser grassoneta, jo no ho sé com que mai he sigut prima...
Me l'estimo i per això l'haig d'ajudar. Però crec que no puc tornar a entrar en un hospital, encara no.

T'estima i et troba a faltar,

Georgina