Aigua

Mai havia après a nedar. Quan anàvem a la platja, piscina, llac o riu a refrescar-nos sempre em quedava a fora o em remullava els peus i les cames.
Molta gent havia intentat ensenyar-me'n però no ho havien aconseguit sempre acabava enfonsant-me per molt que intentes nedar.


Una tarda vaig anar a veure el mar i vaig començar a caminar per les roques i em vaig assentar en una no gaire alta per contemplar les onades i vaig caure a l'aigua.
Mirava el cel mentre m'enfonsava intentant sortir un altre cop a la superfície sense èxit.
Quan vaig arribar al terra, ja feia estona que em faltava l'aire però ja no el necessitava. 


Deuria ser que l'aigua em volia al fons per això no em deixava nedar per a la seva superfície?


Els peixos se m'acostaven i els podia acariciar. Vaig començar a moure'm per allà sota contemplant els raigs de llum que entraven de l'exterior i feien dibuixos entre les onades. Magnífic.
Mai hagués pensat que m'agradaria tant estar a sota l'aigua, sempre que m'havia enfonsat abans m'havien tret tant ràpid que no m'havia donat compte que l'aigua era així i que estaria tant bé allà sota.
Ja em podia moure per allà sense problemes, era tant fàcil com caminar i estava nedant per sota l'aigua. Estava a gust i no vaig adonar-me del pas del temps.


Al cap d'un quant temps allà sota vaig tornar a les roques d'on havia caigut feia tant de temps i em vaig enrecordar d'alguna cosa, la meva família. Havia marxat de casa i encara no havia tornat i no sabia quant de temps havia passat.
Amb totes les meves forces vaig nedar cap a munt, cap a la superfície per veure la terra un altre cop.
Al sortir em va sorprendre la lluminositat del cel als meus ulls acostumats als raigs diluïts de sota.


Vaig anar cap a la platja per poder sortir de l'aigua. Tot havia canviat moltíssim, ja no reconeixia el meu poble, que estrany. Vaig anar cap a la casa dels meus pares, ja no hi era, ara era un bloc de pisos grandiós. 
On era tothom?


Em vaig introduir en un petit bosc d'allà prop, de petita i solia jugar amb els meus germans. Al costat d'un arbre bastant gros vaig trobar un paper mig enterrat que em va captar l'atenció. Em vaig ajupir per treure'l.
Era una foto meva. Amb un "desapareguda" a sota. Desapareguda? Jo? Els que faltaven eren ells, on devien haver anat?
Tant de temps havia passat sota l'aigua?
No em quedava res allà.


Vaig tornar a l'aigua, l'únic lloc que coneixia, el que m'havia acollit i el que m'havia tret de tothom que havia estimat. M'havia fet desapareixer sense cap rastre. 
A sota l'aigua no tenia res, ni ningú, estava completament sola però no tenia necessitat de res  i em sentia feliç. 

Germans

M'aixeco a fora ja és fosc, he dormit tota la tarda, no em trobava gaire bé però aquesta migdiada m'ha anat de perles.
On és tothom? Faig un recorregut amb la mirada per l'habitació, estic completament sola i no sento a ningú. Res. M'estranyo.
Hauran marxat sense mi i sense avisar-me?
Camino cap a la porta arrossegant els peus, i apareix en Bobby el meu gos de l'infancia que és mort. Això no pot estar passant, és impossible.
Em giro i el meu germà està estirat a sobre el llit mirant una televisió que mai ha estat allà.
Dec estar somiant; penso.
No tinc por. Observo al meu germà, feia tant de temps que no el veia; d'ença de l'accident. Em sento al seu costat i l'abraço, em torna l'abraçada.
Separant-me d'ell li miro als ulls, l'expressió de la cara era tal i com el recordava, jove més gran que jo quan va marxar i es va quedar estancat a una edat que jo feia moltíssim temps que ja havia superat.
Em miro les mans, ja no tenen cap arruga són, joves.
Em veig en un mirall, torno a tenir 19 anys i era feliç.
El torno a abraçar contenta mentre les llàgrimes em cauen galta avall.

Em desperto amb el coixí moll, i amb la sensació encara vívida a la meva pell de la seva abraçada. Torno a sentir a tothom que m'envolta, torno a ser la dona gran que mai he volgut ser. Però també em desperto amb la certesa que cada cop falta menys per retrobar-me amb ells.

Per no oblidar

Regala la teva absència a qui no va saber valorar la teva presencia i recorda que qui molt s'absenta aviat deixa de trobar-se a faltar. Ningú val lo suficient com per deixar-te penjat en records, si de veritat val la pena estaria creant presents amb tu; i per últim res ni ningú és imprescindible, si vols una vida feliç lliga-la a metes i somnis propis, amb gent que et recolzi, no a objectes ni a persones que no et valoraran.

Per tu, mai t'oblidarè

Un instant únic que hi ha gent que diu que és sort i d'altre que és desgràcia. El que tots tenim assegurat és que s'acaba aviat o d'hora però té un final.
Hi ha persones que ho comparteixen, n'hi ha que prefereixen estar sols, i n'hi ha que no tenen altre remei. El que si sé segur és que donem voltes sempre al mateix, tothom igual i el que ens diferencia no és com pensem sinó com actuem amb el cap, els nostres actes pensats o no, perquè a vegades el cor té raons que la ment no entén.
I que un cop acabat aquest instant el que queda són els rècords que la gent que encara esta viva ha guardat de tu perquè la teva vida són el grup de rècords de diversa gent que t'ha vist, ajudat, cuidat, estimat, odiat,... que són el que queda.
No mors del tot fins que tota aquesta gent que ha viscut amb tu no marxi.
La meva vida està repartida a molta gent com jo que tinc parts de vida de l'altre gent i que quan mori aquests rècord marxaran amb mi i retornaran als seus veritables amos.

No deixis que t'afecti

El mestre diu al seu alumne:

-Ves al cementiri. Un cop allà, amb totes les forces dels teus pulmons, comença a cridar tota classe de coses maques als morts.

L’alumne es dirigeix al cementiri. Un cop allà, comença a dir tota classe de ‘piropos’ als morts i desprès torna amb el mestre.

-Què han dit els morts?-pregunta el mestre.

-No han contestat- respon l’alumne.

I el mestre li ordena ara:

-Tornaràs al cementiri i diràs tota classe d’insults als morts.

L’alumne va un altre cop al cementiri i segueix les instruccions del mestre. I crida als quatre vents tota classe d’insults i desprès es torna a reunir amb el mestre.

-Què han dit els morts? - pregunta per segona vegada el mestre.

-No han contesta- contesta l’alumne.

I el mestre treu una conclusió:

-Així has de ser tu: indiferent com un mort enfront a les coses bones que digui la gent o als insults d’altres persones.

“Existeixen cinc coses a la vida que no es recuperen:
Una pedra desprès de ser llençada;
Una paraula, desprès d’haver estat dita;
Una oportunitat, desprès d’haver-se perdut;
El temps, desprès d’haver passat
L’amor pel que no es lluita”

Creus saber algu de l'amor?

Per què sempre esperant?
Per què m'enamoro tant fàcilment?
Per què canvien d'opinió tant ràpid?
Per què encara no he trobat el que porto buscant desde fa anys?
Per què hi ha dies que em sento tant sola?
Potser no arribarà mai
Potser ja ha arribat i he perdut l'oportunitat
Potser estic feta per estar sola i haig de buscar-me la vida pel meu compte
Potser no estic feta per estar amb parella

Tantes preguntes sense resposta, tants dubtes tots envaint la meva ment sense deixar-me escoltar l'únic que em pot donar una resposta, el meu cor.
I si l'amor a primera vista no existeix, que l'amor és només un pas més de l'amistat.
Quina enveja la gent que sap: què és l'amor?