Històries a través d'una finestra

Primera història. Capítol 3:

El meu desig es fa realitat la vaig tornar a veure el dia següent a la tarda, tornava a tenir una expressió serena i maca al rostre però no vaig poder evitar recordar les llàgrimes d'ahir.

Mirava per la finestra com sempre contemplant alguna cosa que jo era incapaç de desxifrar.Mirava el cel, l'horitzó i el terra. Mentre mirava inconscienment també es tocava el cabell fent-lo passar entre els seus dits, això semblava tranquil·litzar-la perquè de sobte tanca el ulls, i suaument recolza el seu front al vidre. Encara li veig els ulls aclucats.

Què veu?

Encara que no faci res no puc deixar de mirar-la i moltes preguntes m'atabalen i però encara puc disfrutar d'aquell moment, de la seva tranquil·litat.

Fins que obra els ulls i em mira. Em mira, m'està mirant, m'observa, no pot estar passant deu mirar alguna altre cosa. Però sé que em mira, em veu i jo li aguanto la mirada sorprès. Ella no s'espanta, no fa res, només em mira, m'observa com si ja em coneixes com si ja sàpigues que l'estava observant com si fos normal.

Em mira amb ulls tendres i dolços, una mirada bonica, suau i tranquil·la en aquell moment donaria el que fos per no tornar a veure-la plorar mai més.

Ens aguantem la mirada una cosa magnífica i em somriu. M'ha somrigut, jo tampoc m'ho puc creure i també li somric.

Per la meva sorprès abaixa els ulls mira el terra i em torna a mirar encara somrient, se li ha il·luminat l'expressió com si hagués encès una llum suau que encara la feia més bonica i tenia un petit reflex als ulls també molt bonic.

Es mossega el llavi encara somrient es gira, em mira amb un somriure menys ampli i sense reflex als ulls i em saluda un 'adeu' amb la mà que li torno ja massa tard.

Ja ha marxat, no hi és i no se quan tornarà.

Històries a través d'una finestra

Primera història. Capítol 2:

És cap al tard quan la torno a veure a través de la finestra, la mateixa finestra que m connecta a ella. Miro la posta de sol i els seus ulls són feliços, la seva expressió és serena. Porto tants dies sense veure-la que jo també em sento feliç.

Deixo un moment de mirar-la per també contemplar l'espectacle del capvespre i em quedo bocabadat pels colors que hi han, mai m'hi havia fixat; però en l'únic que puc pensar és que els dos estem mirant la mateixa posta de sol.

La torno a mirar, somriu, està alegre i jo també somric. És tan bonica, amb l'únic que penso és en tocar-la, per saber si és real o només fruit de la meva imaginació.

Amb la seva petita mà toca el vidre com si volgués arribar a tocar els milions de colors que hi ha al cel però veu que no pot i baixa la mà lentament tocant amb els 5 dits el vidre fins al final.

Què li deu passar? em pregunto.

Abaixa el cap i recolza el front al vidre com si estigues plorant però no ho està només abaixa el cap per deixar de veure el cel, per deixar de veure la posta de sol. Per què?

Torna a aixecar el cap, el seu somriure ha desaparegut en el seu lloc hi tornen haver-hi els ulls nostàlgics de l'altre cop. Què recorda? En què pensa per què aquell somriure fantàstic desapareixi?

Com m'agradaria ajudar-la i fer-la feliç, fer-li tornar a treure aquell bonic somriure que m'ha alegrat el dia- desitjo.

Torna a tocar el vidre amb el palmell de la mà, diu una paraula en veu alta, no sé quina és; per mala sort no llegeixo els llavis, i abaixa la mà mentre li cau una llàgrima galta avall, i comença a plorar. Però ràpidament s'eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i marxa.

Fins la pròxima. Aquest cop desitjo que no tardi tant.

Històries a traves d'una finestra

Primera Història. Capítol 1:

 Des de la finestra sense cortines d'una habitació petita entrava la llum suau d'hivern, un matí de dissabte qualsevol on no tenia res a fer. La llum li tocava el rostre i el feia brillar suaument, aquell rostre que ningú mirava era preciós, màgic i ella ni ho sabia.
Només veiem el que volem veure, penso.
Però per ser una noia tant misteriosa i maca perquè sempre esta tant seria i trista? La vaig mirant per la finestra contemplant el no res de l'infinit amb una cara entre la nostàlgia i l'esperança com si esperes una cosa que ja ha marxat.
Els seus cabells amb tocs de llum resplendeixen en mil colors d'entre el marró fosc al ros més daurat, uns cabells ondulats una mica despentinats que li cauen a banda i banda del rostre i algun d'ell té la sort de tocar-li el front i la galta.
No sap que algú l'observa, no ho sap i tampoc vull que ho sàpiga perquè això l'espentaria i trencaria aquest moment màgic.
Però una part de mi li agradaria saber com reaccionaria si se n'adonés, volia que sàpigues que jo també existia, que jo també era allà amb ella i que si em deixes hi estaria molt de temps.
Es gira, ha deixat de mirar per la finestra i s'ha girat. Es queda quieta uns instants recolzant el cap al vidre i aixafant el seu cabell de mil reflexos per tornar-lo a aixecar i marxar.
Ja no hi és. però continuu mirant la finestra, la dolça finestra que acull aquella criatura i sap tots els seus secrets i no en dirà ni un.
La misteriosa finestra.

Escriure a l'aire

Qui vols ser realment?

< Mira'm, si us plau, mira'm > penso mirant el noi sentat davant meu , només li veig el perfil. 

Serà que no li importo, potser no sap ni qui sóc. No sé com puc se tant innocent i enamorar-me del primer noi que veig només pel seu físic. Això és amor a primera vista?

Pues quins maldecaps m'està portant. Només m'ha mirat un cop en els 20 minuts que portem de trajecte i aquella mirada m'ha fascinat, però sembla que a ell no. Deuria estar mirant algun lloc per sentar-se i ni m'ha vist, em deu haver passat la mirada per sobre i jo encantada amb el ser rostre, els ulls, la boca, els cabells i ell ni ho sap.

Ja em torno a tocar els cabells nerviosa, un mal acostum que he agafat des de que noto que em relaxa i em fa tranquil·litzar, miro per la finestra i veig el meu reflex desdibuixar pels tocs de llum i les parts en ombra. La pluja que cau i fa petits rius a la finestra.

< Tinc alguna cosa bona?>

Mai m'ha agradat els meus ulls perquè els trobo petits, el meu nas immens i els meus llavis trobo que no destaquen gaire en la meva cara ovalada que tinc i els cabells despentinats que cauen a banda i banda de la cara tapant-me les petites orelles.

< Sóc guapa?> pregunto a la noia del vidre.

Quan aquesta es comença a moure i aixecar-se dins el vidre, m'ha n'adono que ja no sóc jo, ja no és el meu reflex que s'aixeca va al passadís fins el noi del vidre, el noi que porto tot el trajecte mirant, li diu alguna cosa i s'assenta al seu costat i comencen a xerrar i a riure. El meu jo reflex és feliç en el món paral·lel on viu.

Em desperto encara al tren, ja estic apunt d'arribar. Ell encara contínua allà sentat mirant per la finestra el paisatge fosc i húmid, i jo no m'atreveixo a fer res com sempre.

Baixo amb ell darrera, em poso nerviosa per res perquè jo vaig cap a la dreta que és on està casa meva mentre que ell va cap a l'esquerra.

Aquí els nostres camins es separen per el que sembla que serà  un per sempre.

En un bri d'esperança em giro per veure com ell s'allunya i gira la cantonada sense ni tan sols adonar-se d'una noia sota un paraïgues acaba de deixar anar una llàgrima per ell i per la seva covardia que li impedeix ser realment feliç.

Mira amunt

No sé pas com m'ho faig, que sempre la cago, un cop rere l'altre, i mai aprenc dels meus errors. Sembla com si estigues predisposada als errors encara que m'hi esforci i intenti posar bona cara i inclús veient el costat bo de les coses, sempre arriba, l'error que creia impossible ho destrossa tot, relacions, amistats, ...
El meu problema és que no sé com arreglar-ho em vinc abaix i d'allà no surto fins que trobo un bri d'esperança, una llumeta, per tènue que sigui o una escletxa de llum procedent d'una porta a mig obrir que m'ajuda a aixecar-me, a netejar-me les llàgrimes de la cara i tornar a començar amb força per tornar al mateix tràgic final.
No puc aconseguir fer alguna cosa més o menys correcte?
Si l'intenció és el que compte com és que molta gent només espera resultats? I sobretot resultats bons?
Mirant les meves petites i escasses experiències viscudes trobo que en elles manquen els resultats i la valentia. Només hi han intencions que normalment no donen resultats i esperança molta esperança com si l'espera portes a algun lloc i si que li porta, a la mort, no porta enlloc més; així que començo a viure o ja em puc anar despedint.
Sí, però és fàcil dir-ho, fàcil proposar-ho però és fàcil fer-ho? És fàcil alguna cosa?

Em de pensar sí, però pensar i dir les coses amb el cor, em d'actuar, sí però actuar amb el cor. Tot ha de passar per cap i desprès pel cor, una cosa fet amb estima i feta cuidadosament té més èxit que una cosa pensada i executada ràpidament. O no?
Hi ha tantes maneres d'errar i tant poques de solucionar-ho. Val més que comenci a aprendre a viure abans que la vida comenci a equivocar-se.

Ara, tot ha de sortir bé

Sempre hi ha un moment on les coses es desmunten, es trenca alguna cosa dins teu i caus en un pou profund i fosc on creus no tenir sortida però al final sempre hi ha algú allà per donar-te la mà i llençar-te una corda a la qual aferrar-te i sortir a la llum i tornar a començar.
Aquella persona pot ser la que tens més aprop o algú que creies que no l'importaves, en qualsevol cas aquella mà ha sigut la que t'ha tret d'un lloc on no vols tornar, un lloc que mirat ara és un petit forat al terra quan abans semblava realment un forat sense fons.
Tot té un final, les coses bones i també les coses dolentes.
Però el que si es veritat és que les coses dolentes venen un rere l'altre i no pots fer res però esperar que la gravetat doni el seu fruit i donar-te un cop amb el terra.