Creia que sabia acabat tot, que tot el que em quedava era començar altra vegada perquè del passat ja no em quedava res i intentava oblidar els records que un dia em van fer feliç i em van entristir. Començar de nou és el que tocava però en realitat el que volia era que el temps passat em golpejes un altre cop i tornar a viure aquelles experiencies que ara era millor ovlidar, menys mal, menys maldecaps.
Volia una segona oportunitat que mai tindria per poder viure un altre cop, encara que fos cometen els mateixos errors, però aquesta vegada aprendria, n'aprendia d'ells.
L'aigua de la pluja em queia cara avall, dissimulant les llàgrimes dels meus ulls, ningú veia a la noia palplantada davant la tomba de la seva família, que era jo. Tothom passava de llarg, a ningú no l'importava que estigués sola i no sabes on anar ara o que fer.
Cansada d'estar dreta em vaig seure allà davant, just el lloc on havia estat dreta i vaig contemplar l'inscripció al màrmol altre vagada.
'Els coneixements i l'amor és tot el que em podrieu haver donat i ja ho heu fet'. L'havia pensat i escrit jo, eren ells. Jo ara havia de viure sense ells i per a ells, i això em dolia immensament, no em quedava res ni ningú.
L'endemà al matí aniria a viure amb els meus padrins, uns senyors que només havia vist un cop, el dia del meu bateig, que no recordava. No sabien ni dignat a venir al funeral, era la única persona viva present que hi ha anat, a part del cura. La resta de la meva família, avis, tiets, cosins,... ja feia temps que hi eren al cementiri.
Era per molt la més jove de la família i això m'ha passat factura. I ara quan més els necessitava ja no hi eren. No et preparen per alguna cosa així.
Estava observant el moviment de les flors que havia dipositat feia estona el vent les feia moure suaument dins el seu gerro de vidre. Havia triat els colors rosa, blanc i blau, eren unes flors precioses però sabia que no durarien gaire i es farien malbé aviat. Ja em van avisar i em van recomanar flors artíficials però jo les volia naturals així expressaven millor el temps que passaria a partir d'avui. el temps que hauria estat sense ells. Les llagrimes i la pluja em van deixar copa, sort que no feia fred, però tampoc m'importava. Una part de mi es volia reunir amb ells altre vagada, i tornar a ser feliços i acabar de viure la vida que els quedava i no havien pojut aprofitar, la vida que em van donar i ara no vull sense ells.
Amb el dit vaig trobar els seus noms en relleu resegint cada lletra a poc a poc sentint el fred màrmol sota els meus dits, index i cor i tancant els ulls per encara sentri-ho amb més intensitat. Els seus noms de 5 i 9 lletres respectivament havien estat tant ignorants durant la meva infantesa i substituits per un comú 'mama i papa' ara no els volia oblidar mai més.
Els núvols i la pluja lentament va anar desapareixent mostrant el sol d'una aposta de sol marevallés i perfecte. Sabia que ara els meus pares formaven part de cada color que havia al cel, de cada fulla d'arbre i cada arbre que havia en aquest petit cementiri, de cada brot de gespa del terra, de cada ploma de cada ocell que volava a prop alegrement abans d'anar a dormir, de cada cel·lula de cada flor que hi havia en el ram que havia portat però sobretot estaven a cada cel·lúla del meu ser i a cada molécula d'aire que respirava. Ara ells ho eren tot de tothom quan abans ho havien sigut tot de mi.
Encara no m'imaginava el futur sense ells mentre el mantell fosc de la nit cobria lentament el cel i les faroles del fons s'encenien donant puntents taronjes de llum a l'horitzó. Els colors van anar perdent el protagonisme per donar pas a la foscor. Una foscor intensa dins n cementiri. En un altre context m'jauria fet molta por estar aquí i hauria anat corrents cap a casa amb els meus pares, ara no tenia por i tampc tenia casa. Preferia quedar-me aquñi amb ells encara que això signifiques estar incomode sentada al terra, abans que anar a dormir a la meva habitació, ara un lloc desconegut ple de maletes i caixes amb totes les meves pertinences i recors dins. Aquell lloc s'havia convertit en hòstil i fred i el cementiri era un lloc una mica més càlid.
Em vaig estirar al terra prop del màrmol el tocava amb una part de l'esquena i amb les espatlles toco el gerro amb flors, això em fa enrecordar a les carícies de la meva mare quan em venia a dir bona nit quan era petita i em deia 'Somia amb papallones, reina!'. No sé si mai ho vaig fer peró el que sé es que ara ells segur que estan en un lloc màgic ple de papallones de totos colors i formes. Un lloc més acollidor que aquest cementiri on resten els seus cossos, un cos sempre estimat per mi. Uns rostres que mai podré ni voldré oblidar. Unes mans que m'aguantaven i m'ajudaven sempre, unes paraules que em van ensenyar i uns petons que m'ho curaven tot.
Us trobo a faltar.
Em vaig despartar pel contacte sobtat d'una mà a la meva espatlla. Un senyor em mirava encuriosit i amb ulls tendres. La seva senyora era darrera seu però es va acostar immediatament:
-Per fi et trobem, preciosa- va dir em veu amable.
Em vaig incorporar lentament, ja sabia qui eren i que feien aquí.
Em vaig resignar i amb l'ajuda del senyor vaig aconseguir aixecar el meu cos adolorit i rígid pel fred de la nit.
Em van acompanyar fins el cotxe, el cotxe que em conduiria al principi de la meva nova vida. Miro per últim cop enrere per veure la mateixa pedra, les mateixes lletres i números, intento reprimir una llàgrima mentre vocalitzo. Sempre Junts.
Pujo al cotxe dissimulant les llàgrimes que em cauen sense èxit mentre m'allunyo de tot el que tenia que ja no tinc. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada