Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 5:

La meva ment va fins l'estiu passat, l'estiu que vaig passar sola i acompanyada i vaig ser feliç. Vaig conèixer a una persona que em va canviar la vida i em va ensenyar un altre món, igual i diferent al meu.

Una noia que es va convertir en la meva millor amiga des d'el primer instant. Ens vam conèixer a la platja quan nedant va xucar amb mi i no sé com ni perquè vam començar a parlar i a parlar i ens vam convertir en íntimes.

Viviem casi al mateix carrer i quedavem cada dia per anar a la platja, pels boscos d'allà al voltant, pels carrers, pel port o per molts llocs més. Parlavem, ens explicavem els problemes, reiem, reiem moltíssim. Fins i tot un dia es va quedar a dormir a casa i vam estar parlant tota la nit fins la matinada que vam caure totes dues adormides per tanta son que teniem però no voliem dormir i perdre el temps per estar juntes. 

Recordo que al dematí següent de quedar-se a dormir vaig obrir la finestra i ens vam sentar les dues al meu llit amb l'aire i la calor acariciant-nos i vam començar a riure per res, per tot.
Però tot va canviar quan em va fer un petò. Em vaig quedar glaçada i molt sorpresa. No m'ho esperava, mai m'ho havia esperat, tenia molt clar que no era lesbiana, ho tenia però en aquell moment em van entrar tots els dubtes i vaig començar a reviure tots els moments en què vam estar juntes d'una altra manera. Però no m'estava malament, l'únic problema és que no vaig sentir res.
I allò es devia reflexar a la meva cara, no va dir res només va somriure i la nostra amistat no va tornar a ser la mateixa.
L'endemà va marxar al seu poble, nomès havia anat a la seva casa de vacances i vivia bastant lluny d'aquí.

Sabia que si ens tornavem a veure seria a l'estiu i ja no seria el mateix. Alguna cosa va canviar.

Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 4:

Estava tant enfadada que el cop que em vaig donar va ser molt més fort del que em pensava i em va sortir un nya-nyo vistòs que el primer cop que me'l vaig veure em va provocar riure malgrat el mal que em feia.

Això em va consolar una mica, al menys no havia perdut el riure. La finestra ja em va avisar, però no li vaig fer cas, no vaig fer cas a res i una part de mi ho va trobar una bona idea, com una mena de càstig. 

El dia, avui, es veu content a través de la finestra, hi ha un cel serè i el sol dona colors al paisatge d'afora. L'arbre avui té un aspecte alegre i molt verd, potser desprès m'hi passaria i estaria una estona amb ell, em consolava i m'ajudava quan ho necessitava. I em feia veure un món nou una mica com la fistra, que em mostrava el món que desitjava i potser no arribaria mai, l'arbre em mostrava la realitat i m'ajudava a pensar, em deia possibles solucions que m'ajudaven a viure el dia a dia.

Ara estava estirada al llit de sobre de la llitera que era casi de la mateixa alçada que la finestra. Si m'estirava panxa enlaire veia el cel i els ocells però si em posava de costat podia veure tota la marevella del món d'allà fora. Veig com el sol s'enlaira i obro les portes de la finestra a poc a poc sense fer gaire soroll per no despertar a la meva germana que dorm al llit d'abaix.

L'aire fresc del matí entra des d'afora, en aquest matí primaveral. 
Tanco els ulls i deixo la ment en blanc nomès em concentro en l'aire que em toca la cara suaument i m'acaricia els cabells.

Deixo la meva ment lliure a la imaginació.

Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 3:

Miro el sol com va desaparaixent darrera les muntanyes més llunyanes, deixant enrera un vel de colors, de mil colors que s'acaba amb la foscor. 
Vaig veient com cada cop em reflexo més a la finestra, per la llum encesa de dins l'habitació i la foscor de fora, transforma la finestra en un mirall i no m'agrada. No vull veure la meva cara de desesperança reflexada, no vull sentir-me pitjor del que em sento ara per no anar a buscar el que realment vull, el que realment desitjo.

He perdut tantes oportunitats que ja he deixat de contar-les.

L'únic que puc fer ara és viure i imaginar-me la meva viada d'una altra manera, encara que això provoqui deixar de viure la realitat.
 Prefereixo això a sentir-me amargada i desconsolada, cosa que se'm veu a la cara i es reflexa a la finestra on em miro els meus ulls intensament, provocant que el vidre s'enteli sota el meu nas i al voltant de la mà que toca la finestra desitjant fugir.

La finestra sap molt bé com em sento, i ja ho deu saber de memòria. 
Això que aquesta cara no és cap novetat per a ella.

I ja em diu que la vida la fas tu, que ets tu la que ha de viure la realitat al màxim i no amagar-se en la imaginació, però no en sé, em fa por, no m'atraveixo a afrontar-me al món. Sóc covarda i el fet que ho sàpiga és el que em desespera més. Per que`no ho soluciono?

Per deixar de sentir dolor emocional em dono un cop amb la realitat que tinc més a la vora, la finestra i per un moment m'oblido de totes les meves covardies pel dolor físic obtingut.