Estic perduda en un laberint de sentiments i no sé com sortir-ne. Girant la cantonada cada cop m'envaeix una onada de rècords, normalment de persones que em fan plorar, cridar i desesperar-me per la impotencia. No sé com sortir-ne, estic immersa aquí dins tancada i perduda i sobretot sola amb mi mateixa.
El rècord del meuy avi ha sigut el més dolorós, tants mesos patint tots i sense poder-hi fer res, volia cridar d'impotencia perquè la vida és injusta però, per això, no vull perdre l'esperança ni l'amor que tinc posat a algunes persones d'aquest món, perquè encara que sigui injust vull estimar com ningú, riure de veritat, plorar d'alegria, somriure per tot i sobretot trobar la meva felicitat envoltada de tota aquesta gent que estimo, adoro i trobo a faltar de tant en tant.
És per a ells que vull sortir d'aquí, d'aquest laberint d'aire que està dins el meu cap i em provoca molts dubtes.
I com tot en la vida hi ha alts i baixos, i jo, com sempre buscant l'equilibri entre l'amor i l'odi, la tristesa i la felicitat, la companyia i la solitut.
No penso oblidar res, ni ningú per molt de mal que faci. Estic viva i estic orgullosa de ser com sóc i de tot el que he viscut.
I tu tambè hauries de sentir-te així orgullós de tu mateix i capaç de tot.
T'estimo,
Georgina
