Una línia suau en un paper de color, posat sobre una taula vella de fusta i deixat allà. Té una capa de pols. La bombeta penjada per un fil que il·lumina l'estança comença a fer pampallugues. Apart de la taula també hi ha un moble amb llibres també vells i una cadira amb el raspatller caigut.
No se com he arribat fins aquí pero mirant la línia del dibuix em ve a la memòria l'hivern que vaig pasar amb ell, com que quasi tot el dia estava nevant, no sortiem gaire i ell aprofitava per dibuixar.
Mentre ell ho feia jo aprfitava per escriure histories que seguidament li llegia i em donava la seva opinió, que a mi em servia per donar els últims retocs a la història.
Passavem les tardes fredes aixó, a la vora del foc i quan deixava de nevar anavem a patinar al llac glaçat que teniem a vora la casa.
Una nit va marxar la llum i vam anar a dormir d'hora perquè no teniem moltes espelmes. Ell no podia dormir i mentre jo ja estava estirada al llit, va encendre l'últim tall d'espelma que quedava i va dir:
-amb aquesta llum ets la criatura més maca i màgica del món-
-no diguis bestieses-
-que si! i no vull oblidar aquest instant, mai-
Mentre deia això va treure el bloc de dibuix i la plumilla amb la tinta i va dibuixar aquesta línia. L'espelma que quedava s va apagar, deixant l'habitació a les fosques i el dibuix inacabat, per sempre.
L'endemà al matí, vaig rebre una trucada; el meu germà havia tingut un accident i tenia que tornar a casa urgentment.
Vaig prometre que tornaria tan bon punt pugues i que procuraria que fos aviat, però les coses es van complicar i...
Cinc anys més tard he tornat a la casa buscant-lo, però l'únic que he trobat a sigut la porta oberta, quan de sobte la bombeta, l'únic aque i·luminava l'habitació, es fon.
A les fosques intento trobar una espelma o alguna cosa per fer llum, però no trobo res. Me'n recordo del mòbil i el trec, però té poca i bateria i fa poca llum. Intento trobar la porta per poder sortir d'aquella casa, sense exit; per molt que ho intenti, i començo a tenir por i a posar-me nerviosa; mai m'ha agradat estar sola en un lloc fosc. Em comencen a caure les llàgrimes i en l'únic que puc pensar és en ell, el veig; la seva cara, el seu somriure i deixo de plorar.
L'estimo.
S'acosta a mi i m'agafa la mà i em fa aixecar, veig que m diu alguna cosa però no el sento nomès el puc mirar. Ha canviat, és més gran del que recordava, però no tinc por, ara ja no.
Em porta a fora de l'habitació a un lloc més il·luminat.
-estas bé?
Jo nomès l'observo, no em surten les paraules. Porto cinc anys sense veure'l i encara no em crec que el somni sigui tan real, trec la mà i l'intento tocar pensant que desapareixeria, però no; li noto la galta, el coll, el pit, està allà amb mi.
-que tens?
El miro als ulls i veig que ell tambè m'observa.
-ets tu?
-i esclar que sóc jo, qui vols que sigui? Per cert que fas aquì?
-he tornat, com et vaig prometre. No ha passat cap dia en que no hagui deixat de pensar amb tu i per fi estas aquí un altre cop al meu costat.
Desde baix es sent:
-baixes o no? Portes molta estona adalt- és un veu d'una dona.
El miro sorpresa.
-em pensava que no tornaries, ha passat molt temps, em pensava que t'havies oblidat de mi, de tot.
-però si t'ho vaig prometre
-les promeses quan s'és jove són diferents
-pues les meves no ho eren
-haig de marxar
El vaig deixar anar. No diuen que si estimes algú l'has de deixar anar?
Serè tonta el vaig deixar marxar.
L'observava mentre s'allunyava de mi i una paraula va brotar de la meva boca i va sortit de forma contundent però en un xiuxiueig.
*****t'estimo*****
Ho va sentir pequè tot seguit es va girar amb cara de patiment i em va dir:
-no puc
I va marxar amb l'altre.
No em podia moure estava a dalt de l'escala i em vaig bloquejar. Havia estat esperant l'amor de la meva vida cinc anys i mentre l'esperava ell estava disfrutant amb una altre.
Era ben entrada la nit i no tenia on anar. Em passava pel cap tirar-me per les escales i quedar estesa a terra per tota l'eternitat; però tenia l'esperança, el desig de que tornaria.
No ho va fer.
