El primer :)

Dubtes

No sé si estar contenta o trista, si preocupar-me o no. No se si li importo o no, no se si de veritat em parla per no fer un lleig o realment li agrada parlar-me. No se si aixó realment em fa més mal que ve.
Alguns cops m'agradaria llegir la ment de la gent per saber realment el que pensen i així potser no tindria tants dubtes. O potser en tindria més: Per què pensa aixó, per què creu lo altre?
En definitiva, els dubtes sempre hi són.

El que sé segur, és que no sent el mateix i que jo hauria d'oblidar-ho quan més aviat millor.

Vine

Per sempre

Passejant pel parc, passant per la vora el petit estany que hi ha, em va sorprendre la imatge del reflex del sol a l'aigua. Com amb cada gota brillava com si de llum es tractes. Vaig donar la volta fins una part del camí que entrava dins l'aigua, allà al final em vaig sentar per quedar-me una estona allà observant l'horitzó que formava l'aigua; però al fons hi havia un objecte que brillava moltíssim que va captar la meva atenció. No se per què però semblava que l'objecte em crides, i sense pensar-m'ho em vaig tirar a l'aigua per recollir-lo.


Em pensava que l'estany era més fondo però l'aigua m'arribava a la cintura i anava caminant fins el lloc on havia vist brillar aquell objecte.
Al arribar em vaig enfonsar per poder-lo agafar, tenia un tacte dur i fred però al poc temps es va tornar càlid. Mentre l'observava i el girava en els meus dits em va recordar a alguna cosa que no sabia situar.


Era un penjoll d'or una mica brut pel temps que devia haver passar submergit però la seva resplendor encara era vívida. Tenia una inscripció al dors d'una petita papallona Sempre.


Ja ho recordava, el penjoll era meu el vaig perdre un dia que estava jugant amb un amic. Me l'havia donat el meu avi abans de morir i va dir que era el penjoll de l'àvia i que li hagués agradat que el dogues jo, desde llavors mai me l'havia tret per res, era com una part del meus avis i no volia que em deixes mai. Quan el vaig perdre no vaig parar de plorar durant molts dies semblava que amb el penjoll també havia perdut els meus avis per sempre i no ho podia suportar. Amb el pas dels dies i amb l'ajuda dels meus pares i el meu millor amic va millor la situació i vaig poder parar de sentir-me culpable, però la pèrdua i l'absència del penjoll encara continuava amb mi, cada dia menys però sempre allà com una espina que no aconsegueixes treure't del damunt.


Ara mentre estava a les meves mans notava el calor de les abraçades de la meva àvia vívides a la meva pell i els petons del meu avi al front abans d'anar a dormir i sabia que per molt que el penjoll hagués estat lluny de mi els meus avis mai m'havien deixat d'estimar en cap moment i que continuaven cuidant-me allà on estiguessin, on segur que estaven junts i eren feliços per fi, per sempre.

Sigues tu mateix

T'estimo mama

Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 2:


He anat mirant el creixement de l'arbre que vaig plantar quan era petita amb la constant vigilància de la finestra que ho veu tot.
Ja han passat tants anys i tant poc canvis, ara mateix no tinc gaires coses per explicar-li per això trobo que el silenci i la companyia que ens proporcionem mútuament, ja ho diuen tot.
Allà hi havia passat molts dies sobretot d'estiu, llegint llibres sota les seves ombres, a vegades fins i tot li havia llegit en veu alta.
Sentada ara allà, a sota la seva petita ombra amb fulles que surten i atrauen el bon temps miro la finestra amunt. Continua allà, ja ho suposava però el seu reflex varia, em mostra coses que estan més allà de la meva vista, em mostra el cel blau, algun avió o ocell que passa intentant passar desapercebut, sense saber que el veiem.
També m'ensenya una visió idíl·lica sorgida de la meva ment, dels meus desitjos més profunds; de jo sentada al mateix lloc però acompanyada. Acompanyada d'una persona que em fa feliç, d'una persona que encara no li he posat cara però sé que és la persona que m'estima incondicionalment i jo li torno aquest amor, una persona que encara no he trobat. I és la que m'ensenya una altre forma d'amor de la que ja sé.
Un amor sense paraules, només mirades i gestos, un amor que anhelo, que vull però no tinc moltes esperances en trobar-lo per això giro el cap, deixo de mirar la finestra, no vull tornar a veure-la ara, no vull que em recordi el que no tinc.
No vull sentir-me sola.

Històries a través d'una finestra

Segona història. Capitol 1:


Potser no sóc la noia dels contes, potser no hi ha cap conte escrit per a mi. Per això, per si de cas, jo mateixa m'escric la meva pròpia història, on tothom hi pot participar. Tothom pot dir-li la seva, actuar com vulgui,...
I aquesta història la visc cada dia inclús abans de llevar-me. Perquè escric la meva vida i no sóc pas l'única, per molt que us sembli estrany escric el meu punt de vista de la meva vida.
I aquesta finestra és la meva inspiració, és la meva còmplice de les meves paranoies, és la que aguanta els meus estats d'ànim, sempre és allà per mostrar-me un món nou i consolar-me sense paraules.
Sempre m'ensenya una cosa nova, un món nou que està lluny de mi però a la vegada aprop, molt aprop. Aquell paisatge que ja em sé de memòria, on podria dir amb seguretat on és tot amb els ulls tancats, aquell paisatge aturat que alhora està en constant i em deixa fer volar la meva imaginació.
On es creen històries a través dels arbres, un lloc idíl·lic per viure i deixar viure amb tot de criatures més aviat fantàstiques que m'agradaria conèixer no només a través dels meus somnis.
Amb cada ocell que passa volant pel cel m'imagino com es deu veure aquell paisatge des d'allà d'alt, com el veu l'ocell i no li dona la mateixa importància que li dono jo.
Com els ocells s'enamoren quan arriba la primavera i volen junts escrivint paraules d'amor en l'aire que els envolta, perseguit pel seu estimat que fa el mateix en un llenguatge amorós.
Com m'agradaria entendre'l.

Childhood

Lets children be children.

Experiment

 Look

Imagine

And never ever let you child die out of you!