Per sempre

Passejant pel parc, passant per la vora el petit estany que hi ha, em va sorprendre la imatge del reflex del sol a l'aigua. Com amb cada gota brillava com si de llum es tractes. Vaig donar la volta fins una part del camí que entrava dins l'aigua, allà al final em vaig sentar per quedar-me una estona allà observant l'horitzó que formava l'aigua; però al fons hi havia un objecte que brillava moltíssim que va captar la meva atenció. No se per què però semblava que l'objecte em crides, i sense pensar-m'ho em vaig tirar a l'aigua per recollir-lo.


Em pensava que l'estany era més fondo però l'aigua m'arribava a la cintura i anava caminant fins el lloc on havia vist brillar aquell objecte.
Al arribar em vaig enfonsar per poder-lo agafar, tenia un tacte dur i fred però al poc temps es va tornar càlid. Mentre l'observava i el girava en els meus dits em va recordar a alguna cosa que no sabia situar.


Era un penjoll d'or una mica brut pel temps que devia haver passar submergit però la seva resplendor encara era vívida. Tenia una inscripció al dors d'una petita papallona Sempre.


Ja ho recordava, el penjoll era meu el vaig perdre un dia que estava jugant amb un amic. Me l'havia donat el meu avi abans de morir i va dir que era el penjoll de l'àvia i que li hagués agradat que el dogues jo, desde llavors mai me l'havia tret per res, era com una part del meus avis i no volia que em deixes mai. Quan el vaig perdre no vaig parar de plorar durant molts dies semblava que amb el penjoll també havia perdut els meus avis per sempre i no ho podia suportar. Amb el pas dels dies i amb l'ajuda dels meus pares i el meu millor amic va millor la situació i vaig poder parar de sentir-me culpable, però la pèrdua i l'absència del penjoll encara continuava amb mi, cada dia menys però sempre allà com una espina que no aconsegueixes treure't del damunt.


Ara mentre estava a les meves mans notava el calor de les abraçades de la meva àvia vívides a la meva pell i els petons del meu avi al front abans d'anar a dormir i sabia que per molt que el penjoll hagués estat lluny de mi els meus avis mai m'havien deixat d'estimar en cap moment i que continuaven cuidant-me allà on estiguessin, on segur que estaven junts i eren feliços per fi, per sempre.