Potser no sóc la noia dels contes, potser no hi ha cap conte escrit per a mi. Per això, per si de cas, jo mateixa m'escric la meva pròpia història, on tothom hi pot participar. Tothom pot dir-li la seva, actuar com vulgui,...
I aquesta història la visc cada dia inclús abans de llevar-me. Perquè escric la meva vida i no sóc pas l'única, per molt que us sembli estrany escric el meu punt de vista de la meva vida.
I aquesta finestra és la meva inspiració, és la meva còmplice de les meves paranoies, és la que aguanta els meus estats d'ànim, sempre és allà per mostrar-me un món nou i consolar-me sense paraules.
Sempre m'ensenya una cosa nova, un món nou que està lluny de mi però a la vegada aprop, molt aprop. Aquell paisatge que ja em sé de memòria, on podria dir amb seguretat on és tot amb els ulls tancats, aquell paisatge aturat que alhora està en constant i em deixa fer volar la meva imaginació.
On es creen històries a través dels arbres, un lloc idíl·lic per viure i deixar viure amb tot de criatures més aviat fantàstiques que m'agradaria conèixer no només a través dels meus somnis.
Amb cada ocell que passa volant pel cel m'imagino com es deu veure aquell paisatge des d'allà d'alt, com el veu l'ocell i no li dona la mateixa importància que li dono jo.
Com els ocells s'enamoren quan arriba la primavera i volen junts escrivint paraules d'amor en l'aire que els envolta, perseguit pel seu estimat que fa el mateix en un llenguatge amorós.
Com m'agradaria entendre'l.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada