Fly away

Una jaqueta fosca penjada en un penjador al costat de la paret, una bufanda llarga i vermella al costat de la jaqueta i unes botes negres a terra sota el conjunt anterior. Aquests objectes són els únics que hi ha pintats en el quadre que m'ha captat l'atenció.
En el costat inferior dret del quadre hi havia la data en el qual va ser pintat, 2008. Aquell any va ser l'any que vaig marxar de casa dels meus pares, on hi havia passat la meva infantesa, on hi havia la meva habitació en la qual hi havia passat tantes nits en vetlla pensant en el meu futur pròxim, l'escriptori on hi havia estudiat tant i les parets decorades amb dibuixos fets per mi. Aquell va ser l'any que el meu novio i jo vam decidir anar a viure junt en un nou pis, per veure si funcionaria la convivència en família, d'això ja haurien passat tres anys.

* * * tres any enrere * * *

No sé que més posar a les caixes. Hi he posat totes els meus llibres preferits i els meus quadres i dibuixos menys quatre, els que agradaven més a la meva mare que els he deixat apilonats en un racó. He baixat els dibuixos de la parets i els he guardat en la carpeta que 'emporto. Tota la meva roba ja està al pis nou.

-El cotxe t'espera- el meu pare m'avisa desde la porta.

-Ja estic, ja vinc- contesto. El meu novio ja ha arribat.

Baixo les últimes caixes i dono un últim cop d'ull a la meva habitació on hi he passat 20 anys. És una part de mi que deixo enrere, no sé si serà per sempre, el que sé segur és que la meva infantesa ja fa anys que ha marxat del meu costat.

Pujo les caixes al cotxe i faig dos petons a la mare, prometent que la visitaria sempre que pogués i dic adéu i abraço a la meva germana i al meu pare. Sé que sempre estaran al meu costat i que puc comptar amb ells pel que faci falta però no puc evitar sentir-me trista. M'aguanto les ganes de plorar i pujo al cotxe preparada per una nova aventura.

El quadre de la meva vida

'Els anys, les accions, les opinions, les paraules són les que perfilen el teu jo; els que et fan diferent i especial, són les coses que et van dibuixant dia a dia, perfilen i pinten fins el final dels teus dies la teva obra no estarà mai acabada i tu ets l'únic autor, la resta de la gent et pot influir però mai crear o destruir' això és el que em va dir un vell conegut quan jo era petita i em sembla que mai el podré oblidar.

I somia

Amb la brisa acariciant-me els cabells i el tacte calent del sol en el meu cos, la sorra tova sota meu on hi recolzo tot el cos. El soroll de les onades del mar arribant a la costa. Olor a aigua de mar que ve juntament amb la brisa. Amb els ulls tancats disfutant el moment, vivint cada segon.


Per què aquell moment no podia durar tota una vida? És el millor per passar l'eternitat, per passar l'eternitat amb tu.

Sant Jordi :)

Bona diada a tothom!

El moment

Típica i alhora única

Si fos una mica més guapa i més llesta potser tindria el valor de parlar amb ell.

No acostumo a deixar que la gent em conegui, no sé si és per por, desconfiança, simplement timidesa o temor a que em poguin fer mal; i és horrible, amb totes les coses que podria conèixer i em tanco com una cloïssa.

No crec que tingui res bo per mostrar a la gent, sóc típica, res extraordinari, i passo desapercebuda fàcilment. No sóc de les que destaquen, ni per bellesa ni per intel·ligència, però crec que en el fons no vull destacar només vull que em vegin la gent que realment m'interessa, però tampoc ho aconsegueixo.

Una noia típica amb res que la faci destacar, però malgrat tot sóc una peça irremplaçable per qui realment m'estima i això em fa única a poca gent però és la més important a la meva vida. Potser en multitud serè la última que destaqui però en la meva vida sóc la primera i única que pot fer i desfer el futur, encara que no m'ho vulgui creure.

Perquè tothom té una perla dins la cloïssa.

Llegir

Amor

Shock (part 5)

En el meu cap només sento la bala, la bala que acaba de matar a la meva mare. També noto els braços d'en Finn, com m'agradaria donar-li un cop de puny i que em deixes anar d'una vegada però em té massa ben agafada i se'm fa difícil moure'm.


Al principi lluito amb molta força per que em deixi anar i poder anar a matar aquell que m'han arrebatat a la meva família i poder anar a ajudar a la meva mare, que sé que és morta però no m'ho vull creure. Però a mesura que passen els minuts els braços i les cames se'm debiliten i cessen a la pressió d'en Finn que disminueix quan veu que ja no faig tanta força però no em deixa anar. 


Encara tinc la seva mà a la meva boca. Sort que estem força amagats. En Finn m'ha fet caure a terra i el mantell de la taula ens separa i ens tapa dels intrusos que quan han registrat tota la part de dalt marxen tal i com han entrat.


Em quedo paralitzada, veig a la meva mare estesa a terra amb la sang al seu voltant. Només la veig en ella però quan noto que en Finn em gira el cap per mirar-lo a ell m'alegro que els seus ull em fagin oblidar per un moment aquella imatge. 
-Em de fugir d'aquí- diu xiuxiuejant.
-No, no penso fugir, esperaré aquí fins que torni el meu pare- dic també xiuxiuejant.
-No, no deixaré que et matin i si et quedes ho faran-
-No, no ho faran-
-Annie que no has vist el que han fet a la teva mare sense raò, a tu també t'ho haurien fet si no t'hagués aguantat- 
Això ha sigut un cop baix i m'obliga a mirar a la meva mare, ara que els intrusos han marxat en Finn em deixa anar cap on esta estirada.
Li agafo la mà, encara està càlida. Em quedo molta estona amb la seva mà agafada i sentada al seu costat mirant-la. 


Noto la mà d'en Finn a l'espatlla i per la finestra veig que comença a sortir el sol. Però no vull moure'm del seu costat. Com que no em moc ja sento la tensió d'en Finn. Potser pensa que torno estar absent i potser hi estic no sento tant de dolor al sentir la meva mare morta al meu costat és com si li passes a una altre persona.


-Annie?- diu en Finn.
No contesto, no puc contestar.
-Si us plau, Annie no tornis a marxar- 
Giro el cap per mirar-lo i veig que està plorant. Però al adonar-se que estic aquí m'abraça fort, molt fort.

Shock (part 4)

Veig per la seva expressió que es sent culpable, però culpable per a què? No hauria hagut de dir res sobre les meves germanes, sort que no li he dit que jo també hauria d'estar allà lluitant a primera fila amb altres nois de la meva edat però que m'estic amagant com un fugitiu per poder salvar a la meva mare, potser per això sento que l'única solució que tinc per salvar a la gent que estimo es fugint, fugir lluny d'aquí. I entra la gent estimada amb qui voldria fugir l'afegeixo a ella. Però la pregunta que no puc evitar arriba:
-Com es que encara estàs aquí?-
-A què et refereixes?- Ja ho sé però no li vull contestar.
-Doncs, que tots els nois van ser cridat per anar a files, com es que tu no hi ets?-
No puc mirar-la als ull, però li haig de dir la veritat se la mereix, ho ha de saber, però potser això la distanciarà de mi, ja que, els seus germans van ser cridats i hi van haver d'anar. I ara un d'ells és mort. I què li dic doncs? Una mentida, que es convertirà en una mentida rere l'altre? Millor la veritat i que passi el que hagi de passar.
-M'estic amagant-
-Com?- la cara de sorpresa, canvia ràpidament a una de ràbia- Per això vols fugir d'aquí, perquè com que ara saps que s'acosta i tu no vols anar a lluitar i defensar la teva llar prefereixes fugir!-
-No, no és això, però i la meva mare, l'hauria deixat sola-
-No posis excuses, Finn-
-No és cap excusa, tu no vas veure la seva cara de sofriment quan va perdre les seves dues filles, no en pot perdre un altre ara-
-Però..- S'ha quedat sense paraules, l'he deixada sense paraules suposo que no vol parlar més amb mi. Espero que no marxi.
No diu res. Durant molta estona, però no marxa. Bona senyal?


Quant sentim crits i passes fortes a casa d'ella, se'm posa la pell de gallina. Hi ha gent armada dins la casa. Amb l'únic que puc pensar és en amagar l'Annie, portar-la en un lloc segur, però ella ja està corrents dins la casa i la segueixo per veure com un dels homes armats dispara a la seva mare al crani, deixant-la estesa a terra. El meu únic acte reflex és tapar la boca de l'Annie abans que cridi i mantenir-la quieta, ja que els homes no s'han enterat que hi som. L'Annie es mou amb força intentant escapar-se dels meus braços i anar a atacar aquells que acaben de matar a la seva mare però no la deixo, ja no pot fer-hi res i la matarien quan si acostes. No permetre que mai li facin cap mal.