Al principi lluito amb molta força per que em deixi anar i poder anar a matar aquell que m'han arrebatat a la meva família i poder anar a ajudar a la meva mare, que sé que és morta però no m'ho vull creure. Però a mesura que passen els minuts els braços i les cames se'm debiliten i cessen a la pressió d'en Finn que disminueix quan veu que ja no faig tanta força però no em deixa anar.
Encara tinc la seva mà a la meva boca. Sort que estem força amagats. En Finn m'ha fet caure a terra i el mantell de la taula ens separa i ens tapa dels intrusos que quan han registrat tota la part de dalt marxen tal i com han entrat.
Em quedo paralitzada, veig a la meva mare estesa a terra amb la sang al seu voltant. Només la veig en ella però quan noto que en Finn em gira el cap per mirar-lo a ell m'alegro que els seus ull em fagin oblidar per un moment aquella imatge.
-Em de fugir d'aquí- diu xiuxiuejant.
-No, no penso fugir, esperaré aquí fins que torni el meu pare- dic també xiuxiuejant.
-No, no deixaré que et matin i si et quedes ho faran-
-No, no ho faran-
-Annie que no has vist el que han fet a la teva mare sense raò, a tu també t'ho haurien fet si no t'hagués aguantat-
Això ha sigut un cop baix i m'obliga a mirar a la meva mare, ara que els intrusos han marxat en Finn em deixa anar cap on esta estirada.
Li agafo la mà, encara està càlida. Em quedo molta estona amb la seva mà agafada i sentada al seu costat mirant-la.
Noto la mà d'en Finn a l'espatlla i per la finestra veig que comença a sortir el sol. Però no vull moure'm del seu costat. Com que no em moc ja sento la tensió d'en Finn. Potser pensa que torno estar absent i potser hi estic no sento tant de dolor al sentir la meva mare morta al meu costat és com si li passes a una altre persona.
-Annie?- diu en Finn.
No contesto, no puc contestar.
-Si us plau, Annie no tornis a marxar-
Giro el cap per mirar-lo i veig que està plorant. Però al adonar-se que estic aquí m'abraça fort, molt fort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada