Crec que a ningú li agrada parlar de distància, n'hi ha que diuen que és l'oblit, d'altres que la força fa la unió i els meus positius diuen que no els afectaria.
Ningú sap realment que significa aquesta paraula fins que no perden a algú per culpa d'alguns quilòmetres.
Al cap i a la fi, són el que són, quilòmetres.
A ningú li agrada estar lluny de la persona a la que estima moltíssim i no només és per por a perdre'l, no és un no saps el que tens fins que ho perds si no més ben dit és un no saps el que tens fins que la distància t'ho pren.
Arriba aquella sensació, que no sé realment com explicar-la, és com un sentiment d'impotència al veure que no pots fer res per poder estar al seu costat mentre marxes lluny, que sents que et falta alguna cosa i necessites veure'l i abraçar-lo, t'agradaria poder anar a casa seva i enviar-li un missatge dient-li 'Obre'm estic just davant la teva porta' Però no et deixa, la distància.
Tot i així queden les llargues hores parlant per telèfon. Encara que ajuda a passar aquella sensació no treu importància a la distància que no et deixa tocar-lo, abraçar-lo o fins i tot veure'l. No sé que fa més mal que la distancia, és un voler i no poder o un poder i no voler? No entenc perquè serveix la distància quan tot el que vols és tenir-lo a prop teu.
Però sempre et queda l'esperança de que algun dia, encara que no sàpigues ben be quan, el tindràs a prop, molt a prop, entre els teus braços. I en aquell moment us riureu de la distància i de tots els dies que heu passat separats desitjant que aquell moment no acabi mai.
Per això quan sento gent parlant de distància, i diuen que es pot viure igual amb ella. Somric i penso que quan arribi el moment canviaran d'opinió.
La distància entre dos punts que s'estimen provoca aquella estranya sensació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada