No tinc gaire res a dir. Ahir vaig fer un concert i surto al diari i avui no he fet gaire res de profit, només anar a veure a la meva germana a les portes obertes del institut.
Com cada dia encara estic buscant alguna cosa que no sé que és però se suposa que donarà sentit a la meva vida, que últimament no en té gaire. Per ara m'estic concentrant en escriure una història per a un concurs, espero que em surti bé.
Em vull centrar en les coses que m'agraden vull deixar de dependre amb l'altre gent per ser feliç, vull ser feliç jo sola i si trobo alguna persona per compartir-ho millor que millor però serà qüestió de compartir-ho no que m'hagi de fer feliç. És una cosa que hauria de provar de millorar, especialment i parar de sentir-me malament si un dia no parlo amb ningú.
Vull ser jo mateixa i estar orgullosa de ser-ho.
T'estimo
Georgina
P.D. Aquí us deixo una frase que he llegit avui i m'ha agradat. :) Being humas is the most terrible loneliness in the universe. AA Attanasio
(Ser humà és la més terrible soledat en tot l'univers)
diumenge, 3 de març del 2013
dijous, 28 de febrer del 2013
Abrazos
Una cosa tan simple como abrir los brazos y rodear a otra persona con elos puede solucionar grandes problemas o, si más no, puede ayudar. Pero parece que hoy nadie me quiere abrazar y estoy destrozada por dentro. Supongo que romper una ilusión duele tanto como un corazón roto.
No soy la más atrevida ni la más guapa pero tengo sentimientos y ahora mismo estan rotos, estoy rota y no hay nadie a mi lado.
¿Alguien me ayuda? ¿Un abrazo?
Georgina
No soy la más atrevida ni la más guapa pero tengo sentimientos y ahora mismo estan rotos, estoy rota y no hay nadie a mi lado.
¿Alguien me ayuda? ¿Un abrazo?
Georgina
dimarts, 26 de febrer del 2013
Indiferencia
Tant difícil és estimar-me? Tants dubtes que no sé resoldre, sembla un concurs d'haver-ha qui sap ser el més indiferent quan hi ha tantes coses que m'agradaria aclara. Però ara l'únic que puc fer és evadir-me, no pernsar en aixó i deixar que les coses marxin, segueixin el seu curs i arribar a un lloc on hi trobi totes les respostes.
Un lloc que ja coneixo però està mig oblidat a la memoria, on hi trobarè la meva història, el meu jo reflectit en un vell mirall que un dia va ser nou i lluminòs.
Un mirall que em va ensenyar qui era i que hi feia aquí.
Ara les eves respostes estan oblidades en el lloc de la meva ment on van les coses perdudes un lloc difícil d'arribar però no impossible. Un cop hi ets recosrdes tot el teu món i allà és on està la resposta a la pregunta que acabes d'oblidar perquè la memòria té aquests truc de fer-te desapareixer malsons, somnis i rècords, per de tant en tant, mostrar un fragment que et pot ajudar a viure o et pot generar encara més problemes per resoldre, però sempre és un fragment de la teva vida passada, ja que el cervell no inventa res només canvia l'ordre.
T'estimo,
Georgina
Un lloc que ja coneixo però està mig oblidat a la memoria, on hi trobarè la meva història, el meu jo reflectit en un vell mirall que un dia va ser nou i lluminòs.
Un mirall que em va ensenyar qui era i que hi feia aquí.
Ara les eves respostes estan oblidades en el lloc de la meva ment on van les coses perdudes un lloc difícil d'arribar però no impossible. Un cop hi ets recosrdes tot el teu món i allà és on està la resposta a la pregunta que acabes d'oblidar perquè la memòria té aquests truc de fer-te desapareixer malsons, somnis i rècords, per de tant en tant, mostrar un fragment que et pot ajudar a viure o et pot generar encara més problemes per resoldre, però sempre és un fragment de la teva vida passada, ja que el cervell no inventa res només canvia l'ordre.
T'estimo,
Georgina
dilluns, 25 de febrer del 2013
Timidesa versus el que realment vull fer
Estava sentada davant d'ell, sentint-me impotent; una impotencia que m'havia fet jo mateixa amb la meva estùpida timidesa. Volia, volia i no he pogut fer perquè sóc inútil.
Ara aquesta impotència no em deixa ser feliç, no em deixa que dormi tranquil·la. Nomès faig que pensar en el que podria haver fet i no m'he atrevit. Amb la seva presencia dins meu sense poder expressar-la.
Vull deixar de ser una noia tímida, vull deixar de sentir-me així per culpa de la meva estùpida timidesa. Vull se la noia que va superar la seva por. Vull ser la noia que ja no és tímida.
Vull ser la noia que s'atreveixi a aixecar-se, caminar cap a ell i dir-li 'hola', encara que tothom estigui mirant.
diumenge, 24 de febrer del 2013
Amor
Estic orgullosa de ser qui sóc. Sé que vull ser i com ho puc ser-ho. Sé el que m'agrada i ho faig. Sé qui sóc. No em falta res, estic completa, tot està dins meu i no necessito la meva altra meitat ni la meva persona ideal perquè no sóc una meitat, mai ho he sigut, sóc un tot.
Això és el que haurien d'ensenyar i no que hem de buscar a una persona que ens completi perquè realment no pot, aquesta persona no existeix. I tothom sap que és l'amor i tothom l'ha sentit i encara el sent, l'amor per la família, els amics, els animals, les plantes i molts més amors i el més important de tots, l'amor que sents per a tu mateix, l'autoestima.
No només existeix un amor, n'existeixen varis i l'amor no és només l'amor de parella, no!. Hi ha molts més amors.
Però en la societat que vivim sembla que aquest sigui el més important i si no tens parella ets un bitxo raro. Doncs jo estimo i sóc estimada, sé que és l'amor i mai he tingut parella, tenir parella és amor però també són altres coses.
I si tenir parella i enamorar-se és sinònim de despendre d'una altra persona per sentir-te complet estàs molt equivocat. Tu ja ets complet i no hauries de dependre de ningú. Però hi ha molta gent dependent d'altres i aquestes altres dependent d'altres i és el cicle viciós de la nostra societat, dependre els uns dels altres i fer el que tothom fa (estic anant a un altre tema...) Tornant al inicial:
T'estimes?
Molt d'amor,
Georgina
Això és el que haurien d'ensenyar i no que hem de buscar a una persona que ens completi perquè realment no pot, aquesta persona no existeix. I tothom sap que és l'amor i tothom l'ha sentit i encara el sent, l'amor per la família, els amics, els animals, les plantes i molts més amors i el més important de tots, l'amor que sents per a tu mateix, l'autoestima.
No només existeix un amor, n'existeixen varis i l'amor no és només l'amor de parella, no!. Hi ha molts més amors.
Però en la societat que vivim sembla que aquest sigui el més important i si no tens parella ets un bitxo raro. Doncs jo estimo i sóc estimada, sé que és l'amor i mai he tingut parella, tenir parella és amor però també són altres coses.
I si tenir parella i enamorar-se és sinònim de despendre d'una altra persona per sentir-te complet estàs molt equivocat. Tu ja ets complet i no hauries de dependre de ningú. Però hi ha molta gent dependent d'altres i aquestes altres dependent d'altres i és el cicle viciós de la nostra societat, dependre els uns dels altres i fer el que tothom fa (estic anant a un altre tema...) Tornant al inicial:
T'estimes?
Molt d'amor,
Georgina
Laberint de sentiments
Estic perduda en un laberint de sentiments i no sé com sortir-ne. Girant la cantonada cada cop m'envaeix una onada de rècords, normalment de persones que em fan plorar, cridar i desesperar-me per la impotencia. No sé com sortir-ne, estic immersa aquí dins tancada i perduda i sobretot sola amb mi mateixa.
El rècord del meuy avi ha sigut el més dolorós, tants mesos patint tots i sense poder-hi fer res, volia cridar d'impotencia perquè la vida és injusta però, per això, no vull perdre l'esperança ni l'amor que tinc posat a algunes persones d'aquest món, perquè encara que sigui injust vull estimar com ningú, riure de veritat, plorar d'alegria, somriure per tot i sobretot trobar la meva felicitat envoltada de tota aquesta gent que estimo, adoro i trobo a faltar de tant en tant.
És per a ells que vull sortir d'aquí, d'aquest laberint d'aire que està dins el meu cap i em provoca molts dubtes.
I com tot en la vida hi ha alts i baixos, i jo, com sempre buscant l'equilibri entre l'amor i l'odi, la tristesa i la felicitat, la companyia i la solitut.
No penso oblidar res, ni ningú per molt de mal que faci. Estic viva i estic orgullosa de ser com sóc i de tot el que he viscut.
I tu tambè hauries de sentir-te així orgullós de tu mateix i capaç de tot.
T'estimo,
Georgina
Missing
I had this one object that he gave me before he was gone. I've kept it in a safe place since now that I've found it again when I was looking for a book in my room.
I really didn't remember when I put it there or why, but seven years later I find it and a wave of memories hit me again and make me cry. How could I forget how much I missed him?
He really left a mark on me and now I remember, remember those talks relly late at night, those eyes that looked me like I was the most beautiful creature ha had ever seen; he was for me. Those dreams we shared, like going to live in front of the sea to wake up at its immensity and have a really high glass roofs so at night see the stars above us, like sleeping under the universe. And studying arts in the same college so we wouldn't miss each other and be together.
Or travelling to Italy and seeing dolphins somewhere and jumping in parachute. So many things we had to do. And now there waiting somewhere in my memories without being done, I can't do them alone it was a dream, dream by two and one of them now is gone.
I have to get out of here I can't bear it anymore it hurts to much. I drop the object, the little glass dolphin that he bought me that same summer that he left; it breaks in a thousand pieces just like my heart and I go out running fast, really fast with tears in my eyes, not seeing realy nothing, no one. I don't hear the people at the streets either the cars. I just run I want to escape from those feelings, from this pain that I can't suffer again. It was very hard when it happened and I don't really want to go through it again.
I'm tired and I can't barely breath. I stop to see I'm on the cementary. Why? Why have I run to here? I can't. I can't do it again. Why now?
Crying I enter and go directly to him. I fall in my knees in front of him and covered my eyes; crying and sobbing I really can't control it.
In memoriam of Jared Johnson. September 21st, 1990 --- July 23rd, 2006.
Never thought we would be apart, I thought we would have forever, your always though will be in our hearts, my hero, my son, and the best big brother and friend. You will never forgotten.
'I miss you', I whisper out loud and stayed there with him forever.
.jpg)
I really didn't remember when I put it there or why, but seven years later I find it and a wave of memories hit me again and make me cry. How could I forget how much I missed him?
He really left a mark on me and now I remember, remember those talks relly late at night, those eyes that looked me like I was the most beautiful creature ha had ever seen; he was for me. Those dreams we shared, like going to live in front of the sea to wake up at its immensity and have a really high glass roofs so at night see the stars above us, like sleeping under the universe. And studying arts in the same college so we wouldn't miss each other and be together.
Or travelling to Italy and seeing dolphins somewhere and jumping in parachute. So many things we had to do. And now there waiting somewhere in my memories without being done, I can't do them alone it was a dream, dream by two and one of them now is gone.
I have to get out of here I can't bear it anymore it hurts to much. I drop the object, the little glass dolphin that he bought me that same summer that he left; it breaks in a thousand pieces just like my heart and I go out running fast, really fast with tears in my eyes, not seeing realy nothing, no one. I don't hear the people at the streets either the cars. I just run I want to escape from those feelings, from this pain that I can't suffer again. It was very hard when it happened and I don't really want to go through it again.
I'm tired and I can't barely breath. I stop to see I'm on the cementary. Why? Why have I run to here? I can't. I can't do it again. Why now?
Crying I enter and go directly to him. I fall in my knees in front of him and covered my eyes; crying and sobbing I really can't control it.
In memoriam of Jared Johnson. September 21st, 1990 --- July 23rd, 2006.
Never thought we would be apart, I thought we would have forever, your always though will be in our hearts, my hero, my son, and the best big brother and friend. You will never forgotten.
'I miss you', I whisper out loud and stayed there with him forever.
.jpg)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)