Què és l'amor?

Avui us vull parlar de l’amor.

Sí, ja ho sé, aquesta cosa.

Com diria Woody Allen, <aquesta cosa sobrevalorada>.

Què és l’amor? Un estat d’ànim? Una situació individual que busca ser dual? Una droga? Un verí? Una insatisfacció que busca perpetuar-se? Una palla mental? Una reacció enfront de la por de la vida? Un crit enfront de la desesperació de la mort?

La meva iaia llegeix novel·les d’amor.

Diu que són com la vida mateixa, encara que resultin exagerades o semblin un <culebrón>.

Un home i una dona (o dos homes, o dues dones) es coneixen, i les seves feromones interactuen. Els fluixos físics i químics entren en reacció. No h ha res més natural. Física i químic, com també les matemàtiques, creen l’estructura de la vida, dels mateix univers. Però en diem amor, per no ser freds i declarar que hi ha hagut < una reacció>.

 Una paia entra en un club, hi ha vint nois, el segon de la dreta és guapíssim, però ella es fixa en el cinquè de l’esquerra. Per què? No ho sap ningú. Tan sols la física i la química dels seus cossos. Un paio entra en una discoteca, hi ha vint noies, la tercera de l’esquerra és preciosa, però ell es fixa en la novena de la dreta. Per què? Pel mateix motiu.

I de què s’alimenta l’amor?

En primer lloc, per molt que la vista sigui elemental i es produeixin aquelles reaccions, per l’olfacte. El nas ens obre el camí, fa que ell trempi o que ella es mulli i desitgi tenir-lo entre els braços o entre les cames. Desprès de l’olfacte arriba la veu, la seducció auditiva. En acabat el tacte. Tocar una pell humana que desitges és com arribar al primer orgasme dels sentits. I, per acabat, el gust. La primera vegada que fas un petó a la boca que desitges et quedes el seu gust per sempre més. I esperes emborratxar-te’n.

Un cop sadollats els cinc sentits, l’amor s’alimenta de sexe. No vulguem dissimular-ho. El sexe és la benedicció que ho fon tot: vista, oïda, tacte, olfacte i gust. Per això és pecat, perquè és tan bo. Per això comporta tants riscos, perquè és perillós. Per això cridem a l’instant suprem, perquè ens envaeix la por de no saber quan tornarem a sentir-lo.

N’hi ha que estan enamorats de l’amor.

I és que té un sentit tràgic.

Morir d’amor i aquestes coses.

Sofrir.

L’amor el perseguim com desesperats, el desitgem fins a embogir, ens delim per ell. I quan el tenim ens dol, ens mata, ens impedeix viure i, alhora, ens impedeix de morir. Si el mantenim sense alimentar-lo, el temps el converteix en rutina. SI el perdem ens sentim tan buits com espaordida queda la ment en pensar en la mort, en l’eternitat sense nosaltres. N’hi ha que són capaços d’oblidar un amor en pocs dies, i canviar de parella en molt menys temps. Mireu les revistes del cor. N’hi ha d’altres que passen tota la vida juntes. Mireu els vellets que passegen agafats de la mà com riuen. N’hi ha que simplement es desperten al matí i somriuen. Mireu les parelles que festegen als parcs.

Crec que la millor definició de l’amor la va donar el qui va dir:

<És un reflex>.

Comença per estimar-te una miqueta a tu mateix.

Perdona’t.

Encara que no creguis es res, creu en l’esperança.

Sense ella sí que no hi ha futur.