Sempre estimat

Hi ha un passatge en un llibre que m'encanta que diu:
Què... què em passa? Em trobo estranya..., lleugera..., massa lleugera...
No noto res... Tinc por, sí... Estic espantada, estic trista, rabiosa... Però no sento fred, ni calor, ni gana... ni tan sols noto el terra sota els peus. No toco res. No veig ni sento res. Què està passant? On és el meu pare? [...].
Intento cridar, per`p tampoc ho aconsegueixo. Ni tan sols estic segura de tenir ja veu.
Intento bellugar-me, però l'única cossa que faig és...flotar. Com és possible? No peso gens? Continuo flotant patèticament d'un costat a l'altre. No... no tinc cos? En què m'he convertit? En un àngel immaterial, com els dels temps passats? Seria massa bonic per ser veritat...
[...]
T'ho dedico pero espero que tu haguis trobat la llum al final del tunel i estiguis en un lloc molt feliç!

28/07/2011


Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas dixar, del sofriment lentissim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada,
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.  

Miquel Martí i Pol