Solitud

Quan et separen dels qui estimes per anar a viure la teva vida, al principi sempre et trobes sol. La gent segurament dirà, normal. Però per a mi no ho és, vulgui o no sempre he estat acompanyada i això és el que m'ha fet com sóc, jo.
Ara mateix estic sola, bastant sola, conectada al ordinador que és l'únic que m'apropa als que estimo, que trist ser tan tímida. Ja m'agradaria a mi poder parlar amb tothom explicar'ls-hi les meves coses i jo escoltar les seves, però que hi farem, no puc canviar d'un dia per l'altre.
Ara mateix estava parlant amb un gat, més ben dit, estava parlant sola però m'agrada imaginar-me que em sent, m'escolta i em compren. Però ella encara ho ha passat més malament, a ella la van separar de la seva mare i era més petita que jo, la deu anyorar.
No ho sé, però si que anyoro a la meva mare, a la meva germana, al meu pare, en definitiva a tota la meva família i els meus amics.
Que se'm faci tant díficil fer nous amics. Ja m'agradaria a mi haver nascut extrovertida i altament sociable.
Jo sé escoltar a mi nomès em fa falta algú que parli.
Parlar quina paraula més maca. Poder expressar en paraules el que sents, les teves emocions, els teus pensaments i que se'ls emporti el vent i que només una paraula d'un milió quedi en el cor d'algú:
t'estimo
t'enyoro
et trobo a faltar
adeu
gracies
m'agrada
Aquestes paraules són les que ho diuen tot sense dir res.
Potser que trobis a faltar algu que mai has tingut?
A mi em sembla que si i que ho trobo a faltar.