Estimada Cristina,

Suposo que totes les etapes han de passar, i ja n'he passat bastantes; però deu ni do les que em queden. Sempre tens aquell dubte de si ho has fet bé o malament, de si ho habies de fer o no; però una cosa hi ha segura no es pot pas tornar endarrera
Mai
Ningú
Per això l'únic que ens queda és mirar el futur però sobretot viure el present que per això hi és.
Ara tornant a casa meva m'ha n'adono que ha canviat moltíssim i em pregunto si hi partanyo encara o ja me convertit en una completa desconeguda. Conec a la gent que hi viu, ja que són la meva família i m'han cuidat sempre, però ha canviat; o he canviat jo, i ara tinc un punt de vista diferent?
Pues no ho sé.
El que sé és que el passat no tornarà i que m'haurè d'acustumar a aquesta nova família o aquest nou jo i que no tinc altre remei que acceptar-ho, perquè sino em tornarè boja a preguntes.
Tu també ho has notat? Aquest canvi o només és cosa meva?

Canviant de tema: Estic preucupada pel dia del meu cumple, no faig qualsevol any, faig el 18é i m'he adonat que no he fet res a la vida, que només le deixada passar, i això em preucupa bastant perquè ara haurè d'agafar el timo sola d'una vida que potser ni existeix.
18
Adulta?
Diria que no, encara em defeneixo com una nena, imagina't.
Se'm farà dur, això ja ho sè però no hi puc fer més, tantes coses que he passat fins ara que per un número em preocupi...

La teva,

Georgina