L'hivern

No ho arribo a entendre. Com pot ser que estigui amb algù que en un moment pasa de fer-me somriure a fer-me posar seriosa de cop. Te aquest talent que en part l'odio, perquè crec que si estic amb ell és per alguna cosa i per part m'agrada perquè em fa tocar de peus a terra encara que a primera vista ho odiï.
Però si que hi ha una cosa que no comprenc, que m'hagui enganyat amb una altre i que jo sigui tant dèbil per perdonar-lo, això si que no ho acabo d'entendre. Com puc ser tant idiota i a sobre sé que encara estan junts, però és com si no ho volguès veure, que preferiria no saber-ho, per continuar en el meu nùvol.
Però la cosa és que ho sè, que l'he perdunat, que sé que encara estan junts i que jo no ho vull veure, i que quan li pregunto ell em diu que tot s'acabat i que a la que realment estima sóc jo. (Si segur...)

M'ha dit que vol que quedem per l'hivern, jo encantada, el vull veure, abraçar, tocar, però una altre part de mi em sembla que el vol veure per demanar-li explicacions, saber del cert perquè em va fer això, si encara estan junts i abraçar-lo, però desprès, quan les seves expressions el delatin li donarè una plantofada que...   ni la seva mare el reconeixarà. I si no el delaten i em convenç de que tot s'ha acabat amb aquella meuca, li besarè; com si fos el primer cop, perquè em sembla que m'he enamorat un altre cop de la mateixa persona.

L'amor és un instant preciòs que es fa esperar, dura intensament i acaba malament. Però no obligatòriament a d'acabar...

Continuarà....