Etern

I allà estava jo, esperant, esperant algú que mai vindria, que mai arribaria que ni tant sols sabia que l’estava esperant. Per què? Pues la veritat no ho sé.

Em sentia estranya, fins i tot el meu despertar havia sigut estrany. Me despertat uns segons abans que toques el despertador, amb el record de l’angoixa del somni, que és l’únic que em provoquen els somnis, angoixa. Però no recordava res més, no recordava que havia passat o que havia sentit, a part de l’angoixa, i això em frustrava. Normalment el sentiment va disminuint al pas dels minuts desprès de llevar-me però avui ha sigut diferent no disminuïa sinó que augmentava, el somni havia sigut tant fort que no deixava que aquest sentiment s’esfumés com si res. I aquesta emoció ha portat a una de més fort, la impotència que ha acabat amb la soledat. 

Em sento sola, totalment sola. I porto bastanta estona sentint-m’hi. Ara mateix estic sentada al parc mirant com la gent passa i els nens juguen sense ni tan sols adonar-se que els estic observant, semblo invisible i potser això augmenta la meva sensació de solitud.  Això ha portat a que esperi algú, alguna persona que es doni compte que estic aquí sola. I és el que espero. En el fons sé que no vindrà ningú i que quan em cansi m’aixecaré de banc i m’allunyaré caminant fins a casa o ens meus pares segur que ja m’estan esperant. Ells si que m’esperen, però quan dic que estic esperant algú no em refereixo a ells. Ells m’estimen i jo a ells però jo vull conèixer l’altre amor. Per molt efímer que sigui m’agradaria provar-lo.

Al meu costat, a una punta del banc on estic sentada, s’ha sentat un senyor gran; de la butxaca treu una bossa plena d’engrunes i les tira a terra on un grup de coloms ja s’ha agrupat per menjar. Observo el senyor atentament, cada gest el fa amb consciència i reparteix les engrunes pel grup sense amuntegar-les i fa que tots els coloms puguin menjar.

La meva ment comença a divagar molt lluny del banc i del parc, i començo a pensar en com és la vida d’aquest senyor. Pel que sé, ja que porta un anell és que està casat. Per ser un senyor gran és bell, a la seva manera, segur que de jove era un Travolta. I la dona que va aconseguir esposar-lo deu estar orgullosa de tenir un home així al seu costat. O potser no. Potser la dona també és guapa i fan una parella perfecta i tenen fills, i fins, i tot néts. I són feliços.

-Nena, perdona’m- diu el senyor assenyalant la meva sabata. –Un cop de vent ha tirat les engrunes a sobre la teva sabata-

Miro la sabata com si acabés de despertat i hagués xocat contra la realitat altre cop.

-Oh, no passa res- dic espolsant-me la sabata.

-Què fas aquí sola?- em pregunta.

Em sorprèn i no puc respondre, tampoc sé que respondre, en realitat no faig res allà. En aquests casos millor dir la veritat.

-No ho sé, diria que res-

-Està bé això- respon.

És ironia?

-Està bé?- li pregunto.

-Sí, està bé-respon- a vegades va bé no fer res i deixar que la ment viatgi, a vegades la ment sola pot resoldre les cabòries i a vegades no però ajuda a aclarir la ment-

-Sí, suposo que és això el que estic fent, aclarir la ment- dic en veu alta, però més per a mi que no pas pel senyor.

-Quins problemes tens?- pregunta- si et no fa res explicar-los, es clar-

-Oh, problemes?- dic sorpresa, no tenia problemes o potser sí- no, només em sento una mica estranya avui i no sé com he anat a parar en aquest banc-

-I jo també he anat a parar al banc- diu.

Com que no dic res continua parlant.

-Avui també em sentia estrany i, sol i he decidit anar al parc a pensar o desconnectar i per si les mosques m’he emportat una bossa amb engrunes, per dissimular- explica.

-Vostè, també es sent sol?- pregunto astorada, i jo que me l’havia imaginat amb dona, fills i néts. Com podia estar sol?

-Pues sí- respon- Tothom en algun moment de la seva vida es sent sol, per molta gent que tingui al seu voltant, troba que aquesta gent no el comprèn i això fa que la solitud surti, un sentiment que molta gent intenta eliminar amb diners però, en la meva opinió, és bo sentir-se sol de tant en tant així quan estàs envoltat de la gent que realment t’estima els aprecies més.-

Les seves paraules tenen raó, ell té raó. És normal no sentir-se igual sempre, va bé que hi hagi canvis per així apreciar més el que es té.

-Encara que últimament aquest sentiment no marxa del tot- continua parlant el senyor.

-Com és això?-pregunto, no sé perquè però no vull que es senti sol aquest home, sembla bona persona.

-Com que sembla que acabo de fer una nova amiga i això a la meva edat va molt bé, t’ho explicaré- diu el senyor amb un petit somriure als llavis.- La meva dona fa poc que ha mort.

Em quedo parada, que es diu en aquestes ocasions ‘Ho sento’? però realment no ho sentia no coneixia la seva dona, i a ell l’acabava de conèixer.

-Ostres, quina pena- em surt, substituint el ‘ho sento’

-Pues sí, nena- diu.-Però millor així, ara ja no pateix.

-Què estava malalta?-

-Sí, nena i ja sabíem que no li quedava gaire, però vaig estar al seu costat fins l’últim moment, i ho hagués fet mil cops només per tornar-la a veure- diu mirant-se les mans.

-Sí que l’estimava-

-Moltíssim, era, és la millor persona que he conegut mai i la única que va aconseguir robar-me el cor, però va valdre la pena- diu amb un somriure de nostàlgia.-Em va canviar la vida i ella ho sabia quan ho va fer. Encara que al principi no semblava que acabaríem així però gracies a deu que va passar no crec que hagués pogut viure tants anys sense ella. Però ara viure per a ella, perquè li ho vaig prometre.

-Sembla un amor de pel·lícula, l’amor que molta gent aspira i mai troben-

-No, nena, no era un amor de pel·lícula, les pel·lícules es van inspirar en el nostre amor- diu amb una rialleta- És broma, però si era un amor com pocs i em sento afortunat de que m’hagi passat a mi.

-Sí, quina sort- dic suspirant.

-Ui, nena, tranquil·la que a tu segur que també t’arriba- diu suposo que per animar-me- Amb lo preciosa que ets segur que trobes aquella persona que et canviarà la vida. I segur que ho sabràs.

-Jo no estic pas tant convençuda-

-Ets molt jove per pensar així, jo la vaig conèixer amb vint-i-molts anys i no per això ha sigut un amor diferent, la meva experiència diu que els amors eterns arriben quan les dues persones maduren, quan veuen un futur igual i el destí els uneix-

-Però i si no puc esperar tant?-

-Com que no pots esperar tant? Tens tota una vida per davant, tot un munt d’experiències per viure i gent per conèixer i món per veure. No et tanquis en un moment de la teva vida per no trobar una cosa que pot arribar en qualsevol moment, en qualsevol lloc de la teva vida, fins i tot en el teu últim alè. Per què l’amor etern ha de durar anys, pot ser que només duri uns dies, mesos, setmanes però el canvi que l’amor provoca és etern, saps que aquella persona es quedarà per sempre en el teu cor i que ningú el podrà substituir, això és un amor etern i no necessàriament la gent que es casa o viuen junts estan enamorats eternament, segur que estan enamorats però no és aquell amor. No condicionis l’amor, perquè ell és incondicional.

-Pues ja no sé què faig aquí- dic sense pensar.

-Ah, ja entenc. Però petita per esperar en un banc realment creies que vindria?-

-Sí, diria que ho creia una mica-

-L’amor arriba vivint, nena, no esperant, s’espera vivint. Si vius estimes. La gent que espera s’impacienta i no espera odia, odia a tothom i a tot-

-Jo no odio a ningú-

-Ara potser no, perquè no deus portat molt de temps esperant, però arriba un moment que l’espera es fa eterna i la gent s’impacienta, però l’espera sense vida mai porta a l’amor, nena-

-Millor viure què esperar, doncs?-

-Es clar, petita, viu i no perdis aquests temps tant valuós que tens per fer tantes coses i et prometo que ja arribarà-

-Com es pot prometre això?-

-Oh, petita, sempre arriba, sempre, d’això n’estic segur, quan menys t’ho esperis et trobaràs immersa en un amor i també quan menys t’ho esperis l’estaràs recordant-

-Com vostè?-

-Sí, nena sí, i quins records més fantàstics que m’han quedat per mai oblidar- diu somrient.

-Vostè a la meva edat ja ho sabia tot això, o també esperava?-

-Jo a la teva edat, nena, vaig tenir la sort de saber escoltar, igual que tu, i un home savi em va dir el que t’acabo d’explicar-

-Em sento afortunada de que hagi compartit aquest coneixement amb mi-

-I jo em sento afortunat de poder compartir aquest coneixement amb algú-

-No li ha dit mai a ningú?-

-No, petita, els meus fill no m’escolten mai ho han fet, però suposo que qui a la seva joventut ha escoltat els seus pares?, sort que he trobat a una noia per poder-li explicar, que m’escolti i que sàpiga fer d’aquesta explicació un aprenentatge i l’utilitzi sàviament i algun dia li expliqui algú i l’ajudi igual que he fet jo-

-Li ho prometo que ho faré- dic- Té fills?-

-Sí, petita, i néts-

<Ho sabia> dic per a mi mateixa.

Ja era fosc i les faroles del carrer ja feia estona que s’havien encès. Havia de tornar a casa abans que els meus pares es preocupessin i com si el senyor entengués el mateix ens vam aixecar a l’hora i va dir:

-Val, més que marxi i no facis preocupar els teus pares-

-Sí, per cert em dic Raquel-

-Encantat de coneixe’t Raquel, el meu nom és Enric-

-Encantada, i per cert que ja he trobat a la persona que buscava avui-

Entenen a qui em referia:

-Jo també he trobat a la que em buscava-

Somric i em somriu.

M’allunyo d’ell a contracor. M’ha canviat. És això al que es referia quan ha parlat de l’amor etern? No potser, ell és un senyor que m’ha ensenyat que és l’amor des de el seu punt de vista. Però em sento diferent de com em sentia aquell dematí. Però si ho fos segons ell ho sabria perquè aquestes coses es saben.

Em giro un últim cop per veure’l, i potser per fer-li una última pregunta que segurament portaria a més preguntes, però ja no hi és. No hi ha ningú. I marxo cap a casa.