Shock (part 3)

El primer que veig en molts dies de veure el sol i el temps passar són els preciosos ulls d'en Finn mirant-me. No ens feien falta paraules, les nostres mirades parlaven soles. Fins aquell moment no m'havia donat compte de com l'havia trobat a faltar, de com sola em sentia i que era ell el que m'omplia.


-Quin dia és?- li pregunto.
-Han passat 6 dies- diu, sabia que volia saber.-Té, menja- em diu, donant-me un tall de pa.
-Hi ha aigua?-
Em dona una ampolla petita d'aigua i me la bec tota sense respirar. Quant acabo em sento una mica millor encara que el coll em fa una mica de mal per tenir-lo tant ressec. 
Mengo el pa, i no diem res. Però sé que li agradaria saber que m'ha passat, però no en vull parlar i ell tampoc pregunta.
-On és la teva família?-em pregunta.
-No ho sé, realment, l'últim cop que recordo haver-los vist estaven a casa-
-Tots?-
-A que et refereixes?- sé cap on vol anar i no m'agrada
-A si tothom estava bé-
Em deixo anar, amagar coses d'en Finn mai ha sigut el meu fort tampoc.
-El meu germà ha mort, va morir en aquella estúpida guerra fa 6 dies, no ens volen tornar el cos, sobretot perquè està tot mutilat, però els meus pares el volen enterrar com deu mana- continuu això no ha sigut l'únic que em va fer entrar en aquell estat.- el meu altre germà en una de les cartes ens explicava com la guerra empitjorava i que aviat arribaria aquí, el meu pare es preparava per anar a lluitar al costat del seu fill, deixant-nos a la meva mare i a mi aquí. La meva avià que viu a la frontera va morir per un atac bomba i ens vam enterar el mateix dia que la mort del meu germà.- Paro, noto les llàgrimes baixar-me per la cara i estic mirant les meves mans. 
-Ho sento- em diu -I en Fred, que tal?- 
En Fred era el meu novio que va marxar i desde llavors no he sapigut res d'ell.
-Ho vam deixar i ja no sé res més- contesto.
-Així que la guerra se'ns apropa-
-Sí-
-I no hauriem de fugir, doncs?-
-Prefereixo morir que deixar la meva llar-
-Aquestes paraules són molt dures-
-És l'únic que tinc-
-No, no és l'únic, també tens els rècords i la gent estimada-
-De gent estimada només me'n queda la meitat i els rècords marxen igual que el temps-
-Però se'n creen de nous-
Em callo i el miro els ulls, preguntant-me si estaria disposat de deixar enrere tot el que té tota la seva infantesa per fugir de la guerra, sense lluitar.
-Ja sé que això de fugir, sembla de gent dèbil, però quin mèrit hi hauria en que em matessin, i ara mateix haig de cuidar de la meva mare, no puc deixar-la i anar a la guerra això ja ho va fer el meu pare i no tornarà-
-I les teves germanes que no la podrien cuidar?-
-No ho saps, les van enviar a la guerra com a infermeres pels seus coneixements, desde llavors no en sabem res d'elles.-
-No ho sabia-
I jo soc la que estava en shock ho hauria d'estar ell, ell ha perdut a més gent i ha patit més i jo sóc la covarda que m'amago al meu interior sense deixar que res de l'exterior m'afecti.