De petita vaig plantar un arbre, una llavor, una petita llavor que contenia una vida d'una immensa forma i excel·lència. A poc a poc, l'arbre anava creixent en el petit jardí de davant de casa meva, creixia amb mi, els anys ens passaven als dos.
Ara mateix l'arbre es tan alt com la finestra de la meva habitació d'un segon pis. Al llevar-me i mirar per la finestra el contemplo per saber en què ha canviat durant la nit, si ha crescut, una fulla de més, una flor que s'ha obert,... Sempre veig alguna cosa diferent que em mostra que és un nou dia, diferent del d'ahir.
La meva llavor ara era un arbre un preciós arbre que contenia molta vida i anava d'acord amb l'estació de l'any. Un cirerer magnífic on les seves flors em sorprenien cada primavera i cobrien el terra d'un color rosat que m'agradava fotografiar.
Porto bastants dies sentada al seu costat, em nego a menjar i a estar amb gent. No vull estar amb ningú no vull tornar a sentir només vull quedar-me sentada allà mirant l'horitzó amb la ment completament perduda en algun indret més càlid que el meu cor. M'agradaria no sentir-me tant buida. Suposo que a l'horitzó estic buscant alguna cosa que em faci tornar a sentir viva i amb ganes de viure, però no ho trobo només hi ha un rècord que ve i va, el rècord de que mai més tornarà, el rècord de que sé que no tornaré a sentir alguna cosa per ell, el rècord de que ja no està ni estarà mai més al meu costat.
Prefereixo estar sola que veure com tots els que he arribat a estimar marxen, i em deixen cada cop més sola, perquè no vull sentir aquest dolor que em trava el pit i no em deixa respirar i em dona ganes de plorar. Prefereixo no estimar, així no trobaré a faltar, així no tindre ganes de plorar ni sentiré mai més aquest dolor. Però em sembla que això és inevitable i tornaré a passar-hi cop rere cop.
Durant tots aquests dies que he estat absent el meu veí ha vingut cada dia i m'ha fet companyia sense esperar res a canvi. Només esperava que se'm passes sense cap presa m'ha deixat fer i m'ha donat suport només per està sentat allà la majoria del temps mentre que jo no m'he mogut de lloc en dies. Només marxava instants per anar a buscar menjar i anar al lavabo cosa que jo no he fet encara, però no ho trobo a faltar. Només trobo a faltar a una persona que sé que mai tornarà. El sentia llegir de lluny però no amb gaire claredat, portava temps fent-ho però no m'havia donat compte fins que vaig reconèixer el llibre i una frase em fa fer tornar a la realitat a un món feliç, em va donar esperances i la força necessària per continuar. <L'amor és com el vent, no el veus però el pots sentir, Nicolas Sparks>
-Hola, Finn- són les primeres paraules que em surten desprès de dies callada i quieta. Continuu mirant l'horitzó però sé que una cosa ha canviat, torno a sentir fred i tinc les extremitats adormides de tants de dies en la mateixa postura, però només noto amb una intensitat nova per a mi la mirada de sorpresa del noi del meu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada