Sempre hi haurà un record que et farà plorar.

Creia que sabia acabat tot, que tot el que em quedava era començar altra vegada perquè del passat ja no em quedava res i intentava oblidar els rècords que un dia em van fer feliç i em van entristir. Començar de nou és el que tocava però en realitat el que volia era que el temps passat em golpejès un altre cop i tornar a viure aquelles experiències que ara era millor oblidar, menys mal, menys maldecaps.
Volia una segona oportunitat que mai tindria per poder viure un altre cop encara que fos cometen els mateixos errors, però aquesta vegada aprendria, n'aprendria d'ells.
L'aigua de la pluja em queia cara avall, dissimulant les llàgrimes dels meus ulls, ningú veia a la noia palplantada davant la tomb de la seva família, que era jo. tothom passava de llarg, a ningú no l'importava que estigués sola i no sabes on anar ara o que fer.
Cansada d'estar dreta em vaig seure allà davant, just al lloc on havia estat dreta i vaig contemplar l'inscripció al màrmol altre vegada. 'Els coneixements i l'amor és tot el que em podrieu haver donat i ja ho heu fet'. L'havia pensat i escrit jo, eren ells. Jo ara havia de viure sense ells i per a ells i això em dolia immensament, no em quedava res ni ningú.
L'endemà al matí aniria a viure amb els meus padrins, un senyors que només havia vins un cop, el dia del meu bateig, que no recordava. No sabien ni dignat a venir al funeral, era la única persona viva present que hi ha anat, a part del cura. La resta de la meva família, avis, tiets, cosins,.. ja feia temps que hi eren, al cementiri.