A terra

Aprens a creixer a mesura de caure, caure i caure. Aprens estimar a mesura de que tothom t'ignori excepte els estimats. Aprens a madurar a mesura de riure't de tu mateix i aprens a oblidar a mesura que... mai oblides. Ningú, res, s'oblida per molt que ho vulguis només aprens a conviure amb això i aprens a deixar que les coses no t'afectin, sense sentiments, freda. Així es supera una dificultat en el camí? O hi ha alguna altre manera millor?
Cada cop que caus i et rendeixes és en definitiva un signe de debilitat per a molta gent, però quant portes tant de temps caien arriba un moment que se't fa tant difícil aixecar que prefereixes quedar-te a terra i plorar, plorar per tot i plorar per res. Però encara que no ho vulguis, només per el fet d'estar viva t'aixecaràs i faràs tot el possible per continuar caminant per sempre.
O fins que et tornis a caure.
Estic en aquell moment de dir ja està, para de plorar i aixeca't aixeca't per a tota la resta de gent que t'ha fet feliç, aixeca't i comparteix amb ells millors moments, aixeca't i estima, aixeca't i riu, aixeca't i viu.