Shock (part 2)

Portava dies sense menjar, ni moure's, en realitat no feia res de res nomès mirava a l'horitzó amb la vista completament perduda. 


Vaig veure-la sentar-se sota el seu arbre preferit i quedar-se així, immòbil. Al principi pensava que quan es fes fosc s'aixecaria i aniria a dormir, però no ho va fer es va quedar tota la nit allà sentada, no sé si realment va tancar el ulls en algun moment i va quedar dormida, però ho dubto. Ella ja no hi era, havia marxat en un lloc amagat de la seva ment i no sé si tornaria. 


Desprès de donar-me'n compte vaig decidir fer-li companyia, perquè sàpigues que algú estava amb ella i que no estava sola i perquè, sobretot, volia que tornès. De petits havíem sigut amics, i els anys ens havien distanciat, de tant en tant parlàvem però no era com abans.


I ara això, trobar-me-la així era insuportable, però la seva família ara tenia altres problemes i casi no li feien cas, trobava que era el meu deure acompanyar-la. No sabia ben bé que havia passat per fer-la tancar d'aquesta manera però ho superaria, era forta i no es rendia mai, i ara tampoc ho faria. Però, tot i això, necessitava el seu temps i procuraria estar sempre al seu costat, no sé si ajudaria però tampoc li ho podia preguntar.


Com que tampoc tenia res a fer allà sentat amb ella procurava portar algun llibre i li llegia en veu alta, no sé si em sentia però això també m'ajudava a no sentir-me tant sol i era com apropar-me a ella. De petits era ella qui em llegia, tenia una veu tant dolça i pronunciava tant bé per a la seva edat que moltes vegades la obligava, per dir-ho d'alguna manera, a llegir-me, ara li tornava el favor.


Passaven els dies i ella continuava igual, no menjava i això em preocupava, només la deixava sola per anar a buscar el menjar, però ella mai es movia ni provava la seva part. No podria continuar gaire més temps així, però tampoc sabia ben bé que fer, ho havia de superar i ho faria sola. Per això vaig triar el seu llibre preferit i ja l'estava acabant.
-L'amor és com el vent, no el veus però pots sentir-lo- llegia. Sabia que alguna cosa havia canviat. No es movia però ja ho sabia abans que digues res.
-Hola, Finn- diu, amb veu clara, sense deixar de mirar a l'horitzó ni moure's. Però sé que ha tornat i em quedo mirant-la sorprès de que hagi dit el meu nom. Sap que sóc aquí ho ha sapigut sempre. 


I sé que esperava que l'ajudes a sortir i ho he aconseguit.