Abrazos

Una cosa tan simple como abrir los brazos y rodear a otra persona con elos puede solucionar grandes problemas o, si más no, puede ayudar. Pero parece que hoy nadie me quiere abrazar y estoy destrozada por dentro. Supongo que romper una ilusión duele tanto como un corazón roto.

No soy la más atrevida ni la más guapa pero tengo sentimientos y ahora mismo estan rotos, estoy rota y no hay nadie a mi lado.

¿Alguien me ayuda? ¿Un abrazo?

Georgina

Indiferencia

Tant difícil és estimar-me? Tants dubtes que no sé resoldre, sembla un concurs d'haver-ha qui sap ser el més indiferent quan hi ha tantes coses que m'agradaria aclara. Però ara l'únic que puc fer és evadir-me, no pernsar en aixó i deixar que les coses marxin, segueixin el seu curs i arribar a un lloc on hi trobi totes les respostes. 
Un lloc que ja coneixo però està mig oblidat a la memoria, on hi trobarè la meva història, el meu jo reflectit en un vell mirall que un dia va ser nou i lluminòs.
Un mirall que em va ensenyar qui era i que hi feia aquí. 
Ara les eves respostes estan oblidades en el lloc de la meva ment on van les coses perdudes un lloc difícil d'arribar però no impossible. Un cop hi ets recosrdes tot el teu món i allà és on està la resposta a la pregunta que acabes d'oblidar perquè la memòria té aquests truc de fer-te desapareixer malsons, somnis i rècords, per de tant en tant, mostrar un fragment que et pot ajudar a viure o et pot generar encara més problemes per resoldre, però sempre és un fragment de la teva vida passada, ja que el cervell no inventa res només canvia l'ordre.

T'estimo,

Georgina

Timidesa versus el que realment vull fer

Estava sentada davant d'ell, sentint-me impotent; una impotencia que m'havia fet jo mateixa amb la meva estùpida timidesa. Volia, volia i no he pogut fer perquè sóc inútil.

Ara aquesta impotència no em deixa ser feliç, no em deixa que dormi tranquil·la. Nomès faig que pensar en el que podria haver fet i no m'he atrevit. Amb la seva presencia dins meu sense poder expressar-la.

Vull deixar de ser una noia tímida, vull deixar de sentir-me així per culpa de la meva estùpida timidesa. Vull se la noia que va superar la seva por. Vull ser la noia que ja no és tímida.

Vull ser la noia que s'atreveixi a aixecar-se, caminar cap a ell i dir-li 'hola', encara que tothom estigui mirant.

Amor

Estic orgullosa de ser qui sóc. Sé que vull ser i com ho puc ser-ho. Sé el que m'agrada i ho faig. Sé qui sóc. No em falta res, estic completa, tot està dins meu i no necessito la meva altra meitat ni la meva persona ideal perquè no sóc una meitat, mai ho he sigut, sóc un tot.
Això és el que haurien d'ensenyar i no que hem de buscar a una persona que ens completi perquè realment no pot, aquesta persona no existeix. I tothom sap que és l'amor i tothom l'ha sentit i encara el sent, l'amor per la família, els amics, els animals, les plantes i molts més amors i el més important de tots, l'amor que sents per a tu mateix, l'autoestima.
No només existeix un amor, n'existeixen varis i l'amor no és només l'amor de parella, no!. Hi ha molts més amors.
Però en la societat que vivim sembla que aquest sigui el més important i si no tens parella ets un bitxo raro. Doncs jo estimo i sóc estimada, sé que és l'amor i mai he tingut parella, tenir parella és amor però també són altres coses.

I si tenir parella i enamorar-se és sinònim de despendre d'una altra persona per sentir-te complet estàs molt equivocat. Tu ja ets complet i no hauries de dependre de ningú. Però hi ha molta gent dependent d'altres i aquestes altres dependent d'altres i és el cicle viciós de la nostra societat, dependre els uns dels altres i fer el que tothom fa (estic anant a un altre tema...) Tornant al inicial:
T'estimes?

Molt d'amor,

Georgina

Laberint de sentiments

Estic perduda en un laberint de sentiments i no sé com sortir-ne. Girant la cantonada cada cop m'envaeix una onada de rècords, normalment de persones que em fan plorar, cridar i desesperar-me per la impotencia. No sé com sortir-ne, estic immersa aquí dins tancada i perduda i sobretot sola amb mi mateixa.

El rècord del meuy avi ha sigut el més dolorós, tants mesos patint tots i sense poder-hi fer res, volia cridar d'impotencia perquè la vida és injusta però, per això, no vull perdre l'esperança ni l'amor que tinc posat a algunes persones d'aquest món, perquè encara que sigui injust vull estimar com ningú, riure de veritat, plorar d'alegria, somriure per tot i sobretot trobar la meva felicitat envoltada de tota aquesta gent que estimo, adoro i trobo a faltar de tant en tant.

És per a ells que vull sortir d'aquí, d'aquest laberint d'aire que està dins el meu cap i em provoca molts dubtes.
I com tot en la vida hi ha alts i baixos, i jo, com sempre buscant l'equilibri entre l'amor i l'odi, la tristesa i la felicitat, la companyia i la solitut.

No penso oblidar res, ni ningú per molt de mal que faci. Estic viva i estic orgullosa de ser com sóc i de tot el que he viscut.
I tu tambè hauries de sentir-te així orgullós de tu mateix i capaç de tot.

T'estimo,

Georgina

Missing

I had this one object that he gave me before he was gone. I've kept it in a safe place since now that I've found it again when I was looking for a book in my room.

I really didn't remember when I put it there or why, but seven years later I find it and a wave of memories hit me again and make me cry. How could I forget how much I missed him?

He really left a mark on me and now I remember, remember those talks relly late at night, those eyes that looked me like I was the most beautiful creature ha had ever seen; he was for me. Those dreams we shared, like going to live in front of the sea to wake up at its immensity and have a really high glass roofs so at night see the stars above us, like sleeping under the universe. And studying arts in the same college so we wouldn't miss each other and be together.
Or travelling to Italy and seeing dolphins somewhere and jumping in parachute. So many things we had to do. And now there waiting somewhere in my memories without being done, I can't do them alone it was a dream, dream by two and one of them now is gone.

I have to get out of here I can't bear it anymore it hurts to much. I drop the object, the little glass dolphin that he bought me that same summer that he left; it breaks in a thousand pieces just like my heart and I go out running fast, really fast with tears in my eyes, not seeing realy nothing, no one. I don't hear the people at the streets either the cars. I just run I want to escape from those feelings, from this pain that I can't suffer again. It was very hard when it happened and I don't really want to go through it again.

I'm tired and I can't barely breath. I stop to see I'm on the cementary. Why? Why have I run to here? I can't. I can't do it again. Why now? 
Crying I enter and go directly to him. I fall in my knees in front of him and covered my eyes; crying and sobbing I really can't control it.

In memoriam of Jared Johnson. September 21st, 1990 --- July 23rd, 2006. 
Never thought we would be apart, I thought we would have forever, your always though will be in our hearts, my hero, my son, and the best big brother and friend. You will never forgotten.

'I miss you', I whisper out loud and stayed there with him forever.

 

New Girl

New Girl is a comedy series writen by Liz Meriwether, which featurees a young ensemblance cast and takes a gresh look at modern relationships.

REVIEW:
 After a break-up, Jess Day, needs a new place to live. This leads her to a great loft, and three single guys she's never met before. But she moves in, and with her upbeat personality, unique sense of self and the unlikely support of her new roommates, she learns to move on.

Nick is the most grounded of her new roommates...and also the most jaded. A law school dropout, he spends most of his time hiding his feelings under his hoodie and tending bar. Schmith is a hustling young professional who's pretty proud of his own abs. Winston is an intensely competitive former athlete who doesn't know what to do next - but whatever he does, he wants to win it.

Rounding out the group is Jess' childhood best friend, Cece. A model with a killer deadpan, Cece is extremely protective of Jess and the target of Schmidt's inept passes. As their relationships progress, these five realize they need each other more than they thought they would and end up forming a charmingly dysfunctional - or strangely functional - family.
 
Zooey Deschanel as Jess, Max Greenfield as Schmidt, Jake Johnson as Nick, Hannah Simone as Cece, Lamorne Morris as Winston.

This series make my day, there's such a meaning in all of them it make me see the bright side of life and I adore them.  Sometimes I wish I could be as strong and brave as Jess and have this unique personality, just like hers to live in a different way and see a different world around me.

Her unique self make people love her, because she doesn't hide from anyone and anything and that is a thing that I would love to learn about her. And all this is explain in the most comical and best way to show true feelings without making them boring and hard to read.

It's just like and open book, ready to love everyone even though she was once heart broken, she hasn't slosed up from finding love again, hopefully a better love that will help her cope with everything and make her the most happy person.

 

Hope you enjoy,

Georgina

Confiança

Quan les coses comences a anar malament és quan realment pots veure en qui pots confiar. 

Suposo que sempre hi ha algu allà per a tu algu que li importes i que et trobaria a faltar si tu faltessis algun dia. Però no entenc perquè és tant difícil donar-ho a coneixer, si donéssim a coneixer-ho potser no ens sentiríem tant sols en alguns moment perquè pensaríem en aquella persona i això ens mantindria vius i més o menys contents. 
A tothom li agrada saber que li importa a algú, és com les abraçades o els petons a tothom els hi agrada sentir-se estimat però no sempre es mostra, per mala sort.

La meva manera de donar a coneixer a la gent que m'importa és passant temps amb ella, deixar-m'he coneixer, no amagar coses d'ells, trobo que quan més sap una persona, més em coneix i entén; i això és una cosa que a vegades em fa por. Però deixar-m'he coneixer és una manera de donar-los com una part de mi i desprès creo un vincle i em preocupo per ells. Però no sé si ells es preocupen per mi, i això depèn de com dol, perquè no sé si l'interessa o si només ho fa veure.
Suposo que el temps m'ho dirà...

Confio amb molt poca gent i això no sé si és bo o dolent i si realment confio amb persones que hauria de confiar o no. A vegades em pot més el cor que el cap en temes de confiança i deixo que gent a la que realment no importo em conegui i jo agafo confiança per després trencar-la i haver de començar de nou.

Suposo que hi ha algu a qui realment li importo i que no me n'he adonat, em solen passar aquestes coses, i encara que no sé qui és; serè feliç pels dos i que sàpiga que li desitjo el millor.

T'estimo,

Georgina

Somia

Necessitava evadir-me durant una estona. No suportava més està amb mi mateixa, és com si em faltes alguna cosa ja fa dies que ho noto i no sé què és, només sé que la trobo a faltar. Intento no pensar-hi, perquè quan hi penso em vinc a baix i això no pot ser; hauria de ser feliç, no tinc cap motiu per no estar-n'he ho tinc tot i més del que podria haver imaginat mai.

Però aquesta intuïció que tinc, no sé que serà; vaig sentir a dir que la intuïció era com la teva experiència viscuda que et donava com pistes de que ja sabies la resposta inconscientment. Doncs serà que inconscientment sé que trobo a faltar ara només fa falta que sigui conscientment per que aquest sentiment desapareixi.

La manera més adient per evadir-me en aquell moment ha sigut dormir pensar en un món paral·lel, somiar.
Trobo que això de somiar està molt infravalorat, sempre he cregut i encara crec que somiar és la millor manera que tenim els éssers humans per viure bé, per aspirar a més, per fer coses que ens agraden, per imaginar millors situacions i sobretot per ser creatius. I avui en dia està molt infravalorada, trobo que cada cop hi ha menys gent que somia menys gent que té aspiracions, metes o coses que els facin feliç i trobo que això és molt trist. Tothom hauria de poder somiar i viure el seu somni per lo menys un cop a la vida!

Ja no dic que imagini coses millors, ni que s'inventi un món on ell és feliç, sinó que somii en coses que vol fer, en coses que realment el farien content fent-les i les faci. Encara que la gent parli malament d'ell, encara que es senti sol, encara que vegi que no dona cap fruit, si realment t'agrada, no hi ha de fer res l'altre gent és teu només teu doncs que realment ho sembli. No facis una cosa per agradar els demés. Fes una cosa per agradar-te a tu mateix i somia, somia cada nit sobretot, però també durant el dia no deixis mai que la vida et mati els somnis mai.


T'estimo tal i com ets, no canvis mai

Georgina

Nena petita

true love only exist in fairy tales, blablabla what ever and what if I lived in a fairy tale that 

would change all of it.

Qui sóc?

No encaixo enloc, per molt que busqui i intenti ser jo mateixa no acabo d'encaixar, sempre em falta alguna cosa sempre em sento fora de lloc, i odio sentir-me així.
Necessito explicar-ho a algù però no se com fer-ho i no se a qui dir-li. M'agradaria tenir alguna forma de treure això i que em sentis orgullosa de mi mateixa. Que per un cop fer una cosa que m'omplís i m'ajudes a sobreviure aquí, en aquest lloc que m'ha tocat. Potser hauria d'haver nascut en un lloc on no m'ho haguessin dit tot el que s'ha de fer ni com s'ha de fer en un lloc més natural potser pensaria en altres coses i com sobreviure i no tant en aquestes coses que per mi ara són importants però potser realment són problemes tant insignificants que ningú es preocupa de resoldres perquè realment no interessa, a ningú li interessa.

Potser hauria de buscar una manera d'encaixar en mí mateixa abans d'encaixar en aquest mñon. Aprendre realment com sóc i perquè sóc com sóc i després tenir el valor de demostrar-ho, i ensenyar-ho a la gent que em miri.

Estic feta un embolic en tot en tot el que faig dic i visc i no se què fer realment.