Segona història. Capitol 3:
Miro el sol com va desaparaixent darrera les muntanyes més llunyanes, deixant enrera un vel de colors, de mil colors que s'acaba amb la foscor.
Vaig veient com cada cop em reflexo més a la finestra, per la llum encesa de dins l'habitació i la foscor de fora, transforma la finestra en un mirall i no m'agrada. No vull veure la meva cara de desesperança reflexada, no vull sentir-me pitjor del que em sento ara per no anar a buscar el que realment vull, el que realment desitjo.
He perdut tantes oportunitats que ja he deixat de contar-les.
L'únic que puc fer ara és viure i imaginar-me la meva viada d'una altra manera, encara que això provoqui deixar de viure la realitat.
Prefereixo això a sentir-me amargada i desconsolada, cosa que se'm veu a la cara i es reflexa a la finestra on em miro els meus ulls intensament, provocant que el vidre s'enteli sota el meu nas i al voltant de la mà que toca la finestra desitjant fugir.
La finestra sap molt bé com em sento, i ja ho deu saber de memòria.
Això que aquesta cara no és cap novetat per a ella.
I ja em diu que la vida la fas tu, que ets tu la que ha de viure la realitat al màxim i no amagar-se en la imaginació, però no en sé, em fa por, no m'atraveixo a afrontar-me al món. Sóc covarda i el fet que ho sàpiga és el que em desespera més. Per que`no ho soluciono?
Per deixar de sentir dolor emocional em dono un cop amb la realitat que tinc més a la vora, la finestra i per un moment m'oblido de totes les meves covardies pel dolor físic obtingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada