Per què m'ignoren?

Allà el trobo al mig del carrer al cap de dos mesos de no veure'l ni parlar amb ell. Sembla diferent. No vull que em vegi, ara si que vull ser invisible; amb tot el que m'ha fet sentir en dos mesos de la seva absència i ara que? voldrà que faci com si no hagues passat res? Doncs no. M'ignora doncs que ho continuii fent-ho. Odio que la gent em deixi de banda potser no sóc la noia més extrovertida ni la més divertida, ni la que parla més i diu les coses més interessants però tinc sentiments encara que la gent cregui que sóc freda com una roca i odio quan juguen amb ells.

Canvio de camí i m'en vaig a donar la volta per no passar pel seu costat però sembla que m'ha vist:

- Georginaa!!- crida corrents darrera meu.
No em giro. No em vull girar. No vull, no vull, no vull. Noto la seva mà a la seva espatlla. No vull. No vull. No vull.
-El que no vols?- em pregunta.
Ho estava dient en veu alta? No vuuuull.
-Deixa'm- dic apartant-me del seu tacte.
-Què et passa?- em pregunta.
-Què em passa a mi?!- dic intentant no cridar - Què et passa a tuu!- i començo a còrrer.
-Atura't!, Georgina!- m'atrapa amb facilitat no puc còrrer amb llàgrimes als ulls.
-Deixa'm!, Per què no m'ignores com has estat fent tots aquests mesos!-
-No t'he ignorat; estava enfeinat-
-Ja es clar estaves enfeinat les 24 hores del dia-
-Doncs si vale!-
La ràbia em fa còrrer més depresa i m'allunyo d'ell de tot.
M'adelanta i es posa davant meu per aturar-me.
-Per què estas tant borde?-
Borde? Jo? Però... Com? Veig impotent com s'allunya de mi i no hi puc fer res perquè sóc una borde perquè ell m'hagi ignorat.
Em caic de genolls a terra al mig del carrer. No em vull moure d'allà, vull que m'atropellin i no tornar a sentir res. Serè freda, morta.
Un cotxe pita però no li faig cas, no em vull moure vull que em passi per sobre.
-Però que fas?- ha tornat.
-Deixa'm- dic amb les mans tapant-me la cara tocant el terra.
-Mou-te, estàs al mig-
-No vull; vull morir-me-
-Però que dius, aixeca't-
-Deixa`m; vull morir-
M'agafa pel braç, em fa mal i m'obliga a moure'm.
-Deixa'm- dic plorant.
-No vull-
-Si vols, ja ho has fet tothom ho fa, tothom m'abandona-
-Mentida-
-M'es igual deixa'm-
-Què no penso deixar-te!-
M'aixeco i em poso a còrrer un altre cop. Caic a terra. I em poso a plorar, no pel mal que m'he fet si no per tot.
-Ja està- em bressola- Estic amb tu-
Encara em poso a plorar més entremig dels seus braços, que em consolen.