Estava tant enfadada que el cop que em vaig donar va ser molt més fort del que em pensava i em va sortir un nya-nyo vistòs que el primer cop que me'l vaig veure em va provocar riure malgrat el mal que em feia.
Això em va consolar una mica, al menys no havia perdut el riure. La finestra ja em va avisar, però no li vaig fer cas, no vaig fer cas a res i una part de mi ho va trobar una bona idea, com una mena de càstig.
El dia, avui, es veu content a través de la finestra, hi ha un cel serè i el sol dona colors al paisatge d'afora. L'arbre avui té un aspecte alegre i molt verd, potser desprès m'hi passaria i estaria una estona amb ell, em consolava i m'ajudava quan ho necessitava. I em feia veure un món nou una mica com la fistra, que em mostrava el món que desitjava i potser no arribaria mai, l'arbre em mostrava la realitat i m'ajudava a pensar, em deia possibles solucions que m'ajudaven a viure el dia a dia.
Ara estava estirada al llit de sobre de la llitera que era casi de la mateixa alçada que la finestra. Si m'estirava panxa enlaire veia el cel i els ocells però si em posava de costat podia veure tota la marevella del món d'allà fora. Veig com el sol s'enlaira i obro les portes de la finestra a poc a poc sense fer gaire soroll per no despertar a la meva germana que dorm al llit d'abaix.
L'aire fresc del matí entra des d'afora, en aquest matí primaveral.
Tanco els ulls i deixo la ment en blanc nomès em concentro en l'aire que em toca la cara suaument i m'acaricia els cabells.
Deixo la meva ment lliure a la imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada