Tanca els ulls i...

Tanco els ulls.
Sota un arbre, en un banc; amb ell al costat. Estem molt aprop mirant-nos l'un a l'altre quasi noto la seva respiració, s'acosta, ja sé que vol fer i aparto la cara rient.
- no puc- dic rient.
- si que pots, va- contesta, em gira la cara i el torno a mirar. - tanca els ulls.-
Ho faig i cada instant el noto més i més aprop, ja quasi em toca. I em besa, suaument.
Quan ens separem, quan ja no el noto, obro els ulls, m'està mirant i jo el miro a ell.
-es enserio?-
-em sembla que sí-
-tinc por.-
-de que tens por?- pregunta.
-d'això-
-de l'amor?-
-si, de tot. Del que m'està passant i del que passarà. Sempre, durant tota la meva vida he vist i he viscut les experiències dels altres, i de meves quasi no en tinc cap. Però aquesta és una que mai oblidaré perquè és totalment meva i teva. Però encara tinc por, sobretot si això no és etern i s'acaba-
-tens por de que s'acabi?-
-no. Tinc por a quedar-me sola. Tothom viu la seva vida mentre jo estic mirant, tothom té la seva vida i jo en alguns casos formo part d'ella però no en tots i tinc por que tothom faci la seva vida i jo no pugui i que em quedi totalment sola. I quan se'n vaguin per sempre i quan jo me'n vagui per sempre a qui hauré fet feliç. Jo no vull anar-me'n fins que no hagi donat tot el que puc donar en vida. Tinc tant d'amor, carinyo, solitud, enyorança, esperança, felicitat i fins i tot odi dins meu que no vull que es quedi amb mi quan em mori vull donar-lo.- Mentre deia això em queien les llàgrimes galtes avall, mai havia obert el cor així a ningú.

Obro els ulls; ja torno a parlar sola.

Records

Una línia suau en un paper de color, posat sobre una taula vella de fusta i deixat allà. Té una capa de pols. La bombeta penjada per un fil que il·lumina l'estança comença a fer pampallugues. Apart de la taula també hi ha un moble amb llibres també vells i una cadira amb el raspatller caigut.

No se com he arribat fins aquí pero mirant la línia del dibuix em ve a la memòria l'hivern que vaig pasar amb ell, com que quasi tot el dia estava nevant, no sortiem gaire i ell aprofitava per dibuixar. 

Mentre ell ho feia jo aprfitava per escriure histories que seguidament li llegia i em donava la seva opinió, que a mi em servia per donar els últims retocs a la història.

Passavem les tardes fredes aixó, a la vora del foc i quan deixava de nevar anavem a patinar al llac glaçat que teniem a vora la casa.

Una nit va marxar la llum i vam anar a dormir d'hora perquè no teniem moltes espelmes. Ell no podia dormir i mentre jo ja estava estirada al llit, va encendre l'últim tall d'espelma que quedava i va dir:

-amb aquesta llum ets la criatura més maca i màgica del món-

-no diguis bestieses-

-que si! i no vull oblidar aquest instant, mai-

Mentre deia això va treure el bloc de dibuix i la plumilla amb la tinta i va dibuixar aquesta línia. L'espelma que quedava s va apagar, deixant l'habitació a les fosques i el dibuix inacabat, per sempre.

L'endemà al matí, vaig rebre una trucada; el meu germà havia tingut un accident i tenia que tornar a casa urgentment.

Vaig prometre que tornaria tan bon punt pugues i que procuraria que fos aviat, però les coses es van complicar i...

Cinc anys més tard he tornat a la casa buscant-lo, però l'únic que he trobat a sigut la porta oberta, quan de sobte la bombeta, l'únic aque i·luminava l'habitació, es fon.

A les fosques intento trobar una espelma o alguna cosa per fer llum, però no trobo res. Me'n recordo del mòbil i el trec, però té poca i bateria i fa poca llum. Intento trobar la porta per poder sortir d'aquella casa, sense exit; per molt que ho intenti, i començo a tenir por i a posar-me nerviosa; mai m'ha agradat estar sola en un lloc fosc. Em comencen a caure les llàgrimes i en l'únic que puc pensar és en ell, el veig; la seva cara, el seu somriure i deixo de plorar.

L'estimo.

S'acosta a mi i m'agafa la mà i em fa aixecar, veig que m diu alguna cosa però no el sento nomès el puc mirar. Ha canviat, és més gran del que recordava, però no tinc por, ara ja no.

Em porta a fora de l'habitació a un lloc més il·luminat.

-estas bé?

Jo nomès l'observo, no em surten les paraules. Porto cinc anys sense veure'l i encara no em crec que el somni sigui tan real, trec la mà i l'intento tocar pensant que desapareixeria, però no; li noto la galta, el coll, el pit, està allà amb mi.

-que tens?

El miro als ulls i veig que ell tambè m'observa.

-ets tu?

-i esclar que sóc jo, qui vols que sigui? Per cert que fas aquì?

-he tornat, com et vaig prometre. No ha passat cap dia en que no hagui deixat de pensar amb tu i per fi estas aquí un altre cop al meu costat.

Desde baix es sent:

-baixes o no? Portes molta estona adalt- és un veu d'una dona.

El miro sorpresa.

-em pensava que no tornaries, ha passat molt temps, em pensava que t'havies oblidat de mi, de tot.

-però si t'ho vaig prometre

-les promeses quan s'és jove són diferents

-pues les meves no ho eren

-haig de marxar

El vaig deixar anar. No diuen que si estimes algú l'has de deixar anar?

Serè tonta el vaig deixar marxar.

L'observava mentre s'allunyava de mi i una paraula va brotar de la meva boca i va sortit de forma contundent però en un xiuxiueig.

*****t'estimo*****

Ho va sentir pequè tot seguit es va girar amb cara de patiment i em va dir:

-no puc

I va marxar amb l'altre.

No em podia moure estava a dalt de l'escala i em vaig bloquejar. Havia estat esperant l'amor de la meva vida cinc anys i mentre l'esperava ell estava disfrutant amb una altre.

Era ben entrada la nit i no tenia on anar. Em passava pel cap tirar-me per les escales i quedar estesa a terra per tota l'eternitat; però tenia l'esperança, el desig de que tornaria. 

No ho va fer.

Tens alguna idea?

Mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera però i si m'agrada escriure?
Jo sempre havia cregut que acabaria sigent artista perquè desde sempre que m'ha agradat pintar, dibuixar i fer manualitats, sobretot, aquelles que quedes empastifat de cap a peus, però l'escriptura?
Fa poquet que me aficionat de valent a la lectura, i em sembla que quan més llegeixo més ganes tinc d'escriure i més ganes tinc d'expressar els meus pensaments i el meu jo interior.
Però és una tasca difícil la meva, perquè estic segura que els estudis que he triat (els artístics) són els que m'agraden i m'ha apassionen i si m'he equivocat i la meva vocació són les lletres i no les arts?
Com se sap això?
M'agraden les dos coses, perquè les dues amb maneres completament diferents m'ajuden a expressar-me i a saber que hi ha altre gent com jo i que no estic completament sola en aquest món.
Però les lletres i les arts plàstiques són compatibles? Crec que sí, i que els llibres d'il·lustració són un bon exemple però la pregunta que la majoria de gent es fa en algun moment de la seva vida:
Serveixo per Això?
La meva resposta és:
Ho probarè i així sortirè del dubte.

Com ho saps?

Com saps que no és una idea esbojarrada, un somni, una il·lusió que t'has creat tu mateix? En la vida no hi ha cap assaig general, com tampoc no n'hi ha en l'amor.

Ella n'era prou conscient.

Saber no és dolent, però saber massa pot ser desastrós. Tothom vol saber, saber i saber, però i quan ho saps?

Parlar per parlar

Quan es troba un tema per escriure, val més aprofitar-lo no sigui cas que s'escapi, ja que mai saps quan tornarà.
Hi ha tantes coses explicades i per explicar que ningú s'imagina.
Cada llibre és un món completament diferents els uns dels altres, cada món creat per un autor que tenia alguna cosa a dir, a explicar una cosa que pot interessar més o menys però per a l'autor és una part de la seva vida la seva ànima, i que vulgui donar-la a conèixer és alguna cosa que no tothom és capaç.
Ara mateix els mitjans audiovisuals estan guanyant al paper del llibre, a la tinta impresa, però encara que no ho vulguin sempre hi haurà gent que explica i gent curiosa que ho llegeix. Sigui en paper o en pantalla tothom en algun moment de la seva vida necessita treure a fora tots aquells sentiments, emocions, reflexions, records de la seva vida i passar-los a paper, fins i tot els somnis són importants, cada somni és una síntesi desordenada del que t'ha passat en vida físicament i psicologicament.
Els lectors sempre hi seran, com jo, que em vaig iniciar a la lectura en la meva adolescència que es normalment quan es perd.
Sempre hi ha alguna cosa per explicar, sempre.
Segur que ara mateix moltes persones en aquest món estan explicant una anècdota que`ls ha passat, un rècor, un viatge, el seu dia a dia, una notícia, un acudit,...
Parlar i comunicar-se és el que tots necessitem i també que algú ens escolti sigui una persona, un animal o fins i tot una paret, per parlar no necessites que ningú et contesti només saber que algú t'escolta i no parles envà.

I cada dia una cosa nova per explicar, és el que em proposo.

Ella

Aigua, molta aigua, sense pluja, aigua a terra a l’aire. Estaré a sota aigua? No puc respirar; i no sé perquè estic tranquil·la, encara busco aire però ja no em fa falta, le trobat, he trobat el que estava buscant i ho sé. Le trobat a ell, ja no necessito res més, no em fa falta l’aire em podria quedar tota la vida així al seu costat, contemplant-lo , acariciant-lo; en definitiva, estimant-lo.

Però està lluny molt lluny i diu que m’apropi però no puc sempre està a la mateixa distància per molt que avanci. Per sorpresa meva, continua tranquil·la, sé que l’he trobat i ja estic ‘completa’.

Com que veig que jo no puc, li dic que s’acosti i sorprenentment ho fa. El sento tant aprop, toco els seus cabells, la seva cara, les seves mans. I em diu alguna cosa que em fa somriure tot ell és un somni.

Un somni?

Obro el ulls, entra llum per la finestra de la meva habitació i estic agafada a ell. No em vull moure, dorm tant plàcidament que tinc por de despertar-lo. L’observo mentre dorm, completament enamorada.

Si ell ho sapiguès...

Ell

Dormint amb ella. Es gira cap a mi, amb el seus ulls tancats, amb la respiració pausada. De la finestra oberta entra la llum de la farola de fora que li dibuixa uns clarobcurs a la pell, als pòmuls, serà un somni -penso.
És la primera vegada que dormo al costat d'una noia, i encara menys al costat de la noia, a la qual, estic enamorat.
Li toco els llavis, els llavis que encara no he notat.
Deu estar somiant en mi?
Està tant serena, sembla una nina de porcellana; d'aquelles que has de vigilar i tractar-les bé perquè no es trenquin; fràgil però amb caràcter.
No puc deixar de mirar-la, serà que la seva bellesa m'ha atrau o que no vull perdre cap moment al seu costat?
I ella que no s'anadona de res...
No puc pensar en el demà tenint-la tant a prop meu, sentint el tacte de les seves mans a la meva esquena; les seves espatlles al descobert jugen amb la llum igual que la seva cara, el seus cabells esparramats pel coixi, n'hi ha algun que li cau per la cara i me'l miro encuriosit, ell té molta sort la pot tocar cada dia cosa que enveixo.
Ha somrigut, un instant, ha sigut màgic i torno a pensar en que deurà estar somiant, en mi? Sembla un somni feliç.
El mateix que tinc jo.

Il·lusions

Ella creia haver arribat, haver buscat i haver trobat, però i si ha trobat el que no buscava? 

I si el que busca també l'està buscant a ella? Desprès que és millor quedar-se quieta a seguir buscant? Que sap ella, si es novata en això de l'amor, i qui n'és un expert? Ella no l'havia experimentat, desitjava fer-ho però també tenia els seus dubtes i la seva por.

De petita sempre li havien agradat els contes de fades, els que normalment acaben amb un petó d'algun príncep blau. De veritat existeix? 

Pot ser però si n'hi ha, n'hi ha pocs i ja estan agafats segur, cap noia deixaria passar a un d'ells.

Per alguna raó, les coses mai surten com les havies planejades, sempre et sorprenen, per a mi normalment per a malament, no ho entenc per molt que intenti veure la vida en rosa sempre em surt el color negre i ja està...

Sóc una mera il·lusió, estic feta d'elles, i m'agradaria començar a experimentar la vida, viure-la i no només imaginar-me, perquè desprès em poso una expectativa tant alta que quan passa, si arriba a passa, em dono tal cop contra la realitat que em deprimeixo i torno a ser la solitària nena que busca i busca sense trobar. 

El què? Ni ella ho sap.

Si ha de ser, serà

Creure en aquesta expressió pot ser bo o no. Amb una actitud de <si ha de ser, serà<, un troba que li és fàcil fer front a situacions complicades o difícils d'entendre. Però una actitud així també ens pot arrabassar el poder que exercim sobre la nostra vida i deslliurar-nos de la responsabilitat que tenim. Si les coses funcionen, vol dir que tot els nostres esforços han estat inútils perquè, al cap i a la fi, el que ha passat havia de passar tant si ens esforçàvem com si no. Ella havia de decidir si creia en ella mateixa més que no pas en el destí.

El destí; hi ha gent que hi creu i gent que no, en la meva opinió, tot el que passa, passa per alguna raó. Quina? ningú ho sap però n'hi ha una.

Jo sempre he pensat que desprès d'una cosa dolenta en ve una de bona; és com quan arribes al final d'un pou l'únic que pots fer és pujar, això és el que crec.

Res passa perquè sí, res.

L'únic que puc dir és que tot el que ha passat en les nostres vides per dolent o bo que hagui sigut cada moment viscut, aquell moment no ha passat en va ha marcat un present i un passat, potser és aquesta la raó de les coses ser passat, encara que algunes són oblidades i d'altres el marquen per tot la vida.

I que esperaveu?, la vida no és fàcil...

Estar enamorat d'algú que ni tan sols sap que existeixes no és la pitjor cosa del món

De fet és ben bé el contrari. És una mica com quan has fet un examen al final del trimestre i t'ha anat fatal. Desprès ve el període de temps abans que et donin la nota, aquella mena d'exhalació, quan encara no t'han rebutjat, tot i que ets conscient que ho faran. Pel que fa al noi, la noia volia esperar tant com fos possible que li tornessin l'examen.

Però esperar-se fins i tot quan acabes de morir, bé, potser és exagerar-ho un pèl massa... o  potser no.

És una sensació, et sents invisible quan realment voldries sentir-te el centre d'atenció perquè tothom es fixes en tu, sobretot ell.

La pregunta que em faig és:

Això com es fa?

Si tota la vida has sigut invisible com pots tornar-te visible per a ell d'un dia per l'altre?

Per altre banda:

Perquè és tant difícil dir ' T'estimo' a algú?

Amb lo fàcil que seria obrir el teu cor a algú altre per no tenir el dubte de si hauria sigut o no, o què hagués passat si li hagués dit. I que l'altre també ho fes.

Encara que si això passes, l'amor seria mès fàcil?

Mai no creus que et passarà a tu

T'imagines com deu ser. Veus l'escena una vegada i una altra amb petites variacions, però, en el fons, no creus mai que et pugui passar a tu. És una cosa qeu nomès passa als altres.

Ja ha passat, sí i t'ha passat a tu, cosa que creies impossible, increíble. I ara que hi pots fer, al passat ja no hi pots tornar, així que millor segui endavant, adaptar-se i mirar les coses positivament.

Després d'una mort, un accident, una ruptura o fins i tot una mala experiència, és millor no rendir-se, quan deixis que alguna cosa dolenta et faci tirar la tovallola, ja serà massa tard per tornar a viure.

Quan es perd la il·lusió és que t'has mort en vida.

Els altre ets tu, encara que no t'ho creguis et pot passar tot. Experimentar-ho no és dolent, el dolent és veure sempre la part negativa.

Pluja de Flors

En un món on els sentits estàn limitats, on les persones no senten els sorolls més importants, els de la natura. On la vista, les imatges són sempre les mateixes, canviant una petita part de la imatge però en l'essència és sempre la mateixa. On el tacte està sobrevalurat, on el tacte de les gotes de pluja ja no es noten, la brisa esl molesta i el sol només l'utilitzen per raons estètiques. On el gust s'ha perdut i tot el menjar és insípid, només varia el color. On l'olfacte és sempre igual, sempre la mateixa olor impregnant els cosos, impregnant els objectes.
Hi ha una cosa que ho vol canviar tot, alguna cosa irracional, imaginada que vol que tornin els sentits oblidats de la gent, per no tornar a caure en la monotonia i tornar a la imaginació perduda.
On tot és possible.
La pluja de flors, pluja de colors, pluja d'olors que quan cau i et toca tot tenen un tacte diferent; suaus, aspre... Tots els colors que fan volar la imaginació i tambè per les seves olors; dulzura, natura,...
La gent del carrer a abaixat els paraigües i miren amunt, veient els colors que cauen del cel amb les seves diferents formes.
Deixen que les flors el toquin per notar noves sensacions, fins i tot hi ha alguns que les proben; agre, dolç, salat,...

Canvi màgic, canvi Radical.

Una imatge val més que mil paraules

Hi ha fotos, dibuixos, pintures que un cop contemplades et deixen sense alè i fan que siguin difícils d'oblidar. Però això no solament ho fan les fotografies també ho pot fer un instant congelat en la nostra memòria d'alguna cosa que hem viscut, aquestes són les més profundes, les que desperten les emocions internes del nostre cos i ens fan més sensibles a la vida i fins i tot, aquest instant, aquest rècord pot esdevenir un dejà vú;
un d'aquells que et posen els pèls de punta.
Però trobar aquestes imatges és difícil, has de fer milions d'intents, fixar-te en un milió de coses que normalment duren un instant.
D'aquí ve la senzillesa de les paraules que amb una o dues pots fer que el lector deixi viatjar la seva imaginació i transportar-te allà on tu vols amb unes quantes paraules més.
Però no sempre és així, no tothom té la capacitat d'imaginar-se el que està llegint i quedar immers en un món nou, que una imatge et dona ja fet.
En un món on ara mateix, en l'actualitat, es dona importància a la visió, les imatges són fonamentals, però la imaginació és la creadora de tota la visió i la lectura ho fomenta.

Mireu-ho tot amb l'imaginació oberta.

18

Tinc els nervis a flor de pell i no sé si podré dormir. En un mes he tingut que madurar de cop, he deixat enrere la meva infantesa per plantar cara al futur i no m'agrada gens.
Sóc massa tímida per enfrontar-m'hi amb dignitat i sé que ho passaré molt malament però m'encanten les coses noves.
odio caure en la rutina.
La rutina que tinc, que em fa totalment previsible, l'odio però per molt que vulgui sempre hi caic.
Un nou canvi comporta una nova rutina, un nou horari.
M'encantaria veure cada dia diferent encara que fossin iguals, cada dia una cosa nova, una cosa que em canviï la vida.
És el que faig cada dia que vaig que es fa igual a l'anterior busco algu diferent, un objecte, una persona, un núvol, un sentiment, un raig de sol, que fagui diferent el dia que estic vivint avui, el present diferent, únic, irrepetible.
Cada dia és un rècord com cada dia s'amarrisa el cabell diferent, cada ris és el present i quan canviï el futur i el rècord del primer ris el passat, així vull la meva vida cada dia un ris diferent, únic.
Però per molt que ho vulgui es fa difícil perquè hem de tenir una rutina per ser feliços, sempre planejant el futur sense pensar en el present i lamentant-nos del passat.
Cada dia vull veure el trenc d'alba i l'aposta de sol perquè em desperten cada dia un nou sentiment que no coneixia el dia anterior.

Viure el moment és ara.
És difícil parlar de temps perquè el passat ho és tot, el present és ara i el futur no existeix.

Estimat avi,

Com se li diu a la teva millor amiga que és anorèxica?
Mai hagués cregut que em passaria això a mi, però perque no em pot passar?
Pues ja ha passat.
Total que avui havia de ser un dia de festa i nit de barraques però acabà siguent dia de pluga i nit de vomit.
Començo.
Fa una setmana haviem quedat per anar avui a fires de Girona amb la meva millor amiga i 5 persones més, per passar-ho bé, però ha acabat que la meva amiga s'ha emborratxat i ha sortit a la llum la seva anorèxia.
Demà serà un dia dur, perquè ella no se'n recordarà de res i demà li haurè d'explicar tot de nou i no se com fer-ho.
Tornar a repetir sensecions que intento oblidar no és fàcil.
Ella aquí dormint, no se si sap el que sé o ni s'ho imagina però l'haig d'ajudar i si per això la internen en un hospital i m'odia per sempre ho suportarè.
Però vull tenir a la meva amiga, a la noia que em va canviar, em va fer doneta; la vull tornar a veure, a sentir i no aquesta noia que té el mateix nom, la mateixa veu i el mateix cos però molt més prim; que ha canviat tant que quasi no la reconèixo.
La gent canvia això ho accepto però no vull que canviï malalta.
Tant dolent és ser grassoneta, jo no ho sé com que mai he sigut prima...
Me l'estimo i per això l'haig d'ajudar. Però crec que no puc tornar a entrar en un hospital, encara no.

T'estima i et troba a faltar,

Georgina