Històries a través d'una finestra

Primera història. Capítol 2:

És cap al tard quan la torno a veure a través de la finestra, la mateixa finestra que m connecta a ella. Miro la posta de sol i els seus ulls són feliços, la seva expressió és serena. Porto tants dies sense veure-la que jo també em sento feliç.

Deixo un moment de mirar-la per també contemplar l'espectacle del capvespre i em quedo bocabadat pels colors que hi han, mai m'hi havia fixat; però en l'únic que puc pensar és que els dos estem mirant la mateixa posta de sol.

La torno a mirar, somriu, està alegre i jo també somric. És tan bonica, amb l'únic que penso és en tocar-la, per saber si és real o només fruit de la meva imaginació.

Amb la seva petita mà toca el vidre com si volgués arribar a tocar els milions de colors que hi ha al cel però veu que no pot i baixa la mà lentament tocant amb els 5 dits el vidre fins al final.

Què li deu passar? em pregunto.

Abaixa el cap i recolza el front al vidre com si estigues plorant però no ho està només abaixa el cap per deixar de veure el cel, per deixar de veure la posta de sol. Per què?

Torna a aixecar el cap, el seu somriure ha desaparegut en el seu lloc hi tornen haver-hi els ulls nostàlgics de l'altre cop. Què recorda? En què pensa per què aquell somriure fantàstic desapareixi?

Com m'agradaria ajudar-la i fer-la feliç, fer-li tornar a treure aquell bonic somriure que m'ha alegrat el dia- desitjo.

Torna a tocar el vidre amb el palmell de la mà, diu una paraula en veu alta, no sé quina és; per mala sort no llegeixo els llavis, i abaixa la mà mentre li cau una llàgrima galta avall, i comença a plorar. Però ràpidament s'eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i marxa.

Fins la pròxima. Aquest cop desitjo que no tardi tant.

Històries a traves d'una finestra

Primera Història. Capítol 1:

 Des de la finestra sense cortines d'una habitació petita entrava la llum suau d'hivern, un matí de dissabte qualsevol on no tenia res a fer. La llum li tocava el rostre i el feia brillar suaument, aquell rostre que ningú mirava era preciós, màgic i ella ni ho sabia.
Només veiem el que volem veure, penso.
Però per ser una noia tant misteriosa i maca perquè sempre esta tant seria i trista? La vaig mirant per la finestra contemplant el no res de l'infinit amb una cara entre la nostàlgia i l'esperança com si esperes una cosa que ja ha marxat.
Els seus cabells amb tocs de llum resplendeixen en mil colors d'entre el marró fosc al ros més daurat, uns cabells ondulats una mica despentinats que li cauen a banda i banda del rostre i algun d'ell té la sort de tocar-li el front i la galta.
No sap que algú l'observa, no ho sap i tampoc vull que ho sàpiga perquè això l'espentaria i trencaria aquest moment màgic.
Però una part de mi li agradaria saber com reaccionaria si se n'adonés, volia que sàpigues que jo també existia, que jo també era allà amb ella i que si em deixes hi estaria molt de temps.
Es gira, ha deixat de mirar per la finestra i s'ha girat. Es queda quieta uns instants recolzant el cap al vidre i aixafant el seu cabell de mil reflexos per tornar-lo a aixecar i marxar.
Ja no hi és. però continuu mirant la finestra, la dolça finestra que acull aquella criatura i sap tots els seus secrets i no en dirà ni un.
La misteriosa finestra.

Escriure a l'aire

Qui vols ser realment?

< Mira'm, si us plau, mira'm > penso mirant el noi sentat davant meu , només li veig el perfil. 

Serà que no li importo, potser no sap ni qui sóc. No sé com puc se tant innocent i enamorar-me del primer noi que veig només pel seu físic. Això és amor a primera vista?

Pues quins maldecaps m'està portant. Només m'ha mirat un cop en els 20 minuts que portem de trajecte i aquella mirada m'ha fascinat, però sembla que a ell no. Deuria estar mirant algun lloc per sentar-se i ni m'ha vist, em deu haver passat la mirada per sobre i jo encantada amb el ser rostre, els ulls, la boca, els cabells i ell ni ho sap.

Ja em torno a tocar els cabells nerviosa, un mal acostum que he agafat des de que noto que em relaxa i em fa tranquil·litzar, miro per la finestra i veig el meu reflex desdibuixar pels tocs de llum i les parts en ombra. La pluja que cau i fa petits rius a la finestra.

< Tinc alguna cosa bona?>

Mai m'ha agradat els meus ulls perquè els trobo petits, el meu nas immens i els meus llavis trobo que no destaquen gaire en la meva cara ovalada que tinc i els cabells despentinats que cauen a banda i banda de la cara tapant-me les petites orelles.

< Sóc guapa?> pregunto a la noia del vidre.

Quan aquesta es comença a moure i aixecar-se dins el vidre, m'ha n'adono que ja no sóc jo, ja no és el meu reflex que s'aixeca va al passadís fins el noi del vidre, el noi que porto tot el trajecte mirant, li diu alguna cosa i s'assenta al seu costat i comencen a xerrar i a riure. El meu jo reflex és feliç en el món paral·lel on viu.

Em desperto encara al tren, ja estic apunt d'arribar. Ell encara contínua allà sentat mirant per la finestra el paisatge fosc i húmid, i jo no m'atreveixo a fer res com sempre.

Baixo amb ell darrera, em poso nerviosa per res perquè jo vaig cap a la dreta que és on està casa meva mentre que ell va cap a l'esquerra.

Aquí els nostres camins es separen per el que sembla que serà  un per sempre.

En un bri d'esperança em giro per veure com ell s'allunya i gira la cantonada sense ni tan sols adonar-se d'una noia sota un paraïgues acaba de deixar anar una llàgrima per ell i per la seva covardia que li impedeix ser realment feliç.

Mira amunt

No sé pas com m'ho faig, que sempre la cago, un cop rere l'altre, i mai aprenc dels meus errors. Sembla com si estigues predisposada als errors encara que m'hi esforci i intenti posar bona cara i inclús veient el costat bo de les coses, sempre arriba, l'error que creia impossible ho destrossa tot, relacions, amistats, ...
El meu problema és que no sé com arreglar-ho em vinc abaix i d'allà no surto fins que trobo un bri d'esperança, una llumeta, per tènue que sigui o una escletxa de llum procedent d'una porta a mig obrir que m'ajuda a aixecar-me, a netejar-me les llàgrimes de la cara i tornar a començar amb força per tornar al mateix tràgic final.
No puc aconseguir fer alguna cosa més o menys correcte?
Si l'intenció és el que compte com és que molta gent només espera resultats? I sobretot resultats bons?
Mirant les meves petites i escasses experiències viscudes trobo que en elles manquen els resultats i la valentia. Només hi han intencions que normalment no donen resultats i esperança molta esperança com si l'espera portes a algun lloc i si que li porta, a la mort, no porta enlloc més; així que començo a viure o ja em puc anar despedint.
Sí, però és fàcil dir-ho, fàcil proposar-ho però és fàcil fer-ho? És fàcil alguna cosa?

Em de pensar sí, però pensar i dir les coses amb el cor, em d'actuar, sí però actuar amb el cor. Tot ha de passar per cap i desprès pel cor, una cosa fet amb estima i feta cuidadosament té més èxit que una cosa pensada i executada ràpidament. O no?
Hi ha tantes maneres d'errar i tant poques de solucionar-ho. Val més que comenci a aprendre a viure abans que la vida comenci a equivocar-se.

Ara, tot ha de sortir bé

Sempre hi ha un moment on les coses es desmunten, es trenca alguna cosa dins teu i caus en un pou profund i fosc on creus no tenir sortida però al final sempre hi ha algú allà per donar-te la mà i llençar-te una corda a la qual aferrar-te i sortir a la llum i tornar a començar.
Aquella persona pot ser la que tens més aprop o algú que creies que no l'importaves, en qualsevol cas aquella mà ha sigut la que t'ha tret d'un lloc on no vols tornar, un lloc que mirat ara és un petit forat al terra quan abans semblava realment un forat sense fons.
Tot té un final, les coses bones i també les coses dolentes.
Però el que si es veritat és que les coses dolentes venen un rere l'altre i no pots fer res però esperar que la gravetat doni el seu fruit i donar-te un cop amb el terra.

La llum

Sóc llum, de llum estic feta i en llum em convertiré. Il·lumino el que toco i el meu temor més gran és la foscor, la negre foscor que ho envaeix tot i menga tota la llum. 
Llum, em necessiten per poder veure colors, textures, formes si no hi sóc se'm troba a faltar i quan hi sóc potser molesto.

Tinc tantes formes, depen de per on viatgi sóc d'una manera o altre. Sempre en moviment, no sé estar quieta, com un cul inquiet puc viatjar milions de quilometres sense cansar-me.
La gent juga amb mi, sóc màgica i faig volar la imaginació de qui em mira atentament, puc fer somriure algu quan està deprimit i escalfar la gent que té fred.
Sóc única.




Il·lumina'm quan estic trista, desitgem un color quan estic deprimida i jo et tornaré el la llum que m'has donat.

On és?

Per què el troba a faltar tant? Ahir ens vam veure i avui sembla que no puc viure sense ell. I potser ell ni s'ho imagina com ho estic passant, pot estar fent qualsevol cosa i jo aquí esperant.
No vull dependre de ningú però tampoc vull estar sola i encara menys sentir-me sola però ara mateix ho començo a sentir i m'estic posant realment nerviosa.
Que he fet?
Potser té altres coses a fer...
Jo també tinc coses a fer però no puc fer-les perquè estic tot el rato pensant en ell, en què estarà fent, en perquè no es connecta al chat, perquè no té temps o ganes de parlar amb mi.
Vaig fer alguna cosa malament?
No puc parar de mirar el Messenger per veure si s'ha connectat, però res.
Res de res.
Intentaré no pensar-hi i quan vulgui parlar estaré allà.

Res de res.

Les dues cares de la moneda

Contemplant una foto meva de petita em fa pensar:
Per què no puc tornar a tenir 6 anys, amb lo meravellós que era, sense cap preocupació ni cap problema; on tot era més senzill i més divertit. 
Vull tornar a ser la nena innocent que era amb tot el món per descobrir, la que aprenia dels seus errors i la que veia la vida com una gimcana.
La que menjava sense pagar, parlava sense obrir la boca i feia somriure a tothom amb la seva innocència.
Quan va ser el moment en què vaig créixer? 
Perquè quan som petits no pensem en res més que créixer? 
Que té d'especial tenir anys?
Quants més anys pitjor, més maldecaps, més egoisme,... En el moment que comences a adonar-te compte que estas creixent la vida perd la seva màgia i l'esperança s'incorpora, l'esperança de poder entrar a la universitat que desitges, l'esperança de trobar l'amor, l'esperança de ser feliç, l'esperança de ser estimat, l'esperança de que la mort dels teus estimats arribi el més tard possible, l'esperança de tot.

Vull tornar a ser la nena que somreia per tot!

Aigua

Mai havia après a nedar. Quan anàvem a la platja, piscina, llac o riu a refrescar-nos sempre em quedava a fora o em remullava els peus i les cames.
Molta gent havia intentat ensenyar-me'n però no ho havien aconseguit sempre acabava enfonsant-me per molt que intentes nedar.


Una tarda vaig anar a veure el mar i vaig començar a caminar per les roques i em vaig assentar en una no gaire alta per contemplar les onades i vaig caure a l'aigua.
Mirava el cel mentre m'enfonsava intentant sortir un altre cop a la superfície sense èxit.
Quan vaig arribar al terra, ja feia estona que em faltava l'aire però ja no el necessitava. 


Deuria ser que l'aigua em volia al fons per això no em deixava nedar per a la seva superfície?


Els peixos se m'acostaven i els podia acariciar. Vaig començar a moure'm per allà sota contemplant els raigs de llum que entraven de l'exterior i feien dibuixos entre les onades. Magnífic.
Mai hagués pensat que m'agradaria tant estar a sota l'aigua, sempre que m'havia enfonsat abans m'havien tret tant ràpid que no m'havia donat compte que l'aigua era així i que estaria tant bé allà sota.
Ja em podia moure per allà sense problemes, era tant fàcil com caminar i estava nedant per sota l'aigua. Estava a gust i no vaig adonar-me del pas del temps.


Al cap d'un quant temps allà sota vaig tornar a les roques d'on havia caigut feia tant de temps i em vaig enrecordar d'alguna cosa, la meva família. Havia marxat de casa i encara no havia tornat i no sabia quant de temps havia passat.
Amb totes les meves forces vaig nedar cap a munt, cap a la superfície per veure la terra un altre cop.
Al sortir em va sorprendre la lluminositat del cel als meus ulls acostumats als raigs diluïts de sota.


Vaig anar cap a la platja per poder sortir de l'aigua. Tot havia canviat moltíssim, ja no reconeixia el meu poble, que estrany. Vaig anar cap a la casa dels meus pares, ja no hi era, ara era un bloc de pisos grandiós. 
On era tothom?


Em vaig introduir en un petit bosc d'allà prop, de petita i solia jugar amb els meus germans. Al costat d'un arbre bastant gros vaig trobar un paper mig enterrat que em va captar l'atenció. Em vaig ajupir per treure'l.
Era una foto meva. Amb un "desapareguda" a sota. Desapareguda? Jo? Els que faltaven eren ells, on devien haver anat?
Tant de temps havia passat sota l'aigua?
No em quedava res allà.


Vaig tornar a l'aigua, l'únic lloc que coneixia, el que m'havia acollit i el que m'havia tret de tothom que havia estimat. M'havia fet desapareixer sense cap rastre. 
A sota l'aigua no tenia res, ni ningú, estava completament sola però no tenia necessitat de res  i em sentia feliç. 

Germans

M'aixeco a fora ja és fosc, he dormit tota la tarda, no em trobava gaire bé però aquesta migdiada m'ha anat de perles.
On és tothom? Faig un recorregut amb la mirada per l'habitació, estic completament sola i no sento a ningú. Res. M'estranyo.
Hauran marxat sense mi i sense avisar-me?
Camino cap a la porta arrossegant els peus, i apareix en Bobby el meu gos de l'infancia que és mort. Això no pot estar passant, és impossible.
Em giro i el meu germà està estirat a sobre el llit mirant una televisió que mai ha estat allà.
Dec estar somiant; penso.
No tinc por. Observo al meu germà, feia tant de temps que no el veia; d'ença de l'accident. Em sento al seu costat i l'abraço, em torna l'abraçada.
Separant-me d'ell li miro als ulls, l'expressió de la cara era tal i com el recordava, jove més gran que jo quan va marxar i es va quedar estancat a una edat que jo feia moltíssim temps que ja havia superat.
Em miro les mans, ja no tenen cap arruga són, joves.
Em veig en un mirall, torno a tenir 19 anys i era feliç.
El torno a abraçar contenta mentre les llàgrimes em cauen galta avall.

Em desperto amb el coixí moll, i amb la sensació encara vívida a la meva pell de la seva abraçada. Torno a sentir a tothom que m'envolta, torno a ser la dona gran que mai he volgut ser. Però també em desperto amb la certesa que cada cop falta menys per retrobar-me amb ells.

Per no oblidar

Regala la teva absència a qui no va saber valorar la teva presencia i recorda que qui molt s'absenta aviat deixa de trobar-se a faltar. Ningú val lo suficient com per deixar-te penjat en records, si de veritat val la pena estaria creant presents amb tu; i per últim res ni ningú és imprescindible, si vols una vida feliç lliga-la a metes i somnis propis, amb gent que et recolzi, no a objectes ni a persones que no et valoraran.

Per tu, mai t'oblidarè

Un instant únic que hi ha gent que diu que és sort i d'altre que és desgràcia. El que tots tenim assegurat és que s'acaba aviat o d'hora però té un final.
Hi ha persones que ho comparteixen, n'hi ha que prefereixen estar sols, i n'hi ha que no tenen altre remei. El que si sé segur és que donem voltes sempre al mateix, tothom igual i el que ens diferencia no és com pensem sinó com actuem amb el cap, els nostres actes pensats o no, perquè a vegades el cor té raons que la ment no entén.
I que un cop acabat aquest instant el que queda són els rècords que la gent que encara esta viva ha guardat de tu perquè la teva vida són el grup de rècords de diversa gent que t'ha vist, ajudat, cuidat, estimat, odiat,... que són el que queda.
No mors del tot fins que tota aquesta gent que ha viscut amb tu no marxi.
La meva vida està repartida a molta gent com jo que tinc parts de vida de l'altre gent i que quan mori aquests rècord marxaran amb mi i retornaran als seus veritables amos.

No deixis que t'afecti

El mestre diu al seu alumne:

-Ves al cementiri. Un cop allà, amb totes les forces dels teus pulmons, comença a cridar tota classe de coses maques als morts.

L’alumne es dirigeix al cementiri. Un cop allà, comença a dir tota classe de ‘piropos’ als morts i desprès torna amb el mestre.

-Què han dit els morts?-pregunta el mestre.

-No han contestat- respon l’alumne.

I el mestre li ordena ara:

-Tornaràs al cementiri i diràs tota classe d’insults als morts.

L’alumne va un altre cop al cementiri i segueix les instruccions del mestre. I crida als quatre vents tota classe d’insults i desprès es torna a reunir amb el mestre.

-Què han dit els morts? - pregunta per segona vegada el mestre.

-No han contesta- contesta l’alumne.

I el mestre treu una conclusió:

-Així has de ser tu: indiferent com un mort enfront a les coses bones que digui la gent o als insults d’altres persones.

“Existeixen cinc coses a la vida que no es recuperen:
Una pedra desprès de ser llençada;
Una paraula, desprès d’haver estat dita;
Una oportunitat, desprès d’haver-se perdut;
El temps, desprès d’haver passat
L’amor pel que no es lluita”

Creus saber algu de l'amor?

Per què sempre esperant?
Per què m'enamoro tant fàcilment?
Per què canvien d'opinió tant ràpid?
Per què encara no he trobat el que porto buscant desde fa anys?
Per què hi ha dies que em sento tant sola?
Potser no arribarà mai
Potser ja ha arribat i he perdut l'oportunitat
Potser estic feta per estar sola i haig de buscar-me la vida pel meu compte
Potser no estic feta per estar amb parella

Tantes preguntes sense resposta, tants dubtes tots envaint la meva ment sense deixar-me escoltar l'únic que em pot donar una resposta, el meu cor.
I si l'amor a primera vista no existeix, que l'amor és només un pas més de l'amistat.
Quina enveja la gent que sap: què és l'amor?