Mira amunt

No sé pas com m'ho faig, que sempre la cago, un cop rere l'altre, i mai aprenc dels meus errors. Sembla com si estigues predisposada als errors encara que m'hi esforci i intenti posar bona cara i inclús veient el costat bo de les coses, sempre arriba, l'error que creia impossible ho destrossa tot, relacions, amistats, ...
El meu problema és que no sé com arreglar-ho em vinc abaix i d'allà no surto fins que trobo un bri d'esperança, una llumeta, per tènue que sigui o una escletxa de llum procedent d'una porta a mig obrir que m'ajuda a aixecar-me, a netejar-me les llàgrimes de la cara i tornar a començar amb força per tornar al mateix tràgic final.
No puc aconseguir fer alguna cosa més o menys correcte?
Si l'intenció és el que compte com és que molta gent només espera resultats? I sobretot resultats bons?
Mirant les meves petites i escasses experiències viscudes trobo que en elles manquen els resultats i la valentia. Només hi han intencions que normalment no donen resultats i esperança molta esperança com si l'espera portes a algun lloc i si que li porta, a la mort, no porta enlloc més; així que començo a viure o ja em puc anar despedint.
Sí, però és fàcil dir-ho, fàcil proposar-ho però és fàcil fer-ho? És fàcil alguna cosa?

Em de pensar sí, però pensar i dir les coses amb el cor, em d'actuar, sí però actuar amb el cor. Tot ha de passar per cap i desprès pel cor, una cosa fet amb estima i feta cuidadosament té més èxit que una cosa pensada i executada ràpidament. O no?
Hi ha tantes maneres d'errar i tant poques de solucionar-ho. Val més que comenci a aprendre a viure abans que la vida comenci a equivocar-se.