Primera història. Capítol 2:
És cap al tard quan la torno a veure a través de la finestra, la mateixa finestra que m connecta a ella. Miro la posta de sol i els seus ulls són feliços, la seva expressió és serena. Porto tants dies sense veure-la que jo també em sento feliç.
Deixo un moment de mirar-la per també contemplar l'espectacle del capvespre i em quedo bocabadat pels colors que hi han, mai m'hi havia fixat; però en l'únic que puc pensar és que els dos estem mirant la mateixa posta de sol.
La torno a mirar, somriu, està alegre i jo també somric. És tan bonica, amb l'únic que penso és en tocar-la, per saber si és real o només fruit de la meva imaginació.
Amb la seva petita mà toca el vidre com si volgués arribar a tocar els milions de colors que hi ha al cel però veu que no pot i baixa la mà lentament tocant amb els 5 dits el vidre fins al final.
Què li deu passar? em pregunto.
Abaixa el cap i recolza el front al vidre com si estigues plorant però no ho està només abaixa el cap per deixar de veure el cel, per deixar de veure la posta de sol. Per què?
Torna a aixecar el cap, el seu somriure ha desaparegut en el seu lloc hi tornen haver-hi els ulls nostàlgics de l'altre cop. Què recorda? En què pensa per què aquell somriure fantàstic desapareixi?
Com m'agradaria ajudar-la i fer-la feliç, fer-li tornar a treure aquell bonic somriure que m'ha alegrat el dia- desitjo.
Torna a tocar el vidre amb el palmell de la mà, diu una paraula en veu alta, no sé quina és; per mala sort no llegeixo els llavis, i abaixa la mà mentre li cau una llàgrima galta avall, i comença a plorar. Però ràpidament s'eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i marxa.
Fins la pròxima. Aquest cop desitjo que no tardi tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada