On és tothom? Faig un recorregut amb la mirada per l'habitació, estic completament sola i no sento a ningú. Res. M'estranyo.
Hauran marxat sense mi i sense avisar-me?
Camino cap a la porta arrossegant els peus, i apareix en Bobby el meu gos de l'infancia que és mort. Això no pot estar passant, és impossible.
Em giro i el meu germà està estirat a sobre el llit mirant una televisió que mai ha estat allà.
Dec estar somiant; penso.
No tinc por. Observo al meu germà, feia tant de temps que no el veia; d'ença de l'accident. Em sento al seu costat i l'abraço, em torna l'abraçada.
Separant-me d'ell li miro als ulls, l'expressió de la cara era tal i com el recordava, jove més gran que jo quan va marxar i es va quedar estancat a una edat que jo feia moltíssim temps que ja havia superat.
Em miro les mans, ja no tenen cap arruga són, joves.
Em veig en un mirall, torno a tenir 19 anys i era feliç.
El torno a abraçar contenta mentre les llàgrimes em cauen galta avall.
Em desperto amb el coixí moll, i amb la sensació encara vívida a la meva pell de la seva abraçada. Torno a sentir a tothom que m'envolta, torno a ser la dona gran que mai he volgut ser. Però també em desperto amb la certesa que cada cop falta menys per retrobar-me amb ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada