Aigua

Mai havia après a nedar. Quan anàvem a la platja, piscina, llac o riu a refrescar-nos sempre em quedava a fora o em remullava els peus i les cames.
Molta gent havia intentat ensenyar-me'n però no ho havien aconseguit sempre acabava enfonsant-me per molt que intentes nedar.


Una tarda vaig anar a veure el mar i vaig començar a caminar per les roques i em vaig assentar en una no gaire alta per contemplar les onades i vaig caure a l'aigua.
Mirava el cel mentre m'enfonsava intentant sortir un altre cop a la superfície sense èxit.
Quan vaig arribar al terra, ja feia estona que em faltava l'aire però ja no el necessitava. 


Deuria ser que l'aigua em volia al fons per això no em deixava nedar per a la seva superfície?


Els peixos se m'acostaven i els podia acariciar. Vaig començar a moure'm per allà sota contemplant els raigs de llum que entraven de l'exterior i feien dibuixos entre les onades. Magnífic.
Mai hagués pensat que m'agradaria tant estar a sota l'aigua, sempre que m'havia enfonsat abans m'havien tret tant ràpid que no m'havia donat compte que l'aigua era així i que estaria tant bé allà sota.
Ja em podia moure per allà sense problemes, era tant fàcil com caminar i estava nedant per sota l'aigua. Estava a gust i no vaig adonar-me del pas del temps.


Al cap d'un quant temps allà sota vaig tornar a les roques d'on havia caigut feia tant de temps i em vaig enrecordar d'alguna cosa, la meva família. Havia marxat de casa i encara no havia tornat i no sabia quant de temps havia passat.
Amb totes les meves forces vaig nedar cap a munt, cap a la superfície per veure la terra un altre cop.
Al sortir em va sorprendre la lluminositat del cel als meus ulls acostumats als raigs diluïts de sota.


Vaig anar cap a la platja per poder sortir de l'aigua. Tot havia canviat moltíssim, ja no reconeixia el meu poble, que estrany. Vaig anar cap a la casa dels meus pares, ja no hi era, ara era un bloc de pisos grandiós. 
On era tothom?


Em vaig introduir en un petit bosc d'allà prop, de petita i solia jugar amb els meus germans. Al costat d'un arbre bastant gros vaig trobar un paper mig enterrat que em va captar l'atenció. Em vaig ajupir per treure'l.
Era una foto meva. Amb un "desapareguda" a sota. Desapareguda? Jo? Els que faltaven eren ells, on devien haver anat?
Tant de temps havia passat sota l'aigua?
No em quedava res allà.


Vaig tornar a l'aigua, l'únic lloc que coneixia, el que m'havia acollit i el que m'havia tret de tothom que havia estimat. M'havia fet desapareixer sense cap rastre. 
A sota l'aigua no tenia res, ni ningú, estava completament sola però no tenia necessitat de res  i em sentia feliç.