Primera història. Capítol 3:
El meu desig es fa realitat la vaig tornar a veure el dia següent a la tarda, tornava a tenir una expressió serena i maca al rostre però no vaig poder evitar recordar les llàgrimes d'ahir.
Mirava per la finestra com sempre contemplant alguna cosa que jo era incapaç de desxifrar.Mirava el cel, l'horitzó i el terra. Mentre mirava inconscienment també es tocava el cabell fent-lo passar entre els seus dits, això semblava tranquil·litzar-la perquè de sobte tanca el ulls, i suaument recolza el seu front al vidre. Encara li veig els ulls aclucats.
Què veu?
Encara que no faci res no puc deixar de mirar-la i moltes preguntes m'atabalen i però encara puc disfrutar d'aquell moment, de la seva tranquil·litat.
Fins que obra els ulls i em mira. Em mira, m'està mirant, m'observa, no pot estar passant deu mirar alguna altre cosa. Però sé que em mira, em veu i jo li aguanto la mirada sorprès. Ella no s'espanta, no fa res, només em mira, m'observa com si ja em coneixes com si ja sàpigues que l'estava observant com si fos normal.
Em mira amb ulls tendres i dolços, una mirada bonica, suau i tranquil·la en aquell moment donaria el que fos per no tornar a veure-la plorar mai més.
Ens aguantem la mirada una cosa magnífica i em somriu. M'ha somrigut, jo tampoc m'ho puc creure i també li somric.
Per la meva sorprès abaixa els ulls mira el terra i em torna a mirar encara somrient, se li ha il·luminat l'expressió com si hagués encès una llum suau que encara la feia més bonica i tenia un petit reflex als ulls també molt bonic.
Es mossega el llavi encara somrient es gira, em mira amb un somriure menys ampli i sense reflex als ulls i em saluda un 'adeu' amb la mà que li torno ja massa tard.
Ja ha marxat, no hi és i no se quan tornarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada