dilluns, 27 de febrer del 2012
dissabte, 25 de febrer del 2012
dijous, 23 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capitol 14:
Va ser un amor que no va durar gaire però el vam viure intensament, i per a mi encara és l'única. D'això ja han passat 7 anys, va marxar del meu costat a contracor. Els seus pares no van poder suportar gaire més temps viure en aquella casa amb el rècord present del seu fill i van decidir traslladar-se.
Quan em va venir a donar-me la notícia les llàgrimes li queien galtes avall i estava tant desconsolada que l'únic que vaig poder fer va ser abraçar-la ben fort desitjant que els seus pares canviessin d'opinió, però no va ser el cas.
Va marxar desprès de 5 mesos de relació, es va allunyar i vam intentar mantenir la via Internet però la distància ens va separar a desgrat nostre que manteníem converses diàriament però sense el contacte físic, això va durar escassament un any i vam distanciar.nos,
Jo vaig tornar a enamorar-me, a recordar aquell sentiment que creia perdut però no va sortir bé-
Encara la recordo quan miro per la finestra i veig la seva habitació il·luminada i amb la ombra dels nous ocupants.
Cada cop que penso en ella em sento buit aquest sentiment ha anat passant amb els anys però a vegades encara em sorprèn, em colpeja quan menys m'ho espero.
Aquest any acabo la carrera i havia pensat fer un viatge però tampoc em fa molta il·lusió viatjar sol.
Com és que avui la trobo a faltar tant? pregunto a la finestra. Perquè m'he enrecordat d'ella? Per què encara l'estimo?
Tenia tant clar que ella a havia fet la seva vida i segurament trobat un altre amor.
De cop sona el timbre com que estic sol a casa haig d'anar a obrir jo.
-Sorpresa- em diu la Raquel.
Sense paraules.
Va ser un amor que no va durar gaire però el vam viure intensament, i per a mi encara és l'única. D'això ja han passat 7 anys, va marxar del meu costat a contracor. Els seus pares no van poder suportar gaire més temps viure en aquella casa amb el rècord present del seu fill i van decidir traslladar-se.
Quan em va venir a donar-me la notícia les llàgrimes li queien galtes avall i estava tant desconsolada que l'únic que vaig poder fer va ser abraçar-la ben fort desitjant que els seus pares canviessin d'opinió, però no va ser el cas.
Va marxar desprès de 5 mesos de relació, es va allunyar i vam intentar mantenir la via Internet però la distància ens va separar a desgrat nostre que manteníem converses diàriament però sense el contacte físic, això va durar escassament un any i vam distanciar.nos,
Jo vaig tornar a enamorar-me, a recordar aquell sentiment que creia perdut però no va sortir bé-
Encara la recordo quan miro per la finestra i veig la seva habitació il·luminada i amb la ombra dels nous ocupants.
Cada cop que penso en ella em sento buit aquest sentiment ha anat passant amb els anys però a vegades encara em sorprèn, em colpeja quan menys m'ho espero.
Aquest any acabo la carrera i havia pensat fer un viatge però tampoc em fa molta il·lusió viatjar sol.
Com és que avui la trobo a faltar tant? pregunto a la finestra. Perquè m'he enrecordat d'ella? Per què encara l'estimo?
Tenia tant clar que ella a havia fet la seva vida i segurament trobat un altre amor.
De cop sona el timbre com que estic sol a casa haig d'anar a obrir jo.
-Sorpresa- em diu la Raquel.
Sense paraules.
dimecres, 22 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capitol 13:
Casi ens veiem cada dia però ahir em va convidar a casa seva. Va dir que els seus pares treballaven tot el dia i el seu germà tenia entrenament així que va trobar bona idea convidar-me. No em va ensenyar la casa si no que només la vaig veure a corre-cuita. Tenien fotografies en una petita estanteria amb calaixos a l'entrada. Vaig poder veure els tres germans somrient a la camara. El gran; ella, la petita, al mig i el mitjà, devia fer anys d'aquella foto, se'ls veia tant petits. Les altres fotografies no vaig tenir temps de veure-les, em va agafar la mà i em va portar pel passadís, les escales i dins de la seva habitació. Era estreta i allargada i molt acollidora. El llit estava amarrat a una de les parets, i a sobre hi havien alguns coixins.
Tenia una taula al costat de la finestra amb un portàtil tancat i alguns papers i bolis esparcits per sobre.
Només hi havia una estanteria al costat del llit i l'armari on hi havien llibres i marcs de fotos, on hi apareixia ella i els seus germans.
Es va asseure al llit i amb la mà va picar l'espai del costat convidant-me a sentar-me.
No sé pas com vam acabar tots dos nuus i panteixant desprès de haver-ho fet. Encara ara no aconsegueixo enrecordar-me del que va passar, només recordo els petons i les carícies però no la raó per la qual vam acabar estirats al llit mirant-nos.
Potser ella ho volia per això em va convidar i jo interiorment també però no sabia que seria tant ràpid, i tant maco. Ens havíem mostrat el senyal més fort de l'amor.
I ara encara recordo com va ser, acabat em vaig vestir i vaig observar per la seva finestra, preguntant-me que veia i vaig observar la meva habitació al primer cop d'ull i desprès una gran explanada de naturalesa preciosa la quan jo no veia.
No m'estranyava que veies un ser estimat en aquell preciós paisatge, es va posar al meu costat ja vestida i li vaig fer un petó al front abans de marxar.
T'estimo.
Casi ens veiem cada dia però ahir em va convidar a casa seva. Va dir que els seus pares treballaven tot el dia i el seu germà tenia entrenament així que va trobar bona idea convidar-me. No em va ensenyar la casa si no que només la vaig veure a corre-cuita. Tenien fotografies en una petita estanteria amb calaixos a l'entrada. Vaig poder veure els tres germans somrient a la camara. El gran; ella, la petita, al mig i el mitjà, devia fer anys d'aquella foto, se'ls veia tant petits. Les altres fotografies no vaig tenir temps de veure-les, em va agafar la mà i em va portar pel passadís, les escales i dins de la seva habitació. Era estreta i allargada i molt acollidora. El llit estava amarrat a una de les parets, i a sobre hi havien alguns coixins.
Tenia una taula al costat de la finestra amb un portàtil tancat i alguns papers i bolis esparcits per sobre.
Només hi havia una estanteria al costat del llit i l'armari on hi havien llibres i marcs de fotos, on hi apareixia ella i els seus germans.
Es va asseure al llit i amb la mà va picar l'espai del costat convidant-me a sentar-me.
No sé pas com vam acabar tots dos nuus i panteixant desprès de haver-ho fet. Encara ara no aconsegueixo enrecordar-me del que va passar, només recordo els petons i les carícies però no la raó per la qual vam acabar estirats al llit mirant-nos.
Potser ella ho volia per això em va convidar i jo interiorment també però no sabia que seria tant ràpid, i tant maco. Ens havíem mostrat el senyal més fort de l'amor.
I ara encara recordo com va ser, acabat em vaig vestir i vaig observar per la seva finestra, preguntant-me que veia i vaig observar la meva habitació al primer cop d'ull i desprès una gran explanada de naturalesa preciosa la quan jo no veia.
No m'estranyava que veies un ser estimat en aquell preciós paisatge, es va posar al meu costat ja vestida i li vaig fer un petó al front abans de marxar.
T'estimo.
dimarts, 21 de febrer del 2012
dilluns, 20 de febrer del 2012
dissabte, 18 de febrer del 2012
divendres, 17 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capitol 12:
Definitivament l'estimava i no me la podia treure del cap i me n'adonava ara. El seu bonic nom em donava voltes pel cap, la seva veu, el seu tacte, tota ella, tot.
Ja era ben entrada la nit i no podia dormir, no podia dormir per ella perquè no podia estar ni un moment sense pensar-hi, em feia mal el cap i tenia son però refusava dormir, no volia que s'acabes el dia, que ja s'havia acabat, no volia oblidar res, no la cosa més insignificant que havia passat.
Per què?
Pues perquè li havia obert el meu cor, per primer cop vaig ser totalment sincer sobre els meus sentiments, i ella també. Ens estimavem mútuament, per primera vegada vaig sentir el formigueig agradable a estómac de l'amor.
Era agradable mentre estava al seu costat amb la meva mà agafada entre les seves sobre les seves cuixes i conversarem alegrement i ens donarem petons.
En els tres mesos que la coneixia m'havia canviat ara quan estava sol solia mirar per la finestra igual que estava fent ara, m'havia fet veure el món d'una altra manera per comprendre-la i m'havia fet feliç cosa que no sabia que no ho era bans de conèixer-la, però ara quan em separava d'ella sentia un buit com si em faltés una cosa que abans no m'havia faltat mai. Mirava els cotxes passar sense veure'ls. Però la seva negra finestra si que la vaig veure i observar, imaginant que ella estava allà somrient cap a mi, aquell record em va fer somriure. Però sabia que ella estava dormint tranquil·lament. Somiava amb mi? Li vaig preguntar a una estrella que feia pampallugues sense esperar resposta.
Definitivament l'estimava i no me la podia treure del cap i me n'adonava ara. El seu bonic nom em donava voltes pel cap, la seva veu, el seu tacte, tota ella, tot.
Ja era ben entrada la nit i no podia dormir, no podia dormir per ella perquè no podia estar ni un moment sense pensar-hi, em feia mal el cap i tenia son però refusava dormir, no volia que s'acabes el dia, que ja s'havia acabat, no volia oblidar res, no la cosa més insignificant que havia passat.
Per què?
Pues perquè li havia obert el meu cor, per primer cop vaig ser totalment sincer sobre els meus sentiments, i ella també. Ens estimavem mútuament, per primera vegada vaig sentir el formigueig agradable a estómac de l'amor.
Era agradable mentre estava al seu costat amb la meva mà agafada entre les seves sobre les seves cuixes i conversarem alegrement i ens donarem petons.
En els tres mesos que la coneixia m'havia canviat ara quan estava sol solia mirar per la finestra igual que estava fent ara, m'havia fet veure el món d'una altra manera per comprendre-la i m'havia fet feliç cosa que no sabia que no ho era bans de conèixer-la, però ara quan em separava d'ella sentia un buit com si em faltés una cosa que abans no m'havia faltat mai. Mirava els cotxes passar sense veure'ls. Però la seva negra finestra si que la vaig veure i observar, imaginant que ella estava allà somrient cap a mi, aquell record em va fer somriure. Però sabia que ella estava dormint tranquil·lament. Somiava amb mi? Li vaig preguntar a una estrella que feia pampallugues sense esperar resposta.
dijous, 16 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capitol 11:
Realment l'estimo? O és el misteri el que m'atrau a ella? Aquestes preguntes i més se'm formulaven al cap mentre miro el paisatge de la meva finestra.
Però tampoc hi ha gaire misteri, ja sé moltíssimes coses d'ella. Sé que no té novio, en un atac de gelosia controlat li vaig preguntar per la sudadera. Em va explicar que era del seu germà gran que havia mort feia escassament sis mesos en un accident de cotxe i que la va portar el dia del seu aniversari com a record seu, hauria fet 25 anys. També li vaig dir que l'havia vist en un partit de futbol i em va explicar que el seu altre germà, en tenia dos, estava en l'equip del poble i que li va demanar que l'anés a veure per donar-li suport i ella es va oferir agraïda de poder sortir de casa. Ja que com que estudiava a fora no tenia molts amics al poble.
Em vaig quedar molt tranquil no tenia novio, era lliure de mostrar-li els meus sentiments quan ho veies oportú.
Amb tot això que coneixia d'ella entenia perquè sempre estava trista i sola i també vaig entendre les seves paraules que no vaig sentir aquell dia a la nit, la nit del 25é aniversari del seu germà absent. El devia felicitat i potser també li devia explicar coses sobre el seu dia a dia.
Em vaig entristir per a ella, ara no tornaria a veure el seu germà mai més i l'únic que tenia era una estrella del firmament que ella havia escollit per substituir el seu germà i com a senyal d'ell per explicar-li coses, per poder parlar amb ell i deixar de sentir-se sola. L'únic que li quedava.
Immers en els meus pensaments no em vaig adonar que feia estona que m'estava observant, intentava captar la meva atenció sense gaire èxit, fins ara. Estava allà i em va fer un cop de cap cap a un costat i vaig fer que sí alegrement.
La podia tornar a veure i tocar.
Realment l'estimo? O és el misteri el que m'atrau a ella? Aquestes preguntes i més se'm formulaven al cap mentre miro el paisatge de la meva finestra.
Però tampoc hi ha gaire misteri, ja sé moltíssimes coses d'ella. Sé que no té novio, en un atac de gelosia controlat li vaig preguntar per la sudadera. Em va explicar que era del seu germà gran que havia mort feia escassament sis mesos en un accident de cotxe i que la va portar el dia del seu aniversari com a record seu, hauria fet 25 anys. També li vaig dir que l'havia vist en un partit de futbol i em va explicar que el seu altre germà, en tenia dos, estava en l'equip del poble i que li va demanar que l'anés a veure per donar-li suport i ella es va oferir agraïda de poder sortir de casa. Ja que com que estudiava a fora no tenia molts amics al poble.
Em vaig quedar molt tranquil no tenia novio, era lliure de mostrar-li els meus sentiments quan ho veies oportú.
Amb tot això que coneixia d'ella entenia perquè sempre estava trista i sola i també vaig entendre les seves paraules que no vaig sentir aquell dia a la nit, la nit del 25é aniversari del seu germà absent. El devia felicitat i potser també li devia explicar coses sobre el seu dia a dia.
Em vaig entristir per a ella, ara no tornaria a veure el seu germà mai més i l'únic que tenia era una estrella del firmament que ella havia escollit per substituir el seu germà i com a senyal d'ell per explicar-li coses, per poder parlar amb ell i deixar de sentir-se sola. L'únic que li quedava.
Immers en els meus pensaments no em vaig adonar que feia estona que m'estava observant, intentava captar la meva atenció sense gaire èxit, fins ara. Estava allà i em va fer un cop de cap cap a un costat i vaig fer que sí alegrement.
La podia tornar a veure i tocar.
dimecres, 15 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capitol 10:
Avui a l'institut l'he buscada entre la multitud, potser estudiem junts i no m'havia adonat.
Ho deixo còrrer aviat, és impossible que estiguem al mateix edifici i no ens haguem vist mai, però hi ha coses més estranyes.
Ho torno a provar a la classe però res, ella no hi és.
Li ho preguntaré, em dic a mi mateix.
Tenia ganes de tornar a quedar amb ella, veure-la, tocar-li la mà i poder-li agafar, preguntar-li coses.
Miro per la finestra de l'edifici, veig un munt d'arbres i herba tallada del bosc més enllà del pati. Uns ocells volen per davant de la finestra atraient la meva atenció.
Fa un dia primaveral per ésser l'hivern, a fora hi ha una temperatura agradable i al cel no hi cap núvol.
Em fixo a l'horitzó on hi ha muntanyes mig nevades.
Penso en ella, on deu estar? Què deu estar fent? Pensa amb mi igual que jo penso en ella?
Recordo el seu somriure, la nostra conversa en el banc del parc, la meva mà acariciant lleugerament la seva. El nostra joc de mirades, els seus llavis.
-Oriol- sento que diu fluixet el meu company.
El miro i veig el professor mirant-me, em fulmina amb la mirada, es gira i continua donant la lliçó.
Quina vergonya,, miro els apunts que tinc davant, vaig molt retrassat he perdut mitja classe i per sorpresa meva l'últim que he escrit ha sigut; Raquel.
Avui a l'institut l'he buscada entre la multitud, potser estudiem junts i no m'havia adonat.
Ho deixo còrrer aviat, és impossible que estiguem al mateix edifici i no ens haguem vist mai, però hi ha coses més estranyes.
Ho torno a provar a la classe però res, ella no hi és.
Li ho preguntaré, em dic a mi mateix.
Tenia ganes de tornar a quedar amb ella, veure-la, tocar-li la mà i poder-li agafar, preguntar-li coses.
Miro per la finestra de l'edifici, veig un munt d'arbres i herba tallada del bosc més enllà del pati. Uns ocells volen per davant de la finestra atraient la meva atenció.
Fa un dia primaveral per ésser l'hivern, a fora hi ha una temperatura agradable i al cel no hi cap núvol.
Em fixo a l'horitzó on hi ha muntanyes mig nevades.
Penso en ella, on deu estar? Què deu estar fent? Pensa amb mi igual que jo penso en ella?
Recordo el seu somriure, la nostra conversa en el banc del parc, la meva mà acariciant lleugerament la seva. El nostra joc de mirades, els seus llavis.
-Oriol- sento que diu fluixet el meu company.
El miro i veig el professor mirant-me, em fulmina amb la mirada, es gira i continua donant la lliçó.
Quina vergonya,, miro els apunts que tinc davant, vaig molt retrassat he perdut mitja classe i per sorpresa meva l'últim que he escrit ha sigut; Raquel.
dimarts, 14 de febrer del 2012
Amor o opressió
Hi ha alguns dies que tens el dia dolent i per la finestra veus el sol brillant com mai ho havia fet i això encara et deprimeix més. D'altres quan plou tens ganes de sortir a fora i que les gotes gèlides t'acariciin i sentir-te a gust amb tu mateix allà sota, allà fora.
Millor deixo de
pensar en ell. És el millor però no puc, no puc treure-me’l del cap. Què va passar?
Què vaig fer? Com potser que hagi’m acabat, així. Per què no puc ser feliç i
conèixer algú que em faci senti bé una estona però que desprès no sigui tot una
farsa. I el més cruel de tot és que encara no se que ha passat. No ho sé i això
em turmenta una barbaritat.
A demés ell no s'ha defensat en cap moment ha deixat que fes i desfés les meves pròpies acusacions i pensaments sense dir-me la veritat. A què juga?
I si em repeteixo una i una altre vegada que no m'importa perquè sento com una opressió al pit i unes ganes terribles de poder plorar per a veure si aquest sentiment marxa amb les llàgrimes galtes avall. Trobo que escriure-ho m'ajuda, em relaxa, em deixa desfogar-me i baixa una mica aquesta estranya opressió, però a la mínima surt ell, ell i la seva cara que un dia em va fer somriure, ell i totes les estones que vam passar junts, ell i tots els petons, carisies. En definitiva, ell. I realment el trobo a faltar.
Històries a través d'una finestra
Primera Història. Capitol 9:
Tornem a estar mirant-nos desde la finestra somrient. Em mira a mi i a l'horitzó, està immersa en els seus pensaments i jo recordo vividament la tarda que acababem de passar.
Al principi cap dels dos no ha gosat dir res en una bona estona mentre caminavem plegats pels carrers. Tenia ganes d'agafar-li la mà però la tenia amagada dins la butxaca, també mirava el seu perfil i alguna vegada em coincidit.
El silenci em posava incòmode però tampoc era tant horrible. De sobte el trenca:
-Quant de temps fa que em mires per la finestra?-
La pregunta m'agafa desprevingut i no goso mirar els seus ulls que estan clavats a la meva cara. S'ha aturat i a mi m'agradaria que continuéssim caminant en silenci un al costat de l'altre.
El meu silenci fa que continuï caminant.
-Pues si et dic la veritat, no ho sé- aconsegueixo contestar fent-la girar i mirar-me.
-Per qè em miraves?- continua l'interrogatori.
Intento que el silenci no es torni a apoderar de nosaltres i contesto més ràpidament del que m'hauria agradat.
-No era la meva intenció mirar-te, però coincideix que les dues finestres es miren mútuament i un dia et vaig veure i... em vas sorprendre de tal manera que cada cop que et veia no podia deixar de mirar-te i de preguntar-me coses sobre tu i ...- vaig callar, li havia obert el meu cor. Havia obert el meu cor a la noia misteriosa de la finestra i em sentia feliç. Per la seva expressió vaig saber que ella sentia una mica el mateix.
Desprès d'això ens vam capbussar en una conversació llarga on vaig descobrir coses d'ella i li vaig explicar coses de mi.
Ja no erem dos desconeguts.
dilluns, 13 de febrer del 2012
diumenge, 12 de febrer del 2012
dissabte, 11 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capítol 8:
Al mig dia tona a estar allà. I m'alegro moltíssim aquest cop no obra la finestra i no m'estranya a fora hi bufa un aire bastant fred. Ja no porta la sudadera i una part de mi s'alegra, ara porta un jersei gris amb coll alt que li escau molt. Porta els cabells més arreglats i està preciosa.
'Hola' em diu amb un paper.
Ben pensat amb dic a mi mateix i m'afanyo a trobar una paper i un bolígraf per poder contestar.
'Hola' m'afanyo a escriure.
Em somriu i escriu un 'Què tal?' a sota 'l'hola'.
'Bé i tu?'
'Bé'
Per sorpresa meva me n'adono que estic escrivint 'vols quedar amb mi?' però no m'atreveixo a ensenyar-li.
La miro i veig que m'ha escrit 'vols quedar amb mi?'
Ric i li ensenyo el meu paper.
I riem els dos mentre ella es mossega el llavi inferior somrient.
Els dos sabem el mateix, volem quedar i volem quedar ara.
'Et va bé ara?' li escric.
'Sí' em respon ràpidament.
'On?' pregunto.
Aixeca els ombros en un senyal de No ho sé.
'Tranquil·la et passo a buscar'
Vale em diu somrient.
Sé el carrer on viu però no la casa, espero que m'estigui esperant a fora. I efectivament està allà. Ens quedem mirant sense saber que dir.
Al mig dia tona a estar allà. I m'alegro moltíssim aquest cop no obra la finestra i no m'estranya a fora hi bufa un aire bastant fred. Ja no porta la sudadera i una part de mi s'alegra, ara porta un jersei gris amb coll alt que li escau molt. Porta els cabells més arreglats i està preciosa.
'Hola' em diu amb un paper.
Ben pensat amb dic a mi mateix i m'afanyo a trobar una paper i un bolígraf per poder contestar.
'Hola' m'afanyo a escriure.
Em somriu i escriu un 'Què tal?' a sota 'l'hola'.
'Bé i tu?'
'Bé'
Per sorpresa meva me n'adono que estic escrivint 'vols quedar amb mi?' però no m'atreveixo a ensenyar-li.
La miro i veig que m'ha escrit 'vols quedar amb mi?'
Ric i li ensenyo el meu paper.
I riem els dos mentre ella es mossega el llavi inferior somrient.
Els dos sabem el mateix, volem quedar i volem quedar ara.
'Et va bé ara?' li escric.
'Sí' em respon ràpidament.
'On?' pregunto.
Aixeca els ombros en un senyal de No ho sé.
'Tranquil·la et passo a buscar'
Vale em diu somrient.
Sé el carrer on viu però no la casa, espero que m'estigui esperant a fora. I efectivament està allà. Ens quedem mirant sense saber que dir.
divendres, 10 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capítol 7:
L'endemà al llevar-me la veig allà, a la finestra igual que ahir com si no hagués marxat mai. Tenia el cap recolzat a la seva mà amb mig cos fora de la finestra i encara portava aquella sudadera. No se l'havia tret en tota la nit? Si que l'estimava.
Mira l'horitzó sense veure res, està absorta en els seus pensaments. No hi és i no em veu mentre m'apropo a la finestra i l'obro. Me la quedo mirant una bona estona esperant que es doni compte que estic allà i que l'estic mirant.
L'espera se'm fa un pèl llarga però quan torna i em somriu sento que ha valgut la pena aquesta espera; li torno el somriure amb molt d'afecte. Em saluda i em diu Bon dia amb el llavis, li torno. Ens quedem mirant com l'últim cop, fem jocs de mirades intentant comunicar-nos amb les mans i els llavis, el que provoca una mica de vergonya i molt de riure.
Amb la poca pràctica que tenim els dos tardem bastant a comunicar-os i amb les ganes de tenia de cridar-li-ho tot el que li volia dir i preguntar, em desanimo bastant i em frustro.
Desprès d'una hora d'intents el que li puc treure és que està bé, la contestació típica del 'Què tal?' i que el seu nom és Raquel. Un nom bonic per a una noia bonica, m'hagués agradat dir-li però no sé com.
Desprès de tants intents ens cansem i tornem a les mirades que en la meva opinió diuen més que qualsevol signe amb les mans.
Començo a pensar que potser sent el mateix que jo i que la sudadera és d'algú de la seva família i que no té novio.
Quan marxa a esmorzar, em diu; em torno a sentir cansat i m'agradaria tornar a dormir però decideixo que no, que jo també vaig a esmorzar.
L'endemà al llevar-me la veig allà, a la finestra igual que ahir com si no hagués marxat mai. Tenia el cap recolzat a la seva mà amb mig cos fora de la finestra i encara portava aquella sudadera. No se l'havia tret en tota la nit? Si que l'estimava.
Mira l'horitzó sense veure res, està absorta en els seus pensaments. No hi és i no em veu mentre m'apropo a la finestra i l'obro. Me la quedo mirant una bona estona esperant que es doni compte que estic allà i que l'estic mirant.
L'espera se'm fa un pèl llarga però quan torna i em somriu sento que ha valgut la pena aquesta espera; li torno el somriure amb molt d'afecte. Em saluda i em diu Bon dia amb el llavis, li torno. Ens quedem mirant com l'últim cop, fem jocs de mirades intentant comunicar-nos amb les mans i els llavis, el que provoca una mica de vergonya i molt de riure.
Amb la poca pràctica que tenim els dos tardem bastant a comunicar-os i amb les ganes de tenia de cridar-li-ho tot el que li volia dir i preguntar, em desanimo bastant i em frustro.
Desprès d'una hora d'intents el que li puc treure és que està bé, la contestació típica del 'Què tal?' i que el seu nom és Raquel. Un nom bonic per a una noia bonica, m'hagués agradat dir-li però no sé com.
Desprès de tants intents ens cansem i tornem a les mirades que en la meva opinió diuen més que qualsevol signe amb les mans.
Començo a pensar que potser sent el mateix que jo i que la sudadera és d'algú de la seva família i que no té novio.
Quan marxa a esmorzar, em diu; em torno a sentir cansat i m'agradaria tornar a dormir però decideixo que no, que jo també vaig a esmorzar.
dijous, 9 de febrer del 2012
dimecres, 8 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera Història. Capitol 6:
És de nit i la llum li il·lumina el cabell desde darrera donant un aura estranya. Encara porta la sudadera. No deu voler oblidar al seu estimat. Jo l'observo amb la llum de la meva habitació tancada. No vull que em vegi, avui no.
Veig com mira cap a la meva finestra i em busca però no em veu i s'entristeix. Per què?
Per què em vol veure?
Mira la lluna, marxa un moment, tanca la llum i torna. Jo també la miro, aquella lluna casi plena que gran i maca.
Per primer cop obre la finestra i treu el seu cap, el recolza en un dels seus braços mentre continua contemplant la lluna. Mira més amunt cap a les estrelles es fixa en una i comença a parlar fluixet, parla per a tothom i per a ningú. M'agradaria sentir el que diu. sembla que expliqui una història a algú que no veig però ella sí, una història real dedueixo per les expressions que fa, tant realistes.
La llum de la lluna li dona un aire màgic i fantasmal però ella està immersa dins una estrella, la qual, escolta la seva història.
Només em pregunto: a qui li deu parlar? Quin ésser estimat ha marxat? Jo encara no havia experimentat la mort d'aprop, em faltaven dos avis però havien mort abans que jo nasquès. Devia ser bastant dur perdre alguna persona estimada però ella semblava porta-ho bé, li parlava igual, com si encara estigués viu, l'únic problema era que tenia que esperar a la nit per tal de veure'l.
Desprès de la llarga història mira un cop més la meva finestra, saluda, tanca la seva i marxa. I jo allà palplantat sense el valor de dir ni fer res.
L'única paraula que ressona dins la meva ment és, Covard.
És de nit i la llum li il·lumina el cabell desde darrera donant un aura estranya. Encara porta la sudadera. No deu voler oblidar al seu estimat. Jo l'observo amb la llum de la meva habitació tancada. No vull que em vegi, avui no.
Veig com mira cap a la meva finestra i em busca però no em veu i s'entristeix. Per què?
Per què em vol veure?
Mira la lluna, marxa un moment, tanca la llum i torna. Jo també la miro, aquella lluna casi plena que gran i maca.
Per primer cop obre la finestra i treu el seu cap, el recolza en un dels seus braços mentre continua contemplant la lluna. Mira més amunt cap a les estrelles es fixa en una i comença a parlar fluixet, parla per a tothom i per a ningú. M'agradaria sentir el que diu. sembla que expliqui una història a algú que no veig però ella sí, una història real dedueixo per les expressions que fa, tant realistes.
La llum de la lluna li dona un aire màgic i fantasmal però ella està immersa dins una estrella, la qual, escolta la seva història.
Només em pregunto: a qui li deu parlar? Quin ésser estimat ha marxat? Jo encara no havia experimentat la mort d'aprop, em faltaven dos avis però havien mort abans que jo nasquès. Devia ser bastant dur perdre alguna persona estimada però ella semblava porta-ho bé, li parlava igual, com si encara estigués viu, l'únic problema era que tenia que esperar a la nit per tal de veure'l.
Desprès de la llarga història mira un cop més la meva finestra, saluda, tanca la seva i marxa. I jo allà palplantat sense el valor de dir ni fer res.
L'única paraula que ressona dins la meva ment és, Covard.
dimarts, 7 de febrer del 2012
dilluns, 6 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capítol 5:
Al arribar vaig directe a la finestra com casi cada dia desde el primer cop que la vaig veure però aquesta vegada és diferent, agafo tot el temps necessari i més per pujar les escales, penso en cada moviment que faig, noto cada escaló sota els meus peus amb les bambes. Quan arribo a la meva habitació sé del cert que ella encara no ha arribat. L'he vist, l'he vist al camp de futbol, estava sentada a les grades sola envoltada de familiars, amics i novies dels jugadors.
Té novio; dubto, pregunto, afirmo.
No pot ser, em va somriure, se li va il·luminar l'expressió, em va mirar amb aquells ulls, no pot ser, no pot ser.
Estava sentada allà sola, tenia tantes ganes de sentar-me al seu costat i parlar amb ella, conèixer-la però el dubte del novio em va frenar completament. I no vaig ser capaç de fer-ho, no vaig tenir el valor de conèixer-la i ara no sé si esperar-la a que apareixi a la finestra.
M'he passat tot el partit observant-la, cada cop que el nostre equip ha marcat un gol hem aplaudit els dos, ella amb l'entusiasme que tenen la majoria de persones que no els apassiona el futbol però somreia a cada gol i cada cop que sentia un Vosaltres podeu, va ànims! de la gent de les grades.
No hi havia gaire gent i en Jaume i jo estavem sentats a un escaló més amunt d'ella i a la seva dreta.
Portava una sudadera massa gran i no li esqueia gaire, devia ser del seu novio, així li duria donar ànims desde les grades.
Quant el partit ha finalitzat hem marxat i l'he deixada allà esperant a que ell sortis dels vestuaris. No he volgut veure qui era, hem marxat abans.
Miro per la finestra la seva finestra negre, s'il·lumina.
Ha arribat
Al arribar vaig directe a la finestra com casi cada dia desde el primer cop que la vaig veure però aquesta vegada és diferent, agafo tot el temps necessari i més per pujar les escales, penso en cada moviment que faig, noto cada escaló sota els meus peus amb les bambes. Quan arribo a la meva habitació sé del cert que ella encara no ha arribat. L'he vist, l'he vist al camp de futbol, estava sentada a les grades sola envoltada de familiars, amics i novies dels jugadors.
Té novio; dubto, pregunto, afirmo.
No pot ser, em va somriure, se li va il·luminar l'expressió, em va mirar amb aquells ulls, no pot ser, no pot ser.
Estava sentada allà sola, tenia tantes ganes de sentar-me al seu costat i parlar amb ella, conèixer-la però el dubte del novio em va frenar completament. I no vaig ser capaç de fer-ho, no vaig tenir el valor de conèixer-la i ara no sé si esperar-la a que apareixi a la finestra.
M'he passat tot el partit observant-la, cada cop que el nostre equip ha marcat un gol hem aplaudit els dos, ella amb l'entusiasme que tenen la majoria de persones que no els apassiona el futbol però somreia a cada gol i cada cop que sentia un Vosaltres podeu, va ànims! de la gent de les grades.
No hi havia gaire gent i en Jaume i jo estavem sentats a un escaló més amunt d'ella i a la seva dreta.
Portava una sudadera massa gran i no li esqueia gaire, devia ser del seu novio, així li duria donar ànims desde les grades.
Quant el partit ha finalitzat hem marxat i l'he deixada allà esperant a que ell sortis dels vestuaris. No he volgut veure qui era, hem marxat abans.
Miro per la finestra la seva finestra negre, s'il·lumina.
Ha arribat
diumenge, 5 de febrer del 2012
Històries a través d'una finestra
Primera història. Capítol 4:
Miro la finestra però no hi ha ningú, més ben dit no hi és. Però encara que no hi sigui la miro, la veig a través de la finestra de la meva habitació. Porto més de dues setmanes sense veure-la, des d'aquell joc de mirades que no me la puc treure del cap, només faig que recordar el seu somriure, aquells ulls, aquella cara.
Ara el que em pregunto és - Si vivim al mateix poble com és què no recordo haver-la vist pel carrer?
I sembla que tenim la mateixa edat, com és què no recordo haver-la cist mai a l'escol, ni a l'institut?
Potser s'ha mudat fa poc, per això no la recordo.
Tampoc m'importa si és d'aquí de tota la vida o no. No m'importa no haver-la vist pel carrer, no m'importa només veure-la de tant en tant a través d'una finestra. L'únic que m'importa és quan tornarà per poder tornar-la a veure.
On deu ser? Li haurà passat alguna cosa?
A la pantalla de l'ordinador apareix un nou missatge, és d'en Jaume.
Vols venir amb mi a veure el partit de futbol?
No vull marxar. I si mentre no hi sóc apareix i perdo l'oportunitat de tornar-la a veure.
Vaaa
Hi aniré per desconectar. Si apareix i no em veu potser em trobarà a faltar i sentirà el que jo he sentit aquestes últimes dues setmanes; nostàlgia, dubtes, tristes,...
Però tampoc vull que es senti malament, no vull tornar a veure-a trista.
Què hi dius?
Sí
Bééé! Estic a casa teu en cinc minuts.
Vale.
Miro per últim cop la finestra i veig el rècord del seu somriure que em dona forces per continuar esperant.
Aixeco la mà, la saludo o vocalitzo un Fins aviat!.
dissabte, 4 de febrer del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)