Primera història. Capítol 5:
Al arribar vaig directe a la finestra com casi cada dia desde el primer cop que la vaig veure però aquesta vegada és diferent, agafo tot el temps necessari i més per pujar les escales, penso en cada moviment que faig, noto cada escaló sota els meus peus amb les bambes. Quan arribo a la meva habitació sé del cert que ella encara no ha arribat. L'he vist, l'he vist al camp de futbol, estava sentada a les grades sola envoltada de familiars, amics i novies dels jugadors.
Té novio; dubto, pregunto, afirmo.
No pot ser, em va somriure, se li va il·luminar l'expressió, em va mirar amb aquells ulls, no pot ser, no pot ser.
Estava sentada allà sola, tenia tantes ganes de sentar-me al seu costat i parlar amb ella, conèixer-la però el dubte del novio em va frenar completament. I no vaig ser capaç de fer-ho, no vaig tenir el valor de conèixer-la i ara no sé si esperar-la a que apareixi a la finestra.
M'he passat tot el partit observant-la, cada cop que el nostre equip ha marcat un gol hem aplaudit els dos, ella amb l'entusiasme que tenen la majoria de persones que no els apassiona el futbol però somreia a cada gol i cada cop que sentia un Vosaltres podeu, va ànims! de la gent de les grades.
No hi havia gaire gent i en Jaume i jo estavem sentats a un escaló més amunt d'ella i a la seva dreta.
Portava una sudadera massa gran i no li esqueia gaire, devia ser del seu novio, així li duria donar ànims desde les grades.
Quant el partit ha finalitzat hem marxat i l'he deixada allà esperant a que ell sortis dels vestuaris. No he volgut veure qui era, hem marxat abans.
Miro per la finestra la seva finestra negre, s'il·lumina.
Ha arribat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada