Històries a través d'una finestra

Primera història. Capítol 4:

Miro la finestra però no hi ha ningú, més ben dit no hi és. Però encara que no hi sigui la miro, la veig a través de la finestra de la meva habitació. Porto més de dues setmanes sense veure-la, des d'aquell joc de mirades que no me la puc treure del cap, només faig que recordar el seu somriure, aquells ulls, aquella cara. 

Ara el que em pregunto és - Si vivim al mateix poble com és què no recordo haver-la vist pel carrer?

I sembla que tenim la mateixa edat, com és què no recordo haver-la cist mai a l'escol, ni a l'institut?

Potser s'ha mudat fa poc, per això no la recordo.

Tampoc m'importa si és d'aquí de tota la vida o no. No m'importa no haver-la vist pel carrer, no m'importa només veure-la de tant en tant a través d'una finestra. L'únic que m'importa és quan tornarà per poder tornar-la a veure.

On deu ser? Li haurà passat alguna cosa?

A la pantalla de l'ordinador apareix un nou missatge, és d'en Jaume.

Vols venir amb mi a veure el partit de futbol?

No vull marxar. I si mentre no hi sóc apareix i perdo l'oportunitat de tornar-la a veure.

Vaaa

Hi aniré per desconectar. Si apareix i no em veu potser em trobarà a faltar i sentirà el que jo he sentit aquestes últimes dues setmanes; nostàlgia, dubtes, tristes,...

Però tampoc vull que es senti malament, no vull tornar a veure-a trista.

Què hi dius?

Sí

Bééé! Estic a casa teu en cinc minuts.

Vale. 

Miro per últim cop la finestra i veig el rècord del seu somriure que em dona forces per continuar esperant.

Aixeco la mà, la saludo o vocalitzo un Fins aviat!.