Tornem a estar mirant-nos desde la finestra somrient. Em mira a mi i a l'horitzó, està immersa en els seus pensaments i jo recordo vividament la tarda que acababem de passar.
Al principi cap dels dos no ha gosat dir res en una bona estona mentre caminavem plegats pels carrers. Tenia ganes d'agafar-li la mà però la tenia amagada dins la butxaca, també mirava el seu perfil i alguna vegada em coincidit.
El silenci em posava incòmode però tampoc era tant horrible. De sobte el trenca:
-Quant de temps fa que em mires per la finestra?-
La pregunta m'agafa desprevingut i no goso mirar els seus ulls que estan clavats a la meva cara. S'ha aturat i a mi m'agradaria que continuéssim caminant en silenci un al costat de l'altre.
El meu silenci fa que continuï caminant.
-Pues si et dic la veritat, no ho sé- aconsegueixo contestar fent-la girar i mirar-me.
-Per qè em miraves?- continua l'interrogatori.
Intento que el silenci no es torni a apoderar de nosaltres i contesto més ràpidament del que m'hauria agradat.
-No era la meva intenció mirar-te, però coincideix que les dues finestres es miren mútuament i un dia et vaig veure i... em vas sorprendre de tal manera que cada cop que et veia no podia deixar de mirar-te i de preguntar-me coses sobre tu i ...- vaig callar, li havia obert el meu cor. Havia obert el meu cor a la noia misteriosa de la finestra i em sentia feliç. Per la seva expressió vaig saber que ella sentia una mica el mateix.
Desprès d'això ens vam capbussar en una conversació llarga on vaig descobrir coses d'ella i li vaig explicar coses de mi.
Ja no erem dos desconeguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada