Històries a través d'una finestra

Primera història. Capítol 7:


L'endemà al llevar-me la veig allà, a la finestra igual que ahir com si no hagués marxat mai. Tenia el cap recolzat a la seva mà amb mig cos fora de la finestra i encara portava aquella sudadera. No se l'havia tret en tota la nit? Si que l'estimava.
Mira l'horitzó sense veure res, està absorta en els seus pensaments. No hi és i no em veu mentre m'apropo a la finestra i l'obro. Me la quedo mirant una bona estona esperant que es doni compte que estic allà i que l'estic mirant.
L'espera se'm fa un pèl llarga però quan torna i em somriu sento que ha valgut la pena aquesta espera; li torno el somriure amb molt d'afecte. Em saluda i em diu Bon dia amb el llavis, li torno. Ens quedem mirant com l'últim cop, fem jocs de mirades intentant comunicar-nos amb les mans i els llavis, el que provoca una mica de vergonya i molt de riure.
Amb la poca pràctica que tenim els dos tardem bastant a comunicar-os i amb les ganes de tenia de cridar-li-ho tot el que li volia dir i preguntar, em desanimo bastant i em frustro.
Desprès d'una hora d'intents el que li puc treure és que està bé, la contestació típica del 'Què tal?' i que el seu nom és Raquel. Un nom bonic per a una noia bonica, m'hagués agradat dir-li però no sé com.
Desprès de tants intents ens cansem i tornem a les mirades que en la meva opinió diuen més que qualsevol signe amb les mans.
Començo a pensar que potser sent el mateix que jo i que la sudadera és d'algú de la seva família i que no té novio.
Quan marxa a esmorzar, em diu; em torno a sentir cansat i m'agradaria tornar a dormir però decideixo que no, que jo també vaig a esmorzar.