Amor o opressió

Hi ha alguns dies que tens el dia dolent i per la finestra veus el sol brillant com mai ho havia fet i això encara et deprimeix més. D'altres quan plou tens ganes de sortir a fora i que les gotes gèlides t'acariciin i sentir-te a gust amb tu mateix allà sota, allà fora.

Millor deixo de pensar en ell. És el millor però no puc, no puc treure-me’l del cap. Què va passar? Què vaig fer? Com potser que hagi’m acabat, així. Per què no puc ser feliç i conèixer algú que em faci senti bé una estona però que desprès no sigui tot una farsa. I el més cruel de tot és que encara no se que ha passat. No ho sé i això em turmenta una barbaritat. 

A demés ell no s'ha defensat en cap moment ha deixat que fes i desfés les meves pròpies acusacions i pensaments sense dir-me la veritat. A què juga?

I si em repeteixo una i una altre vegada que no m'importa perquè sento com una opressió al pit i unes ganes terribles de poder plorar per a veure si aquest sentiment marxa amb les llàgrimes galtes avall. Trobo que escriure-ho m'ajuda, em relaxa, em deixa desfogar-me i baixa una mica aquesta estranya opressió, però a la mínima surt ell, ell i la seva cara que un dia em va fer somriure, ell i totes les estones que vam passar junts, ell i tots els petons, carisies. En definitiva, ell. I realment el trobo a faltar.