Històries a través d'una finestra

Primera Història. Capitol 6:


És de nit i la llum li il·lumina el cabell desde darrera donant un aura estranya. Encara porta la sudadera. No deu voler oblidar al seu estimat. Jo l'observo amb la llum de la meva habitació tancada. No vull que em vegi, avui no.
Veig com mira cap a la meva finestra i em busca però no em veu i s'entristeix. Per què?
Per què em vol veure?
Mira la lluna, marxa un moment, tanca la llum i torna. Jo també la miro, aquella lluna casi plena que gran i maca.
Per primer cop obre la finestra i treu el seu cap, el recolza en un dels seus braços mentre continua contemplant la lluna. Mira més amunt cap a les estrelles es fixa en una i comença a parlar fluixet, parla per a tothom i per a ningú. M'agradaria sentir el que diu. sembla que expliqui una història a algú que no veig però ella sí, una història real dedueixo per les expressions que fa, tant realistes.
La llum de la lluna li dona un aire màgic i fantasmal però ella està immersa dins una estrella, la qual, escolta la seva història.
Només em pregunto: a qui li deu parlar? Quin ésser estimat ha marxat? Jo encara no havia experimentat la mort d'aprop, em faltaven dos avis però havien mort abans que jo nasquès. Devia ser bastant dur perdre alguna persona estimada però ella semblava porta-ho bé, li parlava igual, com si encara estigués viu, l'únic problema era que tenia que esperar a la nit per tal de veure'l.
Desprès de la llarga història mira un cop més la meva finestra, saluda, tanca la seva i marxa. I jo allà palplantat sense el valor de dir ni fer res.
L'única paraula que ressona dins la meva ment és, Covard.